Per què aquí fem pessebres…?

Un tret distintiu de la les ciutats de tradició catòlica, com ara Barcelona, és que per Nadal fan pessebres. A l’Europa meridional apareix per primera vegada la representació devota del naixement de Jesús i, tot i la creixent secularització de la societat, arrela en el costum ari festiu esdevenint  avui dia una pràctica molt popular. La història del pessebre està estretament vinculada a l’expansió de les ordres eclesiàstiques, especialment franciscans i clarisses, durant els segles XII-XIII, però seran els jesuïtes els que ho propagaran arreu del món catòlic, a partir del segle XVI, com a recurs propagandístic en contra la reforma protestant.

El que avui coneixem per pessebre és el model compositiu que es va consolidar, desprès d’una llarga evolució, durant el barroc. De fet hi ha una ordre a d’aparició dels seus elements més característics; De la cova-bressol on es venera el nen Jesús, es passa a la presència de la mula i el bou (animals totèmics dels pobles ramaders), s’hi afegeixen desprès les imatges de la verge Maria, sant Josep, els àngels i, més endavant, els pastors i els reis mags. En definitiva, els personatges bàsics de les commemoracions festives de de la Nativitat i l’Epifania, amb les escenes principals centrades en l’adoració dels pastors i l’anunci de l’Àngel, d’una banda, i el viatge dels reis Mags, de l’altra banda, a través d’un territori esquitxat de referències bíbliques.

Per tant, el pessebre, des del seu origen, és un conjunt plàstic carregat de simbolisme -una mena de catequesi visual- que en els territoris de confessió catòlica surt de les esglésies per instal·lar-se en les llars i conquerir l’espai públic. Per contra, això no succeeix els territoris protestants, on el paper de pessebre és molt reduït, per no dir inexistent.

Oriol Pascual Sanpons