L’aram abans del turisme rural

Gustau Nerín   Els objectes d’aram s’han convertit en una part indispensable del decorat de les cases de turisme rural, de les fondes on la gent va a fer calçotades o de les cases d’estiueig. La lluïssor d’aquests objectes el fa absolutament fascinants. Ara bé, ja fa molt de temps que no s’usen objectes d’aram com a parament de casa. De fet, el 1983 va tancar la farga de la família Palau, a Ripoll, que diuen que va ser la darrera que fabricava l’aram tradicional per subministrar-lo als calderers, que elaboraven de forma artesanal bonics utillatges. Però, de fet, aquesta farga ja treballava, bàsicament, per a objectes decoratius. L’aram en realitat no és sinó coure forjat. Durant segles aquest material va generar una activa indústria a Catalunya. Hi havia moltes mines de coure a diferents punts del territori: al Pallars, a la Garrotxa, a l’Empordà... Durant segles l’aram va ser, indiscutiblement, el rei de la cuina, acompanyat d’alguns instruments de ferro, estany, zenc, plom i llautó. L’aram era un metall que era molt útil per a la cuina. En primer lloc era molt bon conductor de l’escalfor; gràcies a això es podia controlar estrictament la temperatura d’allò que es cuinava, i es podia estalviar llenya o carbó en el procés del cuinat. A més a més, era molt fàcil de tractar (molt més que el ferro, per exemple). El coure va ser un dels primers metalls en ser treballat per l’home, i al llarg de la història se li han trobat nombroses utilitats: s’ha usat per fer fils, per fer claus, per fer monedes... S’ha emprat molt en la indústria dels transports, per exemple, en els revestiments dels vaixells. I durant molt de temps va ser imprescindible a les cuines i a les indústries relacionades amb l’alimentació, com les cerveseres. . A les fargues, mogudes per l’energia hidràulica que els subministraven les rescloses, el metall de coure era treballat mitjançant els martinets, els pesants martells, fins a convertir-lo en una planxa. Sovint a la mateixa farga aquestes làmines eren transformades en escalaborns de forma semiesfèrica, que eren els que es comercialitzaven. Els calderers o perolers compraven les làmines o els escalaborns per transformar-los en olles, plats, coladors, paelles... Molts calderers, durant segles, van ser gitanos, que es dedicaven tant a la fabricació d’aquests estris com a la seva reparació (quan els objectes s’escantonaven o tenien problemes es solien reparar mitjançant l’estany, que s’adhereix bé a l’aram). A més a més, el coure es pot reciclar de forma il·limitada, i els vells utensilis d’aram sovint eren usats per fer nous objectes. Els calderers feien el parament de cuina amb un procés bastant complex i molt laboriós. Havien de donar forma a les peces semiesfèriques que compraven, soldar el disc que tancava el fons de la cassola o del pot, afegir-li les anelles... I un cop havien acabat de fer els objectes calia polir-los. Per treure’ls les impureses se’ls trempava en aigua salada i després se’ls tornava a posar al forn. El procés d’acabar de donar-los forma (“passar a llis”, com li deien) es feia amb un martell. I finalment la peça acabada es polia amb àcid sulfúric i terra (i alguns, li feien un darrer rentat amb fems). Evidentment, un procés molt complex que va desaparèixer ràpidament amb la industrialització. A principis de segle XX, els objectes de coure ja havien anat caient en desús per a moltes aplicacions. L’aram ja s’usava, bàsicament, per decorar. Tot i això, durant la guerra civil va haver-hi un darrer boom del treball de l’aram. Davant la manca d’objectes de tot tipus, moltes famílies van recuperar vells objectes d’aram i els calderers van tornar a tenir feina.     Després de la guerra, els objectes d’aram van desaparèixer de les cuines. Així doncs, molts dels objectes recuperats actualment com a decoració, van passar-se molt de temps sense emprar-se, a les golfes. Aquests objectes ara ben lluents van passar dècades bruts i deixats: de ben segur que no feien tanta patxoca. De fet, el coure té tendència a fer verdet, i molts d’aquests objectes han hagut de ser curosament polits amb vinagre o llimona amb bicarbonat, amb lleva-calç o fins i tot amb quètxup. La desaparició de l’aram va anar associada a l’aparició d’instruments de cuina fets industrialment amb d’altres metalls, com l’acer inoxidable, però també a un ascens continuat del preu del coure: va anar pujant tant, que es va tornar impensable usar-lo per fer olles i coberts. Però, a més a més, l’aram té un problema vinculat a la seva toxicitat. El verdet que genera és molt tòxic; la intoxicació pel verdet pot provocar vòmits i portar fins al coma... Per garantir que no es produeixi una intoxicació amb l’aram cal netejar a fons les olles i paelles fetes amb aquest material.  De fet, molts dels objectes d’aram que es produeixen avui en dia estan revestits d’estany o d’acer inoxidable, o se’ls aplica un vernís especial per prevenir l’aparició de verdet. La tendència, doncs, ha estat a anar eliminant l’ús de l’aram, tot i que si aquest s’utilitza correctament no té perquè provocar cap problema. De fet, a Galícia, els cèlebres “pulpeiros” asseguraven que el bon pop cal coure’l amb una gran olla d’aram. Van resistir-se molt de temps a deixar d’emprar-lo, però fins i tot a moltes pulperies, avui, l’aram juga un paper purament decoratiu.