Del rumor a les fake news

Els científics socials, quan estudien un fenomen, solen començar per analitzar les fonts i per separar les fiables de les no fiables. En un món on hi ha uns mitjans de comunicació independents i on la tradició administrativa genera un volum de dades contrastables molt important, això acostuma a ser una tasca relativament simple. Sol haver-hi prou fonts fiables com per bandejar les no fiables. Però a bona part de les societats del Planeta, al llarg de la història, la situació ha estat ben diferent a l’actual. Per començar, bona part de la població era analfabeta, i la informació corria de boca en boca, confonent-se amb el rumor. Des de la croada dels infants, fins al suposat enverinament de les fonts per part dels jueus, molts fenòmens, a l’Europa antiga i medieval, han d’explicar-se a partir del vigor del rumor. L’oralitat ha anat associada, ben sovint, al rumor, i no hi ha forma de destriar-los. En realitat, fins i tot a les societats contemporànies occidentals els rumors han estat sempre vigents i alguns d’ells han arribat a rebre més credibilitat que notícies suposadament serioses i contrastades (només cal recordar la creença en l’autoestopista que desapareix de l’Arrabassada o en els restaurants xinesos que serveixen carn de gos). Per altra banda, els mitjans de comunicació no han estat sempre transmissors de notícies fiables. Encara en l’actualitat no ho són a moltes bandes: n’hi ha, a l’Àfrica, que expliquen que un bruixot ha caigut sobre una taulada des del seu petit avió de bambú, que de nit esdevé imponent Concorde, o d’altres que avisen als ciutadans que vagin en compte, que hi ha individus pèrfids per la seva vila que amb una simple encaixada de mans li poden robar el seu penis... Però fins i tot a països suposadament democràtics hi ha notícies que són sistemàticament ocultades per la premsa majoritària, controlada sovint per uns pocs grups empresarials. L’antropologia, al llarg de la seva història, ha conreat molt l’observació participant. Els antropòlegs han treballat en nombroses societats àgrafes i, a més a més, han dedicat especial atenció a les tècniques qualitatives, per sobre de les quantitatives. Justament per això, l’antropologia està especialment preparada per fer front al fenomen de les fake news. Tot i que el debat teòric sobre els rumors i les fake news procedeix bàsicament del camp de les Ciències de la Informació, l’antropologia té molt a dir en el tema. En un temps en que fins i tot els mitjans tradicionals s’han rendit a les lògiques temporals de les xarxes socials, no hi ha temps per a una verificació detallada de les informacions que arriben. I, a partir d’aquí, és fàcil multiplicar les intoxicacions informatives. Però no estem parlant d’un fenomen estrictament nou: només cal que recordem els Protocols dels savis de Sió o el general Collin Powell el 2003 mostrant al món les fotos de l’Iraq amb els suposats dipòsits amb armes de destrucció massiva que mai no havien existit. De fet, algunes de les notícies falses actuals, com les de contingut racista, apel·len al substrat de vells mites creats al llarg de la història. Canvia el canal de difusió, però el missatge és el mateix. L’antropologia s’ha especialitzat en certs àmbits on les informacions habituals contradiuen les tesis hegemòniques: des de l’estudi de la bruixeria fins a les llegendes urbanes, passant pels mites d’origen dels diferents pobles. Nombrosos antropòlegs han estudiat els mites falsos que estan vinculats a les grans onades de racisme (a Europa Occidental, però també a Ruanda, per exemple). També hi ha antropòlegs que han treballat per intentar investigar i combatre els rumors que compliquen el funcionament d’alguns sistemes sanitaris (com el mite que les vacunes enviades al Camerun o a Kenya per organismes internacionals tenien com a objectiu esterilitzar les poblacions locals per tant de combatre el potencial del Tercer Món i consolidar l’hegemonia occidental). De fet, també hi ha nombrosos antropòlegs que treballen als “centres antirumors”, públics o privats, on sovint s’intenten combatre els rumors que es consideren perillosos per a la convivència (especialment els que poden fomentar el racisme). Des de les institucions, i des del camp dels especialistes en comunicació, sovint s’ha posat èmfasi en l’extrema negativitat dels rumors, de les notícies falses i de les llegendes urbanes perquè contradiuen els missatges emesos pels que es consideren únics detentors de la veritat: premsa, organismes governamentals, intel·lectuals... La visió dels antropòlegs a vegades ha estat molt més complexa. Les llegendes urbanes, els rumors i les fake news poden contribuir a difondre una visió popular del món que els poders hegemònics neguen.  A través de l’oralitat, que és l’únic que sovint tenen els pobres, es pot tractar de combatre la visió de la realitat que els volen imposar aquells que controlen televisions, diaris, aules, tribunes i altars... El món dels rumors és el món de l’opinió pública, i de la seva tensa relació amb el poder. És un arma a l’abast dels pobres. Ara bé, des dels poders constituïts no només s’han usat, per a difondre la informació, els canals oficials, sinó que els rumors i les falses informacions també han estat usats de forma bastant recurrent per les forces hegemòniques. Entre d’altres coses, han estat usats per a la discriminació de les dones, dels jueus, dels estrangers... L’ús sistemàtic de les fake news per part de l’administració Trump i d’altres poders constituïts no fa sinó recuperar una vella pràctica del poder, que l’antropologia coneix bé. Potser caldria adaptar allò que havia après en l’estudi de les societats no occidentals i traspassar-ho al món occidental actual. - Gustau Nerín -