18JUL.2016
Fem un viatge a l'Índia i al Nepal en la propera sessió de Doc'sNoctàmbuls. Descobrim també com es poden combinar esport, solidaritat i activisme amb donar a conèixer altres pobles del món.
La cultura, o les cultures, tal com l'entén l'antropologia, està present en la mentalitat i els coneixements dels individus que formen part d'una societat, però també tenen unes manifestacions materials i estan arrelades en un territori. Aquesta darrera característica és la protagonista d'aquesta nova sessió de documentals, que ens du al subcontinent indi.
La mina: historia de una montaña sagrada, és una curtmetratge realitzat per la ONG Survival, que defensa a escala global els drets dels pobles “indígenes i tribals”. Presenta la història de resistència dels dongria kondhs, que viuen en una serralada a uns 800 km al sud de Calcuta, contra un projecte miner que pretén foradar una muntanya que ells consideren sagrada, i que a més trasbalsaria el seu sistema de vida en alterar els recursos hídrics de la regió. Es tracta d'un cas explícit de cinema compromès, iniciativa d'una organització que treballa en el terreny i que vol denunciar les amenaces que pateixen les poblacions minoritàries davant de l'avenç del capitalisme multinacional.
Un cas diferent és el de l'altra pel·lícula que completa la sessió. Langtang és el resultat accidental d'una catàstrofe natural de grans dimensions. Kilian Jornet i el seu equip es disposaven a realitzar l'ascens a l'Everest, dins del projecte Summits of my life (cims de la meva vida), i enregistrar-ne l'expedició. El 2015, dos dies abans de viatjar cap al Nepal, s'hi va produir el terratrèmol que causaria milers de morts i importants destrosses materials i patrimonials. Van decidir anar-hi igualment i col·laborar en les tasques de rescat a la vall de Langtang, que ja havien conegut en altres ocasions. També van enregistrar el documental que podrem veure, que ens permet fer algunes reflexions sobre el cinema etnogràfic i el gènere documental en general.
La primera és la que ja avançàvem anteriorment: el territori és un factor determinant per explicar com és una cultura, i en circumstàncies catastròfiques, com les que es descriuen, també es pot observar com s'organitza una comunitat, quins són els seus lligams socials i com reacciona en situacions absolutament oposades a la normalitat.
Però sobretot ens planteja una sèrie de qüestions de tipus ètic. El paradigma científic es caracteritza per situar l'investigador al marge d'allò que està observant. En les ciències més pures, com la física i la química, i fins i tot en la biologia, s'intenta fer recerca en condicions de laboratori, aïllant tots aquells factors incontrolables. Però en les ciències socials això és difícil, tant metodològicament com des d'un punt de vista ètic.
D'entrada, en el cas de l'antropologia, una de les seves tècniques per excel·lència, l'observació participant, contradiu de base aquest principi de no implicació. A més a més, al llarg de la seva història, s'han donat moltes ocasions en què els investigadors han convertit la seva tasca en un acte de crítica social, denunciant les situacions que s'han trobat en el treball de camp. Sovint els etnògrafs han esdevingut altaveus de les causes que defensen els pobles que han investigat.
Existeix fins i tot un concepte, el de retorn, que valora allò què aporta el científic a les comunitats que investiga, una consideració important a tenir en compte per què la recerca no esdevingui una forma subtil d'espoli. En el cas de l'expedició a Langtang, i també en el documental La mina, tot i no ser de tipus antropològic, és evident que cerquen l'objectiu de sensibilitzar el món occidental sobre les situacions que descriuen, fent una crida a la solidaritat.
Museu Etnològic i de Cultures del Món
