Endevinacions

De vegades consulto al mapa del mòbil quin és el trajecte idoni per arribar al meu destí –amb cotxe. L’algoritme em sol proposar dues, tres opcions, i jo en trio una. Aleshores em mostra els trams atapeïts, l’estona que trigaré, i de vegades l’encerta i de vegades gota. On hi havia d’haver l’embús ja no hi és, l’algoritme em parlava de mitja hora i he trigat un quart. Saber què ens depara el destí és una de les obsessions més antigues de la humanitat. Abans de la tirania de l’algoritme, els mètodes per endevinar el futur han estat tan diversos com diversos som nosaltres i la nostra imaginació. Saber si aquella parella o negoci ens convé, determinar si un viatge serà profitós, si els fills creixeran sans i estalvis, tot plegat s’ha volgut fixar a l’avançada i per aquest motiu s’han consultat els astres, les runes, el marro del te o les vísceres dels animals. Els oracles i els endevinaires son més antics que allò que proven d’escatir: l’endemà. Els descreguts miren enrere i tots aquests vells sistemes d’endevinació els semblen infantils, propis de cultures sotmeses a la superstició i a la creença que un ordre ocult governa el món: riuen per sota el nas davant la pretensió que si es coneix aquest ordre es pot conèixer l’esdevenidor –descreguts que després consulten un algoritme glacial amb l’esperança de trobar el camí més ràpid i barat. A la seu Montcada del Museu Etnològic i de Cultures del Món hi ha un exemple de mètode endevinador que em té el cor robat. A la sala número 5, dedicada a la cultura Ioruba, hi ha una safata d’endevinació Ifà. Construïda a cavall dels segles XIX i XX, quadrada i de fusta i de marc ornamental, es podria parlar d’un oracle portàtil. És d’una senzillesa imperial. Els Ioruba provenen del sud-oest de Nigèria i algunes de les seves creences i tradicions avui es practiquen arreu del món, com la presència dels orixàs (forma humana dels esperits, n’hi ha més de 400) en les religions afroamericanes, la santeria i el vudú. Pel cas que ens ocupa, l’èxit no es deu tant a l’eficàcia de l’art de l’endevinació Ifà sinó al fet que aquesta tradició arriba a Amèrica perquè els europeus van esclavitzar els ioruba i els van portar a esllomar-se a l’altra punta del món. Tot i la persecució dels seus costums, l’endevinació Ifà encara es practica i de fet hi ha aplicacions per a mòbils i tauletes que simulen el mètode en diversos idiomes. La safata d’endevinació Ifà és el tauler on materialitzar –si voleu, invocar– la resposta a un dubte o problema, personal o col·lectiu. El ritual es perd en la foscúria dels temps, perquè es basa en llençar peces i després mirar com queden disposades i «llegir» el resultat en relació amb un text sagrat. Dic que es perd en l’antigor perquè sistemes d’endevinació com aquest bateguen al Yijing i en altres textos oraculars que es consulten a partir de la disposició atzarosa de monedes, pedres, daus, ossos i un llarg etcètera. També s’ha de dir que buscar la mecànica de l’univers en un text sagrat ho han fet i ho faran totes les religions del món, i qui sap si la càbala n’és un dels exemples més reeixits i estèticament triomfals. A la safata Ifà s’hi llencen nous de palma o closques de cauri, peces que depenent de com caiguin proporcionaran un número entre 1 i 256. Llavors cal combinar el resultat amb un corpus literari o poema sagrat. El corpus es divideix en diversos versicles, hi ha força versions d’aquest poema oracle i cada consulta desemboca en un dels seus fragments, allí on hi haurà la resposta als neguits i projeccions. A l’original més antic hi ha 256 versicles, són el resultat de multiplicar els 16 capítols del poema pels 16 versicles de cadascun, però actualment n’hi ha més de 800, perquè s’hi ha anat incorporant versos que tracten temes contemporanis. Interpretada la disposició de les peces, el sacerdot recitarà solemne el fragment, i tan aviat se sentiran aspectes relacionats amb la història i la llengua ioruba, les creences, com les temàtiques de tall més contemporani, per exemple la diàspora o els perills de l’alcohol. El sistema d’endevinació Ifà fa part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO des de l’any 2005. A mi m’agrada constatar que els mètodes endevinatoris i les persones no canvien gaire o gens, a llarg dels segles. En teoria vivim en societats força secularitzades i sovint aquests mètodes han quedat relegats a la nigromància casolana o de revista de perruqueria, però una mirada atenta descobrirà que continuem a la casella de sortida: volem saber què ens depara el futur. Que avui deleguem la responsabilitat endevinatòria als algoritmes no ens hauria de fer perdre de vista que els algoritmes, com la safata d’endevinació Ifà, els construeixen persones idèntiques a nosaltres, amb els mateixos neguits i dubtes. D’altra banda, l’endevinació a partir de textos sagrats no ha perdut pistonada. Només cal que assistiu a qualsevol sessió religiosa en què un sacerdot convoqui un text, el present i el futur. O només cal que busqueu i acudiu a una sessió de bibliomància amb l’artista Roger Pelàez. El trobareu per les catacumbes (Robadors 23, Antic Teatre, El soterrani) on es fan els millors monòlegs humorístics de la capital. Pelàez recull les preguntes del públic, llença llibres i revistes a l’atzar, que quedin oberts per qualsevol pàgina, i aleshores respon. Jo he vist com endevinava algunes derives del procés i el destí de segons quins personatges públics –tot consultant textos sagrats de Rodoreda, Pla, del Cuore i tants altres.