Guarnir el món de festa. Espai urbà, espai humà.

Guarnir el món de festa. Espai urbà, espai humà. L’exposició es presenta en el Bicentenari de la Festa Major de Gràcia Josep Fornés i Garcia Comissari de l’exposició i director del Museu Etnològic de Cultures del Món Barcelona  

El carrer és el lloc on la gent de tots els temps hem compartit les passions, les lluites, la festa o la protesta. És al carrer on hem posat a prova la nostra imaginació per mostrar-nos comunament com la societat complexa que som. Hem humanitzat l’espai urbà embellint-lo amb la nostra manera de ser col·lectiva, fins al punt de transformar durant un temps breu allò més quotidià en allò més extraordinari. En el Bicentenari de la Festa Major de Gràcia presentem l’exposició que compara quatre festes que humanitzen l’espai urbà fins a guarnir el món de festa. L’exposició proposa un recorregut emocional comparatiu per l’espai urbà que la festa transforma en espai humà en ciutats com Barcelona, València, Lisboa o Medellín. La mostra presenta instantànies fotogràfiques, objectes patrimonials, veritables documents etnogràfics i audiovisuals que són el testimoni de passions, sentiments i solidaritats generalitzades capaces de transformar la percepció dels sentits de qui viu la festa. En els diferents àmbits trobem plantat un ninot de falla i objectes representatius de cada lloc. Gràcia, amb la seva Festa Major d’agost; València, amb les Falles de Sant Josep; el barri d’Alfama, amb les festes de Santo António; Medellín, «la más educada», amb l’emotiu Desfile de Silleteros de Santa Elena durant la Feria de las Flores.   València. Les Falles de Sant Josep [caption id="attachment_460" align="alignright" width="200"] València[/caption] La festa de les falles és una festa de carrer convertida en la festa major de la ciutat de València. La transició de la festa de carrer a festa urbana es situa a mitjans del segle XIX durant la Revolució Industrial burgesa. De falles també se'n fan avui arreu del País Valencià, i són un reclam d'atracció de turistes d'arreu del món, atrets pels monuments fallers, les mascletades, els focs artificials i l'emotiva Cremà. Des del 2016 la festa ha estat inscrita en el llistat del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. La festa representa encara avui un moment de diàleg entre l'ordre d'allò més quotidià en la vida de la gent dels barris de la ciutat i la mateixa estructura i ordre de la col·lectivitat, per tant representa pròpiament l'existència de la mateixa societat valenciana. La comunitat se sent cohesionada amb la festa i s'hi reconeix de forma col·lectiva, fins al punt que,  durant el temps de falles, València és més valenciana que mai.     Les Festes de Santo Antonio a Lisboa [caption id="attachment_457" align="alignright" width="203"] Lisboa[/caption] Les balconades s’omplen de flors i de garlandes de paper que travessen el carrer d’un costat a l’altre. L’aire del barri d’Alfama és ple de les olors de les sardines a la brasa i del pa amb xoriço. La música que surt de cada finestra ens anuncia que Lisboa s’ha endiumenjat, perquè ha arribat el mes de juny i amb ell la festa de Sant Antoni. Els focs artificials il·luminen les aigues del Teijo per donar el tret de sortida a un mes de revetlla en honor d’Antoni, un frare catòlic molt ben parlat, que hauria nascut a la Lisboa del segle XII i que hauria deixat aquest món a la ciutat italiana de Pàdua. Hi va haver un temps en el que les parelles casadores feien el fet per Sant Antoni i cantaven: Santo Antonio esta a chegar. O amor esta no ar. Vou buscar omeu par. Para conmigodançar   La Feria de las Flores de Medellín [caption id="attachment_459" align="alignright" width="200"] Medellín[/caption] A la ciutat colombiana de Medellín reben l’agost vestint la ciutat de flors. Els pagesos cultivadors de flors ocupen la ciutat en festes seguint una tradició que enguany fa seixanta anys: el Desfile de Silleteros. A principis del segle XX els pagesos del poble de Santa Elena baixaven a la ciutat a vendre flors i verdures els dies de mercat, carregant a les espatlles unes estructures en forma de cadireta que anaven plenes a vessar dels productes de la terra. La bellesa multicolor del tapís vegetal va transformar allò que era una forma de guanyar-se la vida en un element identitari de la ciutat en festes fins al punt de cridar:   Cuando pasa un silletero es Medellín la que pasa!     La Festa Major de Gràcia [caption id="attachment_462" align="alignright" width="300"] Gràcia[/caption] La de Gràcia és una festa veïnal i participativa que té com a element principal el guarniment de carrers i places i les moltes activitats festives que organitza el veïnat associat de qualsevol espai del barri. El seu origen se sol relacionar amb la urbanització de la Vila de Gràcia, i la data de celebració és el 15 d’agost, dia de l’Assumpció de la Mare de Déu segons el culte catòlic. Les primeres notícies documentades que hi ha de la festa daten del 1817. El costum de guarnir alguns carrers amb branquesi flors durant les festes es coneixia com a enramades; aquesta idea de transformació de l’espai urbà en temps de festa va canviar amb la utilització de garlandes i banderoles de paper de colors fins a esdevenir amb el temps el que ara són veritables escenografies que evoquen temàtiques ben diverses.     Capturar la festa en imatges La literacitat visual sense text expressada pels fotògrafs, els agents de la festa que en són protagonistes i observadors alhora, assoleix la dimensió de document etnohistòric, el qual fa possible la fixació d’una part del patrimoni etnològic que es va construint de festa en festa. Els documents fotogràfics acumulats en un periode de temps determinat són una font d’informació, potser més concreta que fiable, d’allò que ha interessat la gent que viu la festa des de la perspectiva de l’espectador que s’implica activament en una activitat festiva, i d'aquell estudiós de la festa que la observa, amb la mirada curiosa d'aquell qui la coneix i que sempre hi troba noves dimensions. La possibilitat d’establir tipologies en base a diferents paràmetres, fa més interessants aquests documents, ja que els converteix en objecte d’estudi. La determinació dels paràmetres orientarà l’estudi en una direcció concreta o una altra, però sempre aportarà informació significativa que podrà ser objecte d’anàlisi. Reconèixer quins són els retalls de la realitat en què es fixa l'observador de la festa, escatir què és el que ens motiva a triar una gama de colors o una altra en el moment de mirar a través de l’objectiu de la càmera fotogràfica, pot ser una informació valuosa per l’estudi. El fet de disposar de documents fotogràfics de diverses edicions de la festa, ens permet atrevir-nos a fer una anàlisi de l’evolució dels resultats d’allò que han volgut veure els qui han vist i viscut la festa. Lliurement el qui llegeix les fotografies de les festes pot fer-ne la seva pròpia anàlisi. [caption id="attachment_463" align="aligncenter" width="300"] Gràcia[/caption] L'emoció compartida El ritual expressa passions i sentiments que no són visibles en la vida quotidiana a causa del capteniment que imposa la norma social. L'antropòleg social anglès Sir Edmund Ronald Leach (1910–1989), considerava que els rituals poden ser entesos com la representació dels drames d’una societat que expressa els seus conflictes i els solapa. L'etnòleg belga Claude Lévi-Strauss (Brussel·les,1908 - París,2009) i sobretot l'antropòleg cultural escocès Víctor Turner (Glasgow, Escòcia, 1920-1983) aprofundiríen en l’interès per les emocions individuals que aflorarien en les celebracions rituals, posant de manifest la communitas, aquella idea utòpica de paradís, d’una situació liminar ideal en què es manifesta la força creativa del procés ritual, en la qual es dóna una relació social idealitzada aparentment igualitària i solidària. Les festes, totes les festes, respiren d’una forma o altra aquest aire conceptual. La transfiguració de tots i de cadascú enmig d’un somni col·lectiu en el qual el ric i el pobre confonen la seva modèstia i opulència. Un temps simbòlic en el qual el savi i el foll manifesten públicament la seva semblança. Un temps de prodigis en qual el dia es pot fer nit i la nit es pot fer dia. Un temps sagrat on la communitas es fa perceptible, un espai liminar on estan permeses totes les expressions dels marges i on la gent marginal té un paper en la societat aparent de la festa.   [caption id="attachment_461" align="alignleft" width="300"] València[/caption] Quan pensem en un espai inhòspit, sovint pensem en un espai sense gent, sense persones, un espai al que li cal humanitat. Els humans concebem un espai agradable com un espai humanitzat. Compartim els moments de dolor per fer-lo més humà i suportable. Compartim els moments de festa fins al punt que, en el nostre imaginari col·lectiu i individual, fem sinònims la festa i l’alegria. Però un espai humanitzat no és només un espai on hi ha gent, sinó que és un espai concret, però també simbòlic, on la gent actua com a tal, això és: com a col·lectiu de persones humanes. Si traduïm la paraula gent a l’anglès, obtenim el mot people, literalment poble. Si ho féssim al francès obtindríem monde, literalment món. Gent, poble, món, són conceptes abstractes que necessiten de la fina subtilesa dels matisos per a arribar a ser precisos en el nostre actual entorn social complex i canviant. L’antropòleg francès Marc Augé (Poitiers, 1935), professor en l'École des Hautes Etudes en Sciences Social-Antropologues de París, defineix ja a finals del segle passat el concepte de sobremodernitat a partir de la identitat de l’individu en relació amb els espais quotidians, avui plens de tecnologia, allò que ell anomena els no espais. Els no llocs, els no espais d’Augé es descriuen en la seva publicació de l’any 1992 Non-lieux: Introduction a une anthropologie de la surmodernite., en català l'any 1993 com “Els no llocs. Espais de l'anonimat”. A partir de la reflexió augeriana podem pensar si la puritanització de les noves normes i les noves lleis imposades des de l’Europa del Nord, tan allunyada ideològicament i cultural de la Mediterrània, no va transformant el nostre espai públic cada cop més en un petit reducte envoltat de no llocs inhòspits sense humanitat. Els grans complexos comercials, veritables espais teatralitzats, prodigi de l’arquitectura escultòrica, congreguen multituds d’individus en zones urbanes anomenades de “nova centralitat”. Les noves centralitats artificials generen comportaments de massa, no pas de gent. Els consumidors acudeixen als centres comercials abduïts per la fal·lera compradora, atrets més pel reclam comercial de les ofertes, propagades a tort i a dret per la publicitat, que no pas per la necessitat real de posseir bens. Aquets no llocs comercials són enganyosos, representen simulacions de veritables espais públics, però no ho són. En un no espai comercial no hi ha policia, sinó que hi ha seguretat privada. Les organitzacions dels ciutadans no poden organitzar actes públics lliurement, sinó que han de demanar autorització als propietaris. Els centres comercials són uns no llocs privats una propietat privada repartida en no espais més petits arrendats o adquirits per empreses que hi fan negoci privat. Aquests grans centres comercials proliferen arreu del món afavorits pels governs locals de proximitat, els quals hi veuen una font d’ingressos per taxes i una potencial activació econòmica del territori de la seva jurisdicció. L’efecte més freqüent és l’ensorrament del petit comerç local i l’augment de beneficis de les grans marques multinacionals. Vindria a ser com si els nostres legisladors parlamentaris i els nostres “executors” governants, volessin transformar el nostre espai comunitari en un enorme intercanviador de rutes aèries o ferroviàries, on hi ha multituds despersonalitzades que ni es parlen ni es saluden. Gernacions que xiuxiuegen a un aparell de telèfon portàtil sense fer massa ni poca fressa. Multituds que no beuen alcohol si no és als vetlladors habilitats enmig de les sales d’espera, propietat de grans marques multinacionals, que ofereixen els seus productes estandaritzats a tot aquell qui paga el preu homologat, taxes incloses, just abans de passar els controls que donen dret de pas a les Duty Free. La idea de ciutadà dóna pas al concepte de consumidor. És la copa de cervesa consumida a la terrassa del bar de la plaça, competint amb la Xibeca de litre comprada a la botiga de la cantonada i consumida entre els joves amics de la colla, mentre xerren asseguts enmig de la plaça, abans no arribi la patrulla i els faci fora per “incivisme”. Tot plegat és més que un simple conflicte generacional, i no té res a veure amb l’ordre públic, es tracta, ras i curt, de classisme. La prova que el conflicte és ideològic la tenim en comprovar que no tothom ha obert la seva casa privada a parents i veïns. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui recelen de tot i de tothom. N’hi ha hagut sempre d’aquells qui han aplicat el concepte britànic my home is my castel, ma casa és mon castell, ni massa ni gens nostrat, ni català ni mediterrani. Les llibertats individuals versus les llibertats col·lectives. La propietat privada versus el domini públic. Els bens privats versus el bé comú. A la nostra beneïda terra hi va haver un temps en que la gent compartia l’espai comunitari del carrer, davant de casa, amb parents i veïns. Hi va haver un temps en que la gent baixava les cadires al carrer a l’hora baixa, quan se sentia la fresca en el temps de l’estiu. Sabem, i ho volem contar, que hi va haver un temps en que la gent petava la xerrada al carrer fins a tal i a quina hora, i es quedava endormiscada, ben entrada la nit, fins a que el sol sortia per anar al tros a fer la feina. Sabem, perquè ens ho han contat, que al fosquet baixaven les estores i mantes per passar la nit al carrer. [caption id="attachment_458" align="aligncenter" width="300"] Medellín[/caption] La participació. Les noves funcions alternatives de la festa urbana Participar, sentir-se part de la comunitat, pot esdevenir un exercici complex en la societat urbana. La complexitat de la vida social contemporània fa que no es pugui partir d’apriorismes a l’hora d’establir paràmetres que defineixin el grau de pertinença de cada individu o de cada grup a un nosaltres que varia cada cop més ràpidament. La ciutat pot ser l’espai on tot i tothom és visible i invisible. La tradició ens pot servir d’excusa o de placenta; ens en podem servir per excloure o per incloure, com en el cas dels col·lectius “immigrats” o de joves “alternatius”. Podem confondre l’èxit de la “integració” de la nova immigració en les colles castelleres en veure un anxaneta de pell morena coronant un castell, quan el que hauríem d’entendre com a indicador és una gran pinya multicolor. Podem entendre que una festa és per a tothom sense acceptar que també ha de ser de tothom? S'ha definit el concepte de tradició referit a l’àmbit festiu com una successió de rituals i d’activitats reiteratives, molt ben definides i ben enteses per la comunitat que la celebra. La interpretació que se’n fa d’aquests senyals rituals està condicionada per la història i pels esdeveniments que la comunitat identifica com a propis. La informació que transmeten aquests senyals comunica un seguit de normes i capteniments que la comunitat concelebrant reconeix internament, de forma i manera que amb el temps, l’important acaba sent més la forma que el mateix contingut del que es comunica. La reiteració de tot plegat és el que anomenem tradició.   Josep Fornés i García