Els ecos de l’Umberto Eco

Tal com diu el catedràtic emèrit de comunicació de la UAB, Miquel de Moragas, Umberto Eco ens ha deixat un llegat intel·lectual com a semiòtic, filòsof, professor, escriptor, periodista, crític cultural i intel·lectual. I tota aquesta activitat tenia un eix principal, una temàtica central: els signes, la significació i la cultura. Estudiós dels signes i de les regles que en governen la generació i la producció, la transmissió i l’intercanvi, la recepció i la interpretació, amb l’interès d’entendre per poder explicar el fenomen comunicatiu que al seu entendre és bàsic per comprendre els humans. Per tant, la vessant antropològica en l’obra d’Umberto Eco és indiscutible i la seva contribució als estudis de comunicació i cultura del segle XX és fonamental. Amatent a les aportacions de l’estructuralisme, va saber sintetitzar els corrents de la semiòtica francòfona (Saussure, Barthes) i la tradició de la semiòtica anglosaxona (Morris). Més que fundador de la semiòtica, va ser-ne un gran sintetitzador, amb una influència directa a les nostres universitats, obrint noves perspectives en l’estudi de les formes culturals de masses. Els seus llibres de semiòtica traduïts al castellà, com La estructura ausente del 1972, Tratado de semiótica general , del 1976, Signo , del mateix any 1976 i Lector in fábula (1981), van tenir una influència decisiva. Alhora, Eco pot ser considerat un dels introductors dels estudis culturals, autor d’un llibre emblemàtic, Apocalípticos e integrados , publicat el 1965, de fet, una síntesi dels grans corrents teòrics d’aquells estudis. I més enllà de l’àmbit acadèmic, sempre hi trobem l’intel·lectual crític, compromès amb la idea d’una Europa culta i democràtica. En l’etapa semiòtica, la seva presència a Catalunya, a Barcelona, va ser freqüent, amb importants vincles amb l’editorial Lumen- que l’ha publicat des dels inicis- i les universitats catalanes, entre els quals algunes conferències massives a Bellatera. La seva obra ha significat un gran estímul al desenvolupament del pensament social crític, també el català. Mediador amb els corrents intel·lectuals europeus, la seva influència a Catalunya va ser decisiva en el plantejament dels estudis culturals i de la comunicació i, per tant, de les nostres facultats de ciències socials i humanitats. Unes disciplines que dels anys vuitanta cap aquí han anat a més. Però, més enllà, la seva influència també va ser molt significativa en altres àrees, molt singularment al món de l’art, l’arquitectura i el disseny. I, sobretot, en el de la novel.la. Disciplines que Eco creia que podien contribuir a millorar el comportament, l’entesa i, per tant, la comunicació entre les persones. L’any 1983 Eco va publicar un llibret que es deia Postil·les a ‘El nom de la Rosa’. Encara no en vuitanta pàgines, el professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya definia i defensava la seva concepció de novel·la. Unes idees a les quals, amb pocs matisos, s’ha mantingut fidel fins a l’última obra publicada tot just l’any abans de morir, Número zero. Penseu en qualsevol de les que hàgiu llegit i hi trobareu aquests ingredients que ara us detallaré. Hi podreu estar d’acord o no, però els que l’hem tingut de referent- i jo com a novel·lista m’hi compto-  hi combreguem. I els ecos del seu estil es troben en les obres de molts autors catalans que han seguit la seva petjada literària. D’Adso de Melk a Baudolino passant per Roberto de la Grive i Colonna han estat els actors que ha fet servir Eco per mostrar el seu art: la capacitat de combinar la narració i la crònica medieval amb el relat ideològic en clau filosòfica i al·legòrica amanit amb tocs policíacs. Sempre pendent dels senyals, de la seva interpretació, sense passar per alt cap detall. Detalls que han fet de l’obra d’Umberto Eco una producció que sovint semblava eclèctica però que en el fons mantenia el principi bàsic. Documentar-se, preparar-se per saber interpretar els signes i no incórrer en errors de comunicació.El gran problema de totes les societats. “Adso, mai he dubtat de la veritat dels signes, és l’únic que tenim el shomes per orientar-se en el món” assegura Guillem de Baskerville a El nom de la rosa. Eco va dedicar tota la seva vida a la interpretació dels signes. Es va preocupar de la manera que donem sentit al món que ens envolta. Per ell totes les persones no interpreten uns signes de la mateixa manera, ja que depèn molt de l'experiència cultural que cadascú té de l'objecte a representar. Segons Eco, a partir de les representacions simbòliques és possible entendre factors claus de la cultura que els va originar. No en va, la semiótica mira de respondre la pregunta com l'ésser humà coneix el món que l'envolta, com l'interpreta i com crea coneixement i el transmet?  Entre molts pensaments, Eco va deixat escrit que considerava que “el meu deure polític és convidar els meus lectors a  adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la, aquesta sospita no es requereixen competències científiques, només la voluntat d’exercir-la ”. Dubte de l’altre, mira d’entendre’l i l’arribaràs a conèixer. És així com es construeixen societats fortes, saludables i amb criteri. Són els ecos de l’obra de l’Umberto Eco que enspoden ajudara avançar com a societat. - Martí Gironell i Gamero -