La Fia-Faia, la falla del solstici d’hivern

Les falles del Pirineu van ser decretades el 2015 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Són un conjunt de festes, relacionades amb el culte al foc, que se celebren a una seixantena de localitats del Pirineu, tant al vessant francès, com a l’espanyol, i també a Andorra, des de la Vall de Benasc fins al Cadí. Solen tenir lloc als voltants del solstici de Sant Joan. Moltes es fan la mateixa nit de Sant Joan, tot i que n’hi ha alguna, com la de la Pobla de Segur, que es fa abans, i d’altres, com la de Taüll, es fan a mitjan juliol. Les falles estan emparentades amb les festes de foc que se celebren arreu dels Països Catalans i a molts llocs de la Mediterrània, però destaquen per la complexitat i per l’espectacularitat del seu ritual. Estan relacionades amb tota la tradició, d’origen precristià, de les fogueres de Sant Joan. L’única excepció a aquesta vinculació entre falla i solstici d’estiu és la Fia-Faia, la festa que encara se celebra a Sant Julià de Cerdanyola i a Bagà, al Berguedà, que s’ha convertit en una mena de símbol comarcal. Tot i que la Fia-Faia (en diuen faia, amb “i” i no pas falla, amb “ll”, com a la resta del Pirineu), molt similar a les dues localitats, forma part del mateix conjunt de tradicions que la resta de Falles del Pirineu, se celebra en l’altre extrem del calendari festiu: per la nit de Nadal. Es tracta, clarament, d’una festivitat molt diferenciada de les tradicions nadalenques de tot el territori. Sembla ser que els romans ja havien celebrat grans festes durant el solstici d’hivern (de fet en aquestes dades se celebrava el naixement de Mitra, amb moltes similituds amb la tradició del naixement de Crist). És molt probable que en certa mesura les falles tinguessin una arrel precristiana. Però això no vol dir que no s’hagi emmarat de simbolisme cristià. La Fia-Faia, tot i que té un ritual molt semblant al de les altres falles, va acompanyada de cants breus inequívocament referents al Nadal, com “Fia-faia, fia-faia que Nostro Senyor ha nascut a la paia”. En les darreres dècades a Catalunya els rituals familiars han pres la màxima importància en la festa nadalenc. Això va en detriment de la celebració de rituals comunitaris, fins al punt que a moltes esglésies la Missa del Gall s’avança i ja no es fa a la mitja nit sinó al vespre, per permetre el sopar familiar. En canvi, al poblat medieval de Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola se celebra en ple Nadal un ritual que involucra a tota la població de la localitat i que per això mateix, és excepcional. En aquests dos pobles, el capvespre del dia 24 de desembre, els joves del poble pugen a dalt de la muntana, al lloc on es posa el sol. Allà encenen una gran foguera, que es veu perfectament des del poble. Amb aquesta foguera encenen les “faies”, que ja estan preparades des de fa setmanes. Normalment, a l’octubre o novembre els “faiaires” (com els anomenen) i els nens van a buscar mates de l’herba “mossegada del diable” (Cephalaria leucantha, una planta amb propietats medicionals). Amb elles es construeixen una mena de grans teies, d’uns tres metres d’alçada. A Bagà fan una mena de trenat, i a Sant Julià se les lliga al voltant d’un pal. Aquestes torxes es deixen secar perquè cremin bé quan arriba la festa (a vegades fins i tot s’assequen i alhora s’exhibeixen als balcons). Les teies es guarden al poble, però el dia 24, a la tarda, quan sonen les campanes, els faiaires s’agrupen al poble i es dirigeixen cap a la muntanya portant-les a l’espatlla. A dalt de la muntanya encenen una foguera i fan uns parlaments amb els que es prepara la festa. El llançament del petard o el so d’un corn marca el moment de l’encesa de les falles. De sobte la part alta de la muntanya esdevé un mar de llum. A partir d’aquí es forma una llarga filera, la serp de foc, que conduirà les faies fins al centre del poble. La gent que no ha pujat a la muntanya contempla, des de baix, com evoluciona la corrua i com s’apropa al poble en un vistós espectacle lluminós En arribar les faies, s’apaguen els llums de la localitat, de tal forma que la sola llum que queda és la de les torxes. Quan repiquen les campanes, és el senyal que els faiaires poden compartir el foc amb els que no han participat en la davallada. La festa es fa a la plaça: totes les falles s’apilen al centre i després, es balla al voltant del foc. Quan queda poca flama fins i tot hi ha gent que salta el foc. A Bagà, a la fi de la festa se serveix coca amb allioli de codony. A Sant Julià de Cerdanyola, a més a més de la festa de la Fia Faia, el mateix dia se celebra una festa nova, l’endreça de les cases. Al vespre el jovent va pel poble buscant coses desendreçades (fins i tot entren als jardins per a obtenir-les). Tot allò que no es troba al seu lloc pot ser arrabassat i conduït fins a la Plaça Major, on queda dipositat, a la vista de tothom, fins l’endemà.   Per saber-ne més: Llorenç Roviras i Marc Castellet, Amunt! Les festes de l’arbre als Països Catalans. La Bisbal de l’Empordà, edicions Sidillà, 2017.   - Gustau Nerín -