La mirada del Viatger: esdevenir un projecte

El viatge

De vegades costa explicar com comença un projecte, quan ens ve l’idea inicial al cap. Una mena de neguit intel·lectual, què també existeix, comença a rondar-te. A què respon? Com es configura?... Però el que sabem segur és què en un determinat moment tenim la certesa de que sigui com sigui  aquest projecte encara incipient, tirarà cap endavant...

Un, una en aquest cas, comença comentant-t’ho amb el seu entorn més immediat, com si fos una inquietud: “Saps el què he estat pensat?”. “Sabeu que seria una experiència increïble fer?”. “Sabeu què em friso per estudiar?”...

Sovint penso que la curiositat científica, té molt de xafarderia sofisticada. En el cas de l’antropologia aquesta afirmació crec que no és excessivament agosarada si tenim en compte que el què més ens interessa als antropòlegs és saber coses d’altres humans, amb tant de detall i des de tants punts de vista que ens hem inventat una cosa que és s’anomena observació participant i que bàsicament  consisteix en posar-nos al bell mig de la vida d’altres persones i observar-los fins a l’infinit. Ara bé, fent referència a temes i aspectes que primerament haurem contextualitzat en un marc teòric, on tindrem en compte el que altres abans que nosaltres han xafardejat i elaborant una hipòtesi de treball que s’acabarà confirmant o no. Però...això no és el més rellevant...

Finalment, comparem el nostre grup de persones observades amb un altre grup de persones que faci coses que haguem pogut classificar sota la mateixa categoria i conseqüentment extraiem unes conclusions....Tot plegat és una xafarderia... força treballosa això si....

El viatjar  com a concepte fa molts anys que em fa pensar. De fet, des de nena sospitava que viatjar era sinònim d’aventura. Naturalment aquesta és una sospita àmpliament compartida per la meitat de la població mundial. M’he criat llegint literatura de viatges. Corria al Mercat de Sant Antoni cada diumenge al matí per comprar la meva dosi de  somnis i fantasia per a tota la setmana: La vuelta al mundo de un novelista, de Blasco Ibañez, escriptor molt admirat pel meu pare; El llibre de les meravelles del món, de Marco Polo;  Don Quijote de la Mancha, del gran Miguel de Cervantes;  Zalacaín el aventurero, de Pío Baroja, Los tres viajes alrededor del mundo, de James Cook... Poc em podia imaginar en aquell moment que algun dia tindria el privilegi de poder parlar d’una peça adquirida per el mateix Capità Cook (una maça apa’apai de Tonga) i que actualment tenim exposada a la seu del  C/Montcada del nostre museu, prestada per la University of Cambridge...

No deu ser casual que tot això acabés portant-me a estudiar Antropologia a la Universitat de Barcelona, perquè el viatge és quelcom inherent a aquesta disciplina i fins i tot, els antropòlegs anteriors a Malinowski, considerat el “pare del mètode etnogràfic”, d’això  que dèiem de l’observació participant, basaven amb més o menys encert els seus estudis  comparatius en el material documentat per altres persones que havien viatjat a llocs del món on es feien coses diferents. Naturalment, amb el coneixement acadèmic venen noves perspectives que se sumen al nostre bagatge personal, la consciència del etnocentrisme (pecat capital a l’Etnologia), el rigor metodològic, la indesitjable companyia de la nostra pròpia subjectivitat...

I una cosa porta a l’altre i de cop un dia et trobes pensant  com parlaries del concepte “viatge” en termes museogràfics perquè fa molts anys que em preocupa trobar la manera de intercanviar i compartir coneixements i inquietuds, i la museologia contemporània s’hi esforça molt per treballar en aquesta línia, amb més o menys fortuna.

Així doncs explicar el procés d’un projecte expositiu, des del principi de la gestació, d’una temàtica que ens toca de tan a prop en el nostre doble rol de museòlegs i antropòlegs, és una oportunitat que no podem deixar escapar.

Viatjar és una pràctica humana d’abast universal, naturalment hi ha altres animals que també viatgen però si ho fan de forma voluntària solen fer-ho per raons fonamentalment de supervivència relacionades amb l’accés a recursos alimentaris. Alguns de nosaltres, els éssers humans,també viatgem per aquestes mateixes raons, també per que fugim de la guerra, els més afortunats per raons de plaer, de creences...

Aquest projecte comença doncs amb un viatge, un viatge que em portarà de mar a mar, de la Mar Mediterrània  a l’Oceà Atlàntic, des de Port de la Selva a Fisterra, caminant, sempre que sigui possible, sense cap interès per realitzar cap gesta èpica ni competitiva, tan sols utilitzant la tecnologia més adient per l’observació  i la reflexió.  

1.250 km aproximats d’est a oest de la Península Ibèrica amb una previsió de temps d’uns dos mesos i amb una peculiaritat donada per el que és coneix com a situació etnogràfica, que l’antropòloga no serà tan sols observadora-observada fixe, sinó que esdevindrà una observadora-observada nómada, fet que alhora que introdueix unes dificultats tècniques evidents, també planteja situacions d’una fertilitat informativa inusual....

 

#MiradadelViatger
Elisabet Pertegàs

 

---

ANECDOTARI:

 

Mirada 1: Port de la Selva

 

Es fa de dia a Port de la Selva i estic a punt de marxar per molt de temps.

En aquest moment dos mesos em sembla molt temps....La motxilla preparada, la roba del dia també. Roba estranya...Roba per caminar. Preparo un petit esmorzar silenciosament...Tots dormen encara, ahir hi va haver un gran dinar, era l’aniversari del David...És estiu, aquella època en que tot es celebra com cal, amics relaxats em preguntaven si n’estava segura d’allò que anava fer...

No són ni les sis,  penso que els propers dos mesos em llevaré cada dia aviat però això no m’importa, sóc de matins fàcils i nits breus.

Prenc cafè lentament mentre tant miro com la Badia de Port es desperta per acomiadar-me, bella com sempre, sembla preguntar-me....estàs segura?

Apareix la Maria, fa dos dies era una nena petita...què ha passat? El temps suposo, el temps...

Em mira amb una barreja de riure i pena. Últims consells de motxillera experimentada. Penso que serà l’ultima persona coneguda que veuré abans de marxar i estic contenta...sempre he tingut molt bona relació amb la filla de la meva “amiga de l’ànima”, la incommensurable Gemma...

-Qualsevol cosa em truques i et vindré a buscar on siguis. Què sàpigues que no em fa cap gràcia aquest viatge...”

Em diu això la dona que amb dinou anys i amb un sol amic d’Olot, va marxar a visitar al Fernandito, un amic missioner que va fer estudiant anglès un estiu a Londres... Amb mala consciència per haver  fet campana mig curset,  li va dir al seu amic Fernandito “a la que te asignen una misión, vengo a visitarte...” i al Fernandito el van enviar al mig d’Uganda.  I  allà, la valenta se’n va anar, contactant per ràdio, d’una missió a altra....I allí que feies? Dona, que vols que fes...ajudar al meu amic a fer missa...és clar...! Viatges...viatges...viatges.

Abraço a la Maria i marxo...la pista que puja a Sant Pere de Rodes surt d’allà mateix, darrera la casa d’en Joan i la Carme, els pares de la Gemma...

Començo a pujar, conec la pujada a la serra de Rodes hi he anat molts cops però sempre amb cotxe....La motxilla pesa molt....el sol va pujant i em pessiga la pell amb crueltat, més crema protecció 50... Paro a cada arbre que trobo a descansar i a guarir-me del sol. Paissatge espectacular el de l’Alt Empordà, penso que em costarà trobar un lloc així...probablement no en trobaré cap a la seva alçada...

Arribo al monestir, i em posen un segell a la meva credencial del Camino de Santiago, em deixen passar a la part que es paga sense pagar per que pugui passar al bany i a la cafeteria. És el primer lloc que observo que em donen un tracte especial...”respecte al que camina” suposo...

Jo vull viatjar caminant, no fer un peregrinatge però la infraestructura del camí de Sant Jaume que és un camí organitzat i que travessa la península,  és una via perfecta per poder caminar aquests 1250 km amb un mínim de garanties...La oportunitat de participar-hi ni que sigui de forma marginal és una mena de regal en termes d’observació participant...El viatge de peregrinatge és una modalitat de viatge en si mateix i la possibilitat de compartir moments, paisatges i espais amb qui està fent aquest camí i amb qui veu passar als que fan el camí, em  dona la possibilitat  de veure’l de molt a prop i estic realment agraïda de poder tenir accés a una via de comunicació tant important en tants sentits...

 

Mirada 2: Bàscara

 

A 17 km de Figueres en direcció a Girona arribo a Bàscara realment acabada...Dos dies caminant i ja estic convençuda que hagués estat bé haver fet l’entrenament que aconsellen tots els manuals i guies del “camino”.

A Catalunya hi ha poca infraestructura d’albergs de pelegrí, poca gent pelegrina des de aquí, especialment d’abans de Montserrat...La guia apunta la possibilitat de poder pernoctar a la Pensió Fluvià i quan veig que existeix i que està oberta em sento molt agraïda perque he passat per altres poblacions on els possibles hostals havien tancat i els  propietaris d’allotjaments de turisme rural volien llogar la casa sencera, el que em sembla del tot excessiu.

Em rep la Carme, la mestressa. No se quina “pinta”  faig que em dóna la clau d’una habitació i em diu: "puja cap a d’alt, dutxat tranquil·lament, descansa i després baixes i ja farem els papers"...Mai oblidaré aquest gest d’humanitat, primer les persones després els papers...Potser la Carme podria impartir un curset de bones pràctiques a uns quants que jo i altres sabem...

Mig recuperada, baixo, faig els papers i pregunto si puc dinar allà mateix. Em diuen que sí , i com que la sort està de part meva aquest dia, a més de bona persona, la Carme, cuina extraordinàriament bé.....Pujo a fer la migdiada i decideixo que em quedaré dos dies a Bàscara...Vull escriure, llegir....

Al dia següent faig una volta pel poble i tal com advertia la guia, Bàscara és una població molt més interessant del que sembla si la passes en cotxe...caminant descobreixo una Bàscara emmurallada i senyorial que parla a través de les seves cases antigues d’un passat d’esplendor...Passejant vaig a parar a l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria  que conserva vestigis romànics però  on un retaule molt contemporani em crida l’atenció.... casualment començo a parlar amb un senyor que em comença a explicar la historia del retaule, em parla del seu autor, el pintor Josep Ministral, de la tècnica de construcció amb vidres fabricats a través de l’antiga tècnica de la fusina. Em detalla tota la simbologia cristiana de la obra amb tal precisió que em fa pensar que estic parlant amb l’historiador d’art de la població, en veritat estava parlant amb el mossèn Florentino. Pou de saviesa i cultura, m’explica moltes més coses, com que les  grans jardineres  de pedra que  hi ha a la porta dels edificis són antics recipients d’oli i que els còdols negres que formen part de moltes façanes de Bàscara, bellament erosionades per les carícies de l’aigua del Fluvià, naturalment són pedres volcàniques que venen d’Olot...

Penso amb el Marc i la Mónica, ells allí i jo aquí connectats per uns còdols volcànics erosionats pel Fluvià ...

 

Mirada 3: Girona
 

Ja sóc al Gironés. Camino per camins rurals entre camps conreats i trossos de boscos humits. Sola, molt sola. Rarament passa algun cotxe d’algun veí d’alguna casa de la zona, pocs...

Prop del Ter...

A vegades passo al costat d’un bosc d’eucaliptus mentre sento el soroll del Ter al fons...Una vegada vaig compartir somnis amb algú que volia un tros de terra amb arbres a prop d’un riu...però es va rendir abans d’aconseguir-ho, llàstima...

Segueixo caminant, és un camí bo, planer i ombrívol...M’acosto a Girona, en tinc ganes...A la fi, probablement no sóc res més que una dona de ciutat jugant a ser una dona paleolítica...

Entro per Sarrià del Ter i paro a fer un cafè a una cafeteria-spa...un edifici neoclàssic molt  agradable amb terrassa... la cambrera em pregunta: “¿Estás haciendo el Camino? ¿Quieres que te selle la credencial?

Arribo a l’alberg, de la Generalitat, situat al centre de Girona. Gent professional i agradable m’atén.

Després dels rituals habituals, dutxa, rentar la roba, revisar els missatges, etc, surto a fer un tomb; “callejeo” seguint l'expressió castellana i que no és exactament passejar... Definitivament m’agrada molt Girona.

Entro al Museu d’Història de Girona i quedo fascinada per la necròpolis dels Caputxins, única a Espanya. Els enterraven asseguts, els líquids de descomposició dels cossos es filtraven per una reixeta...Dos anys després, ja momificats els portaven a una sala contigua on de tant en tant els caputxins vius els visitaven per reflexionar sobre la fragilitat de la vida...

 

Mirada 4:  Garrotxa
 

El camí de Girona a la Garrotxa és una via verda que ocupa el que un dia van ser  les vies de l’antic carrilet que unia Olot amb Girona.  El camí surt de Girona per el parc de la Devesa entre  imponents plataners. Més endavant entra pròpiament a la via verda entre hortes i transcorre sense sobresalts...planer i ombrívol en la seva majoria de trams.

A l’alçada de Bescanó paro a fer un cafè. Entro a una fleca- cafeteria Nou Salitja...i immediatament em sento dolçament acollida pel propietari...Aixeco el cap de la tassa, i emmcarcada veig una credencial del Camino,  d’un home que l’ha fet des de Cadaqués a Fisterra...Ets tu?-pregunto a l’home-  Sí...tu també l’estàs fent, oi?

Camí cap a la vall d’en Bas, em sento que passaré per casa a pesar de que jo sóc de Barcelona. Això de les identitats és una cosa ben estranya, sovint una o un se sent del tros de terra on ha nascut (just solis), de vegades  hi ha gent que se sent que es de la sang que ve (just sanguini). A mi quan em pressionen molt per que em defineixi dic que sobre tot sóc mediterrània, amb tot el que això comporta, però en un moment donat de la meva vida, no sé massa ben bé com  va ser, vaig adquirir la nacionalitat garrotxina....Va passar d’una forma estranya, vaig entrar un dia a la Vall  d’en Bas venint de Vic i de cop vaig sentir que arribava a casa. Naturalment això no treu que els meus paisans garrotxins s’ho passin molt bé amb el meu accent “chava” i les meves ximpleries de ciutat...però sempre amb amor, afecte i molt de sentit de l’humor...

 

Mirada 5:  El Moianès
 

Comarca situada a l’altiplà central català discorre entre conreus i boscos mediterranis, camins de gran bellesa i solitud.. A l’Estany rebo la grata visita de la meva amiga Ana i les seves filles la Sabina i la Natàlia (aquestes també se m’han fet grans ....) L’amistad és un tipus de relació extranya que de vegades o quasi sempre s’escapa de les regles de la racionalitat. Sempre es parla de l’amor en termes d’enfermetat, d’etapa irracional i en canvi tothom entén les relacions d’amistat com a relacions més assenyades on es comparteix uns interessos o unes aficions , unes relacions professionals o fins i tot un passat acadèmic comú, i certament això és així molts cops peró no sempre... Els que tenim fills sabem que en un moment donat els fills ens fan establir relacions amb els pares d’altres nens que els nostres fills han decidit ser amics.....Part dels meus millors amics venen d’aquesta via...Li he d’agrair al Marc que sempre ha escollit molts bons amics i sobretot molt bons pares d’amics...Gràcies Marc

 

Mirada 6:  Manresa-Montserrat

A Manresa he dormit a l’alberg de la xarxa de la Generalitat. Sola un altre cop. Surto cap a Montserrat pensant que a partir de Montserrat començarà un altre tipus de viatge, que ja m’allunyaré definitivament dels territoris més familiars per mi i que probablement coincidiré amb pelegrins autèntics que començaran a Montserrat, paradigma del cristianisme català, el seu camí de Sant Jaume...El camí desde Manresa és la pitjor etapa que he fet fins al moment...La sortida de Manresa al costat de l’estació del tren transcorre per una carretera suposo que comarcal però on el voral és una broma de mal gust, camino amb el cinc sentits parant cada cop que s’acosta un cotxe cap a mi per facilitar-nos mútuament el nostre moment d’interacció en un espai escàs per tots dos...No se com però arribo a Montserrat. És el primer cop que dormiré  en un alberg de pelegri, és a dir gestionat per “hospitalers” que són els voluntaris  d’associacions del camí de Sant Jaume  que col·laboren amb el seu treball a gestionar aquests tipus d’alberg que donen aixopluc als peregrins a més de fer altres coses tant importants com senyalitzar el camí amb les fletxes grogues que segueix el pelegrí, tasca d’una importància capital per que de com estigui senyalitzat el terreny pot dependre  que algú que camina sol per tot tipus de terrenys es perdi o no....

Mentres busco a Montserrat on és l’alberg sec a uns esglaons davant d’un edifici que penso que potser és l’alberg...No ho és. Això m’ho explica la Nora, una escriptora irlandesa que m’indica on he d’anar i a quina hora...La Nora és una dona extraordinàriament lúcida amb la que estableixo una relació de cordialitat immediata....Potser parlem mitja hora i en aquests trenta minuts, ens expliquem amb qui ens vam casar quins fills hem tingut, que varem estudiar, que busquem a la vida, que ens agrada i que no ens interessa...Quan ens acomiadem...ja a una certa distància em diu” Elisabet Pertegas...sortiràs al meu proper llibre” i jo li dic...”Nora,  tú sortiràs al meu diari de camp”

Finalment conec a les hospitaleres, primer la Fuen, una noia de Lleida que en la seva vida privada es monitora d’esplai i després la Montse una ingeniera que treballa a una gran empresa de automoció ....Les dues encantadores....Em donen molta informació sobre el camí i molts consells pràctics que agraeixo enormement...Sopem plegades ..

M’ofereixen rebre la benedicció al pelegrí per part d’un monjo de Montserrat i accepto  agraint la deferència, encara que no sabia que existia tal pràctica....

Assisteixo a la misa de les  set, sento cantar als monjos, no  als nens del’escolania que estan de vacances, i després en acte privat rebo la benedicció del monjo....quan acabem li dono les gràcies...el monjo sembla divertit amb el meu agraïment...potser no s’agraeix...no se...

Despertar a Montserrat sentint les campanes repicar és algo per no oblidar

 

Mirada 7:  Igualada-La Panadella-Cervera
 

Segons la guia de la Generalitat que segueixo, hi ha humans que poden fer una etapa caminant des de Igualada a Cervera, 37 km....jo no soc un  d’aquests éssers humans...així que la faig en dues jornades.

A Igualada començo a adonar-me’n que per molta gent estic fent algo extraordinari, entro a una farmàcia a comprar quelcom per les meves adolorides articulacions i el farmacèutic que ha fet trams del camino queda admirat del que vull fer jo....amablement m’omple de mostres de productes per cuidar-me....

Dormo a l’alberg del pelegrí coincidint amb un noi navarrés que viu a Barcelona a dos carrers de casa meva i que està fent el camino però fins a casa seva a Navarra i en bicicleta....Resulta divertit compartir casa amb ell aquella nit...dos extranys que no es coneixen de res, estenent la seva roba al mateix estenedor. Sopem compartint interessant conversa....

A la Panadella m’hospedo a l’unic hotel que hi ha, molt agradable, molt “vintage”, molt amables i professionals tots els qui hi treballen però al restaurant em passa una historia força rocambolesca i massa llarga i irrelevant per recordar sinó fos perquè un home s’emporta el meu mòbil distretament de sobre el mostrador al costat de la caixa registradora on jo pagava el dinar i com que sembla que tenia molta pressa per arribar a Sant Cugat i no me’l podia tornar finalment la Núria el te que recollir de la comissaria dels mossos  d’esquadra de Sant Cugat on el deixa i portar-me’lo fins a La Pandella....La Núria, sempre la Núria....ella sempre hi es....

L’etapa de La Panadella a Cervera és calurosa, amb un camí ple de contrastos entre camps conreats i zones de bosc mediterrani, estones de camí planer i ben definit i trossos de senders que s’enfilen per la montanya...Perdo el camí un parell de cops dintre del bosc però l’alçada em  permet seguir la pista de la carretera al fons com a referència i no em preocupo excessivament a pesar de lo solitari del context.....Finalment Cervera es dibuixa a l’horitzó. He de dir que aquest sempre és un moment memorable quan veus el poble o ciutat en que planifiques acabar de caminar aquell dia....M’acosto poc a poc, certament no soc encara massa prop a pesar de que fa estona que veig la ciutat a la llunyania.. En un moment donat, em torno a equivocar de camí, i acabo a un barranc sense sortida encara que tinc la ciutat en front meu...Reculo i agafo el camí correcte i em vaig acostant a la ciutat mentres admiro el seu perfil emmurallat...m’acosto lentament, fa molta calor i estic realment cansada i Cervera se’m resisteix amb aquella alçada imponent...No puc menys que admirar com en les époques de guerres constants els essers humans se les enginyen per resistir a ser conquerits per l’enemic....Quedo sotmesa als peus de la ciutat sense cap força per poder pujar  i de cop veig una font...Hi poso el cap a sota literalment mentres deixo que l’aigua m’empapi al caure per la força de la gravetat. Omplo l’ampolla d’aigua al menys tres cops i me l’ha bec  agraida a qui hagi tingut la idea de posar aquella font alli, i només després d’aquesta mena de bany improvisat em tornen les forces per començar a pujar  lentament la pendent  que em porta fins a Cervera...Al meu imaginari personal Cervera per mi sempre ha significat Universitat i bruixes....

 

Mirada -8 Palau d’Angesola

Palau d’Anglesola significa la  meva primera parada relacionada amb el plaer des de fa molts dies....El verd del Plà d’Urgell després del rigor de la Segarra em  provoca la sensació de que el camí és més fresc...probablement només és una sensació però el so d’aigua canalitzada i el color verd ajuden...L’alberg del Pelegri és justament dins les instal·lacions de la piscina municipal del poble i l’associació d’amics del camí de Sant Jaume que se’n ocupa ha tingut la deferència de deixar que els pelegrins que s’hospeden a l’alberg es puguin banyar....És secillament fantàstic després de molts dies de patiment  físic...El Ramón, l’hospitaler que em reb , és molt amable a pesar de que sospito que li he donat el dinar per que arribo  a prop de les tres. El bar-restaurant de la piscina el gestiona la Marta i el seu marit i tenen l’amabilitat de preparar-me un dinar boníssim i molt sa amb productes locals i d’obsequiar-me amb una ració de cargols que és l’especialitat del seu marit que són deliciosos...Finalment...nedo vint piscines amb total solitud doncs nomès hi ha tres o quatre persones, llarga conversa amb la Marta a la terrassa de la piscina i una migdiada reparadora em reconcilien  amb la vida...

 

Mirada 9- Lleida-Alcarràs
 

Lleida representa per mi una trobada amb un passat personal. Fa molts anys, vaig estar venint un parell de dies cada setmana per motius professionals i me’n adono que mai vaig tenir temps ni energies per fer res més que desplaçar-me del lloc on tenia les reunions a l’hotel on parava, el Condes de Urgel em penso que es deia...normalment sopava al mateix hotel, de vegades fins i tot demanava el sopar a l’habitació, viatges hiper-curts....Ara descobreixo una altre ciutat....una ciutat realment acollidora

Aprofito la parada a la gran ciutat per fer assumptes varis....el primer empaquetar la càmera de vídeo que tan amablement m’havia prestat el Jordi Orobitg per filmar entrevistes,el trípode, un vestit, i l’oli prodigiós i enviar-ho a casa...Deixo llast...tinc la sensació que d’un temps cap aquí ho estic fent amb tots els sentits....Em trec de sobre, exactament 2kg i 500 grams....I ara ja és segur que no em puc desprendre de res més....millor que res...Visito l’oficina de turisme una mica preocupada per saber d’on em puc baixar una guia que m’informi de la part del camí aragonès que no va per “Huesca” ni comença a Tarragona sinó per on jo estic arribant...per Lleida, Alcarràs, Fraga....Em faciliten una bona referència i vaig a un bar amb wifi que a més ofereix te vermell i llet d’”avena”...què més és pot demanar? Tot descarregat fins a Santiago....penso que el tram fins a Fisterra me’l descarregaré quan arribi a Santiago....Faig més coses...Visita a la botiga d’esports , imprimeixo en un locutori...i “deambulo” pels carrerons del centre de Lleida....

Arribo a Alcarràs i em poso en contacte amb la policia municipal...m’acompanyen a l’alberg que és el mateix on dormen els treballadors temporers de la fruita...

L’ alberg està a les afores i la policia m’acompanya... L’alberg té diferents mòduls i un en exclusiva pels pelegrins...La Maria José, que es la responsable de l’alberg i d’origen barceloní m’acull amb molta amabilitat, i m’explica moltes coses sobre els treballadors temporers....es nota que es una dona implicada en el que fa i preocupada en facilitar l’estança de les persones que venen a treballar la fruita....El mòdul està molt ben “acondicionat” i estic sola,  el que em provoca cert malestar tenint en compte que els mòduls del costat hi ha 8 persones a cada un...

Dormo tota la nit i surto a les 7 i “algo”...comença un nou dia i vaig cap a Fraga......

 

Mirada 10 Alcarràs-Fraga

Surto una mica espantada...estic a prop dels Monegros i tinc por de que sigui una  etapa dura, també m’han advertit de la pujada que hi ha per entrar a Fraga...Finalment l’etapa  resulta força plàcida, te pujades i trossos de carretera però jo em sento bé...definitivament estic  agafant forma...

Arribo a Fraga i busco al capellà però no es ni al seu despatx ni a casa seva...vaig a dinar fent temps...torno i encara no hi es, així que m’assento davant de l’església  a la terrassa d’un bar... Arriba el mossén que no és  mossén sinó diàcon, i tal com m’indica ell, està casat... de fet fa referència a la seva dona varies vegades i també al fet de que va estudiar amb els Maristes a Catalunya ja feia  molts anys...Recordava haver visitat el Santuari de Núria i com el va impressionar...Em dona un mena de “salvoconducte” per que un hostal del poble no em cobri la habitació, una deferència als pelegrins...li agraeixo, és clar, li comento que sóc antropòloga i que estic fent treball de camp estudiant el concepte de viatge....Li comento que entrar caminant als llocs comporta una actitud d’humilitat que la gent del lloc percep i que fa que et rebi molt amablement...  i ell apunta que la raó per la que la gent em rep tan bé es per que porto aquesta credencial del camino de Santiago...li dic “segurament...” Marxo cap a l’hostal amb moltes ganes de dutxar-me i treure’m les  sabatilles de caminar, com cada dia...Just al costat de l’hostal hi ha una botiga de queviures que porta un noi marroquí que queda molt impressionat per la meva gesta i per la motxilla que porto...Parlem sobre Marroc , el Atlas, Imichil...mentre compro la fruita fresca i l’aigua que porto cada dia mentre camino...Li parlo del viatge a Imichil com un gran viatge i ell em diu “però...el viatge de la teva vida és el que estàs fent ara, és clar” i de cop m’en adono que te tota la raó...que el viatge de la meva vida...és el que estic fent ara...

 

Mirada 11 Monegros
 

Dormo prou bé  a Fraga, hi ha aire acondicionat encara que l’habitació es força trista...

Pel mati em poso en marxa després d’un cafè ràpid i començo una de les etapes èpiques d’aquest viatge...entro als Monegros, que a finals de juliol és certament com entrar a la idea cristiana d’infern tal com podré comprovar...

La senyalització d’aquest tram del “camino”no és bona i em confong de camí tot just sortir, faig un km d’anada i  un altre de tornada inútilment,  el que és força irritant quan desplaces 11 kg de motxilla amb la força del teu cos....escarmentada començo a tirar per la carretera, “cotxes de front, fem les coses bé”...Més endavant la comarcal per la que tirava va a parar a la N-II, que s’enfila amb  brusquetat. En aquell moment me’n adono que era aquesta la pujada de Fraga sobre la que m’havien advertit....Jo pujo pel voral esquerra de la nacional i els camions baixen embalats pel que per ells és baixada i per mi  és pujada...Em ve al cap quantes vegades ens passen coses així a la vida... una mateixa situació, espai, moment...per uns es pujada i pels altres baixada....

Mirada a terra, diuen els experts quan puges...i és un bon consell però quan venen tants camions de cara a un metre i mitg  de distància no és fàcil de no mirar-te’ls ni que sigui de passada...De tant en tant algun dels camions quan es troben a la meva alçada em toquen el clàxon entenc que com alguna mena de salutació entre gent de carretera....”creguin-me senyors camioners...és una mala idea, la que està caminant en aquest context ja està prou preocupada per arribar d’una peça a d’alt del altiplà com per apreciar la salutació-clàxon a un metre de distància...Facin llums que també valdrà...

8 km després soc a d’alt, un gran moment...especialment quan a d’alt hi ha un petit bar-restaurant obert que em sembla el millor bar de la meva vida...sostre baixet, acollidor, no hi menjaré per que són les 10 del matí però estic segura que deu ser tot boníssim. La parella que el regenta parla  tranquil·lament  amb un client-amic, em semblen encantadors...He de confessar que tinc una debilitat per la gent del desert, del desert que sigui, tan si val si és el Sàhara, o el desert de Texas a Califòrnia o el dels Monegros...La gent que hi viu em sembla investida d’una dignitat, d’una serenor, d’una saviesa aliena a gent que venim de terres fèrtils on tot creix amb facilitat....La gent del desert no esta confosa com la resta que s’ha cregut aquesta tonteria de la individualitat com a ideal de vida...la gent del desert sap que sense la col.laboracio dels altres no sobreviurien.....

Em ve al cap Bagdad Cafe, comedia alemanya de 1987, que transcorre al desert de Mojave, película de culte que els “ progres”  de l’època varem estar veient compulsivament durant la dècada dels 90 als desapareguts cinemes Casablanca de Barcelona...la varen exhibir durant dos o tres anys i la gent hi seguia anat.....valia la pena i estic segura de que encara s’ho val...És una pelicula que parla de moltes coses  i de totes parla amb gran lucidesa i una d’elles és del viatge....

Acabades aquests reflexions torno  a lligar corretges i em disposo a sortir al camí...Em dic a mi mateixa que el pitjor ja ha passat que  a partir d’ara tot el que ve és planer...Del meu kit de travessa del desert...dues taronges, un plàtan, un tomàquet, dues aigües petites i una bossa de fruits secs em queda tot menys el plàtan ...he comprat aigua al bar acollidor de la carretera..

“Coges el camino que te sale aquí delante i todo recto hasta Candasnos...” todo llano ..verdad? Bueno..alguna cuestecica tienes...pero nada serio......buen viaje!....Al moment me’n adono que ells han notat que jo estava viatjant...no fent el “camino”....per que la majoria del temps  el viatje i el camino són com dues línies que es sobreposen però no són el mateix....això si...l’ombra del camino és molt llarga i he d’anar en compte per que no m’atrapi en la seva totalitat...només a ratets...Sovint la gent em diu “buen camino” però només alguns em diuen “buen viaje”.....

Començo a caminar per un camí  recte i àrid, paral·lel a la nacional, a vegades més a prop a vegades més lluny però sense perdre-la de vista...és una bona referència...una altre referència que he après aquests dies a consultar i de la que em sento especialment orgullosa és que ja puc ubicar on és l’est i l’oest ...només sabent que quan començo pels matins a caminar porto el sol a l’esquena (est) i camino cap a l’oest...on es pondrà per la tarda...segurament a la gent de pagès, els mariners , els que caminen sovint i  sens dubte la gent de cultures nómades tots expertíssims  en temes d’orientació els hi faria gracia l’adquisició d’aquest nou coneixement tant bàsic per part meva però jo soc una  dona de ciutat i amb pedegree “de dintre muralla”,del centre, centre de lo més urbà i arribar  a aquest pensament a través de la pura observació  en un context de solitud a la natura, em fa sentir realment bé...

Camino i camino...cada cop més lentament...consumint les meves reserves d’hidratació....normalment controlo  la previsió de recursos per la distància que vull fer  amb força encert  però la pujada m’ha portat més temps del que pensava, per tant tota l’etapa s’ha endarrerit justament un dia en el que no hi ha cap població en mig per quedar-se a dormir....és el que tenen els deserts, que no són molt populars com a opcions per viure...A 6 km de Candasnos estic fosa...queden una taronja i quatre dits d’aigua ara ja calenta, son les quatre de la tarde, 37o.c i als Monegros...

Em menjo la taronja però no noto millora...No tiro...pero no hi ha ni una ombra on descansar, ni una font on remullar-me, ni una bar on hidratar-me. Tinc l’absoluta seguretat de que he comès un error entrant als Monegros tant tard un mes de juliol....Començo a sospesar possibilitats mentres m’estiro sota un patètic arbust,  a uns 20 mts de la nacional mentres wassapejo amb amics de Barcelona i d’Olot intentant fer el cor fort...Sospeso un parell d’alternatives...o quedar-me sota l’arbust fins que es faci fosc i caminar els 6 km que em queden de nit o tirar amb l’hidratació que m’hagi aportat la taronja i els quatre dits d’aigua calenta.... Són les 4 de la tarda  i la Núria m’indica que l’hora que es posarà el sol a Barcelona serà les 21:14...masses hores per quedar-me sota l’arbust amb quatre dits d’aigua calenta i 37 oC.. Opto per la segona opció, penosament...tiro i paro, tiro i paro...poc a poc...se’m fan eterns aquests 6 km...a l’entrada del poble a tan sols 2km  de distància del hostal on faré nit em refugio sota un ametller més de mitja hora....finalment entro i el primer lloc que veig és el bar de la piscina....aigua freda i aire acondicionat, per fi...torno a la vida lentament...

 

Mirada 12- Candansos

 

Quan una persona camina cada dia i durant un període de temps relativament llarg s’ha d’ocupar d’algunes coses imprescindibles com per exemple  assegurar-se que no li falti aigua, alguns aliments d’emergència com els fruits secs, que porta bateries per poder carregar dispositius sense electricitat i per descomptat rentar-se cada dia la roba amb la que s’ha caminat durant hores...Per tant és un ritual  diari arribar a on es dorm, dutxar-se i rentar la roba per que tingui temps d’assecar-se mínimament. Pocs cops es troben llocs amb rentadora i assecadora, així que la majoria de vegades la bugada es fa a la pica del bany amb l’únic sabó que disposes que tan val per dutxar-te com per rentar roba. Després es retorça tot el que es pot i  s’estén també on es pot, una finestra, si hi ha terrasa o sobre una cadira...

Fet això potser es  pot sopar o no...Jo aquell dia, després de la jornada del desert havia de sopar sense remei a pesar de que em queia de cansanci...així que vaig baixar al bar del hostal on dormia esperant que obrissin el menjador...El que em vaig trobar allí va ser un pilot d’homes sols: uns treballadors murcians que muntaven estructures en alt per que s’enfilin les vinyes (emparrados) i que portaven mesos al poble, camioners, comercials, i també gent del poble, fonamentalment pagesos...tot homes, només una senyora gran que era la mestressa i que després va entrar a la cuina a fer els sopars i jo representavem el gènere femení en aquell microcosmos que era l’hostal....

Vaig pensar en el  contrast  amb el medi urbà....a Barcelona hi ha pilots de dones soles...dones que fan cursets de tot, dones que estudien idiomes, dones que col·laboren amb tasques de voluntariat, naturalment a més de treballar, estudiar tenir cura de fills i grans i el que sigui...però la sensació és que hi ha moltes dones soles, naturalment depèn de l’edat, de les professions, d’origens geogràfics o religiosos ...i en canvi  en aquell medi rural aragonès, em va semblar el mateix a Lleida, el que havien eren homes sols,  encara que suposo que molts d’aquells homes tindríen parella a casa, tinc la sensació de que hi havia molts homes solters..... Crec que el camp és bàsicament masculí i la ciutat és fonamentalment femenina....

Sopant, tot eren taules d’un home sol excepte un parell en que hi havia dos indígenes del poble i la dels treballadors murcians. Els treballadors de les estructures  de les vinyes m’havien convidat amablement a compartir taula amb ells després d’haver estat parlant sobre la canalització del Cinca i de l’ Ebre mentres esperavem que s’obrís el menjador. La invitació la vaig declinar  amb amabilitat per que quan no parlo, se que penso i observo amb molta més precisió i aquell dia no anava sobrada d’energies per fer dues coses a l’hora.

Per algun motiu, aquell menjador em va recordar la pel.lícula  Taules separades ( Separate Tables, 1958) encara que no té més relació de que en els dos casos hi ha gent solitària, imbuïda en les seves circumstàncies personals, sentada en  taules separades en un petit hotelet. Petits viatges....camioners, comercials, treballadors temporals, tots tenien en comú que eren gent que feien petits viatges....una altra modalitat de viatge que no te res a veure ni amb el plaer ni amb la curiositat només amb l’obligació...

 

Mirada 13-Bujaraloz-Pina de Ebro

 

A Bujaraloz arribo després d’una etapa curta. He començat a caminar d’hora a pesar de que soc una mica reticent a començar a caminar quan encara és de nit....Tenint en compte que vaig sóla em sembla poc assenyat arriscar-me a patir alguna caiguda en algun indret solitari però la por a tornar a trobar-me al mig del no res sota un sol anihilador em fa superar la prudència de no caminar de nit....

Ja a Bujaraloz entro a un bar de la carretera força concorregut i demano esmorzar. És un bar gran amb molt de moviment i pel que es veu de parada preferent per molta gent que el coneix....El millor de tot es que a més d’un bona varietat d’entrepans, disposen de wifi pels clients....Prenc café lentament mentres m’estudio l’etapa següent un i un altre cop....Em preocupa molt com la podré fer.... més desert i un recorregut que no inclou on dormir en 38 km i només  amb bar als 10 i als 20 km no anuncia res bo. Això vol dir que els últims 18  que seran naturalment els pitjors no tan sols perquè  ja estaré molt cansada sinó perquè  el sol estarà molt  alt, els hauré de tornar a caminar d’una tirada i la veritat es que no vull tornar  a exposar-me a la mateixa situació de dos dies abans....

Whatsap de la Gemma..

-Per on vas, nena?

- Per Bujaraloz....

-Caminant?

-No, ja he arribat...prenent café i estudiant la propera etapa que és  pitjor que la que vaig fer abans d’ahir...són quasi 40 km i no hi ha cap punt del recorregut on es pugui fraccionar l’etapa...no hi ha on dormir en 38 km....

-Has trobat un bon bar?

-Doncs la veritat es que si... i com que te un wifi que tira bé em penso que m’hi estaré ratet escrivint....

-Còm es diu? Potser el conec, jo hi paro sovint a una cafeteria de per aquí quan vinc de Saragossa...

Als dos minuts la Gemma entra per la porta de la cafeteria on soc...” estas de broma si et penses que et deixaré que tornis a entrar al desert a 40 graus de temperatura quasi 40 km... Què hem perdut el cap o què?”......No és molt bona idea suposo...

No presento resistència, és evident que té tota la raó...potser si fos hivern...

-Apa, acabat el cafè que et portaré a un hotel del poble que et toqui demà...on és?

- Pina de Ebro contesto sumisa....

I em deixa instalada a un hotelet molt agradable després d’una comprovació ràpida de que  tot està bé...

 -I ara marxo que tinc molta feina....i marxa...

Despres del’aparició “gemmaniana” tot sembla més fàcil, el sol brilla sense fer tant de mal, la gent de Pina sembla agradable, l’hotelet és perfecte: l’habitació lluminosa i amb aire acondicionat....

Realitzades les tasques diaries post-caminada: la dutxa i  la bugada... baixo a dinar a la cafeteria que hi ha a sota l’hotel...El propietari o qui la gestiona és un noi relativament jove que després m’explica, que ell no és de Pina sinó de Zaragoza i que només fa un any que viu aquí....-I que tal se vive en Pina? -

-Bueno, no se està mal del todo....

Amanida y sípia a la planxa....perfecte...  i aire acondicionat...Pujo a fer la migdíada, imprescindible....

Més tard vaig a fer un tomb pel poble,  arribo fins una plaça rectangular, crec recordar que Pina va ser un d’aquells pobles de la riba de l’Ebre que va patir amb crueltat la guerra civil. L’Ebre, la batalla de l’Ebre....l’avi hi va ser...va tornar tant malalt després de no se quants dies de ser dintre l’aigua i del camp de presoners franquista  on al van enviar despres que va morir amb 33 anys d’una endocarditis pocs mesos després de tornar a casa. El tiet Ramón va tornar enrera durant la retirarada per inutilitzar armament, ja ningú el va tornar a veure mai més ni viu ni mort...potser ha pogut fugir a França, potser es a Rússia, potser ha perdut la memòria, potser és mort...... memòria històrica....els que saben on estan enterrats els seus diuen que no s’ha de remenar el passat....

 

Mirada 14- Zaragoza

Arribo a Zaragoza i fa molta calor. Porto díes caminant amb temperatures ratllant el  insuportable....Un termòmetre del carrer marca 40 graus i jo em sento marejada...Entro a una farmàcia a mirar-me la presió....Jo soc normalment hipotensa i tal com em va dir una farmacèutica un cop “tu ets de las que viuràs molts anys pero sovint amb baixades d’energia considerables.... 11-5...compensada pero baixa...”Deja esta mochila en algún sitio, métete en algún lugar con aire acondicionado y bébete una coca-cola o un café con hielo, estás muy baja”.

Arribo a l’hostal on dormiré que es justament un d’aquests tipus d’hostals que sovint es  troben a  les grans ciutats i on s’hospeden habitualment turistes joves....jo en tinc tres o quatre molt a prop de casa meva....Em fa certa gracia poder veure’n un per dintre...El noi que hi treballa és molt diligent, passa de l’anglès al francès i al castellà amb gran agilitat....no puc evitar pensar que a pesar de estar fent una feina molt professional i d’estar “sobradament preparat” segurament li tocarà treballar uns horaris incòmodes pels que cobrarà un sou injust.....L’edifici és  arquitectònicament interessant, suficientment antic per tenir un cert encant, probablement de finals del XIX o principis del XX però es nota que l’ús al que se’l destina no permet el manteniment que li caldria...De cop em fixo que la barana de l’escala que és una barana  de fusta força maca te una corda que li  han clavat sobre uns suports més aviat grollers i me’n adono que això ho han posat per que ningún hoste en males condicions se li acudeixi lliscar per ella i es mati caient d’una alçada de quatre pisos....Em ve a la memòria quans cops han sortit a les notícies que algún turista jove s’ha matat  en algun hotel de la costa saltant per balcons a altres balcons o a la piscina....

L’habitació és fosca y petita, desde l’única finestra que hi ha es veu un minúscul pati de llums plè de brossa... hi ha 8 lliteres, es a dir 16 llits, s’entra amb una clau codificada que també serveix per la guixeta....la trobo força depriment...Hi van arribant noies extranjeres .... No crec que hi hagi separació de gèneres, em penso que només són noies per casualitat. Els banys si que estàn separats per gènere....N’hi ha molt pocs  de banys en proporció al número de llits que hi ha .....Una noia rossa, que em sembla  que deu de ser l’est d’Europa, neteja constament: banys, habitacions, passadissos...Em ve al cap un estudi que he llegit no fa massa sobre les vergonyoses condicions laborals de les cambreres de pisos d’hotels, en termes econòmics i de productivitat.....pura explotació...

Decideixo fer una bugada de veritat en rentadora industrial, un altre tipus de negoci que ha proliferat en els últims anys de forma massiva...Quan arribo a on hi son hi ha un noi pèl-roig esperant que acabi la seva rentadora i amablement m’informa de com funciona tot  “aquí pones los 4 euros, aquí escoges el  programa  y la secadora, ponla al máximo o la ropa te saldrá húmeda....”

Torno amb la meva roba neta a l’ hostal i l’endresso a dintre de la motxilla....Aquestes alçades ja hi tinc un gran domini amb aquesta tasca....bossa grisa roba neta per caminar, bossa negra roba de “passeig”, bossa blava  per traslladar la roba bruta, i bossa blanca roba que encara sigui humida del dia abans i s’hagi d’estendre un altre cop...tot controlat...Surto a sopar a prop de la zona del Pilar...

 

Mirada 15 - Alagón

La sortida de Saragossa resulta millor del que m’esperava...Això és el que menys m’agrada d’aquest viatge: les entrades i sortides de les ciutats. Normalment són zones configurades per polígons industrials lletjos i grans, pesats de travessar....He llegit que el camí entre Saragossa i Logronyo és planer, de vegades amb pistes de terra i altres asfaltades però  on rarament hi trobaré trams de carretera o senders de muntanya...Comprovo que efectivament és així i em sento molt feliç.  Coincideix dia ennuvolat però sense perill de pluja, camí planer i color verd...què més es pot demanar?

Camino per fèrtils valls alimentades pel gran Ebre....em ve al cap un cop que vaig estar treballant a l’Atles marroquí i vaig estar parlant amb el Youssef, amazic militant. Jo li preguntava on estava assentada la població amaziga en termes geogràfics, tenint en compte que és la població autòctona del nord d’Àfrica....El Youssef em va respondre: nosaltres estem allà on la vida és difícil....els deserts, l’alta muntanya...Els àrabs es van quedar les millors terres i ens van expulsar d’elles....ells viuen a les valls fèrtils on tot creix amb generositat....Per algun motiu no ho he oblidat mai les seves paraules i sempre que veig un territori fèrtil recordo el Youssef, l’Atles i el desert .....

Finalment arribo a Alagón, poble relativament gran on em fixo en l’església de Sant Pedro Apóstol, construïda entre els segles XIII i XVI amb l’inconfusible estil mossàrab. Em sembla curiós que tant a Catalunya com al País Valencià  hi hagi tant poca arquitectura mossàrab tenint en compte que en realitat hi va haver molta població àrab durant molt de temps... Penso que caminar t’obliga a plantejar-te qüestions que no et planteges si arribes als llocs desplaçant-te a traves d’un mitjà mecànic. La velocitat a la qual et desplaces és proporcional al que deixes de veure.......

 

Mirada 16 - Tudela

Arribo a Tudela després de dies de caminar pel camí de l’Ebre. Penso que aquest recorregut s’hauria de fer en altres èpoques de l’any quan el sol es mostri menys cruel amb els que caminen. Han sigut dies de caminar per senders planers entre terres de conreus, paisatges amables i gent agraïda de veure quelcom que surti de l’inexorable pas del dia a dia, ni que sigui una dona forastera caminant amb motxilla....A Luceni una senyora que seia a la porta de casa seva m’havia preguntat si anava cap a Santiago, li vaig dir que anava a Fisterra...

-De dónde vienes?

-Del mar Mediterráneo, de Port de la Selva, en Girona, muy cerca de Francia....

- Y vas solica?

-Si...- responc amb un somriure –

-Ten cuidado, ten mucho cuidado hija...

-Lo tendré, de verdad- contesto commoguda per la seva preocupació que intueixo maternal...-

A Tudela, tot just s’han acabat les festes  i la ciutat te l’aspecte d’estar esgotada...Encara hi ha les tanques de fusta dels “encierros” i sorra per sobre dels paviments....

Truco a l’hospitaler que m’ha de facilitar la clau de l’alberg i quedem per més tard. Mentre tant, busco una cafeteria amb wifi on poder esperar mentre aprofito per escriure. No em resulta fàcil trobar res obert, sospito que les festes de Tudela deuen pertànyer a la categoria “palabras mayores”...Penso quan fent alguna visita guiada a l’Etnològic parlo de l’àmbit “La festa i la protesta”....Les festes com a espais reivindicatius però també com a parts subtils dels mecanismes de control del poder...que la gent es pugui desfogar uns quants dies, que mengi, begui, canti, balli el que vulgui, que faci broma de l’alcalde i del capellà....però quan acabi tot, quan les festes passin, que tot torni a l’ordre establert....Que tot canviï uns dies per que no canviï res....Festes arreu del món...

Finalment arriba l’hospitaler i m’obre la porta de l’alberg....un edifici enorme per mi sola un altre cop......

 

Mirada 17 - Calahorra

La nit a Tudela ha sigut una mica estranya. Dormir  tota sola a un alberg tant gran em fa sentir que alguna cosa no encaixa, no se ben bé que és però sento que hi ha quelcom inadequat en utilitzar unes instal·lacions d’aquestes dimensions per una sola persona....Suposo que aquesta sensació té a veure amb la meva part barcelonina i la percepció de l’espai com a luxe....

Durant un parell de jornades camino entre poblacions de vegades de Navarra i d’altres de La Rioja: Castejón, Alfaro, Rincón de Soto...la veritat és que no em preocupa massa si soc a una comunitat o a l’altre, em semblen territoris comuns en termes de paisatge, de clima, de conreus ....Als antropòlegs/gas, ens agraden les terres de fronteres, les cultures que es construeixen a partir de més d’una identitat “oficial” estan formades per gent interessant  d’observar.... a la Franja, als Pirineus, a les ribes del Río Grande, tan si val, hi ha cultures de frontera i les persones que hi viuen són una mena de fills mestissos amb la mare d’un lloc i el pare d’un altre. Se m’acut  que estaria bé quedar-m’hi sis mesos per estudiar i comparar les característiques de la gent d’un poble de cada comunitat amb profunditat però en aquest moment no és possible, jo tinc una “missió” que és arribar al “gran blau”, a l’Atlàntic...

Arribo a Calahorra i quedo captivada per la seva Catedral que és el primer que veig de la població... Estil gòtic amb elements de plateresc com l’altar de Sant Pere i façana barroca , edifici certament eclèctic, un altre mestís ......Penso en la funció de l’art sacre en general i de la seva arquitectura en particular com arquitectura adoctrinadora. No puc evitar sentir una admiració sincera envers a la seva eficàcia simbòlica......si m’impressiona a mi,  que soc una dona del segle XX-XXI contaminada  per tot tipus de tecnologies modernes....naturalment no podia deixar de subjugar a persones dels segles XV, XVI, XVII, XVIII.... La seva grandiositat, la contundència de les seves formes, el dramatisme de la iconografia cristiana que conté m’empetiteixen. Al Palau Episcopal em segellen la Credencial del Camino de Santiago, i seguidament em dirigeixo cap al cor de la ciutat que un cop més s’enfila a d’alt d’un turó.

Arribo a l’alberg del pelegrí que és l’alberg municipal i em trobo amb l’agradable sorpresa de que és un equipament inusual en el món dels albergs de pelegrins... un petit hotelet amb les instal·lacions noves o reformades, no se, un restaurant ampli, lluminós, contemporani que disposa d’una terrassa fantàstica des d’on es divisa tota la part baixa de Calahorra....i el millor de tot es que la parella que el gestiona, la Virginia i el Miguel són realment amables...

M’instal·lo a una habitació amplia, assolellada, amb bany propi, endolls per tota arreu, wifi i fins i tot escriptori......A través de l’amplia finestra es divisa l’església de Sant Francisco amb la seva bella façana barroca. Després d’un bany lent i guaridor, res a veure amb una dutxa funcional,  em sento una dona molt afortunada.

 Baixo al restaurant a dinar i m’ofereixen un menú ple d’opcions exquisides....M’adono que començo a associar gent que m’agrada amb gent que cuina molt bé i em pregunto si la meva disposició mental em predisposa a gaudir dels aliments que em proporcionen persones que m’agraden o si és al revés: persones que m’ofereixen aliments deliciosos em semblen encantadores....probablement siguin les dues coses a l’hora....

La Virginia em presenta un pelegrí de Barcelona que està fent el camino amb bicicleta, l’Àlex, comencem a parlar i acabem dinant junts....es tracta d’un veterinari que fa el camí per primer cop...Em sorprenc sentint-me molt contenta de compartir conversa en català i fins i tot en català barceloní.....Sens dubte, això de les emocions no és un tema menor..... s’introdueixen per qualsevol fissura del edifici de la teva personalitat fins i tot dels que intentem construir-la amb sòlids fonaments racionalistes....

Més tard asseguda a la magnífica terrassa de l’alberg, el sol va marxant lentament. Prenc una copa de rioja mentre sona Estopa “ ya no me acuerdo, si tus ojos eran marrones o negros. Como la noche o como el dia que dejamos de vernos.....”. De cop, em trasllado a Ouarzazate, una altre terrassa a la porta del Sàhara, palmeres i al fons els pics tacats de neu de l’Atles, també sonava Estopa mentre el Moha m’oferia un te amb menta.....

Decideixo quedar-me dos dies a Calahorra....Escriuré, descansaré i agafaré forces per arribar a Logroño on se que començarà un altre viatge dintre d’aquest viatge.....

 

Mirada 18 - Logronyo

La parada a Calahorra m’ha permès recuperar-me físicament una mica i encaro un parell de llargues d’etapes fins a Logronyo amb energia. Recorro camins sense grans dificultats la major part del temps són camins planers que discorren entre conreus: vinyes, presseguers i perers bàsicament....algun tram de carretera i algun petit polígon industrial però poca cosa...

Arribo a Logronyo ja tard, potser són les sis. Segons la guia que segueixo a Logronyo hi ha molts albergs el que em fa pensar que no serà problemàtic trobar lloc on poder dormir encara que hi hagi molta gent pelegrinant...

En primer lloc em dirigeixo a l’alberg de pelegrins i mentre m’hi vaig apropant ja veig un grup de gent amb motxilles a la seva porta i algunes persones que marxen....mal senyal penso...Efectivament ja està complet però m’indiquen amablement que l’alberg parroquial es troba al mateix carrer una mica més endavant...

Arribo a l’alberg Santiago El Real que esta paret per paret enganxat a la parròquia i m’acullen amablement...Em pregunten d’on vinc, si prefereixo llitera baixa o alta i em pregunten si voldré participar del sopar comunitari o aniré a sopar fora... També m’expliquen que es resa una oració del pelegrí tot just acabat el sopar....Jo dic que si a tot, al sopar comunitari, a l’oració i després de sopar m’ofereixo voluntària a rentar plats juntament a una noia de Boston....Tinc la sensació que ha arribat per fi al moment on puc interaccionar amb altres viatgers i que he d’estar a tot arreu, participar en tot, preguntar-ho tot, observa-ho tot....

Per algú que no ha fet mai un viatge d’aquest tipus l’estança en un alberg de pelegrins pot ser una mica xocant...  he de dir que  quan la hospitalera m’indica on  he de deixar les meves sabatilles de caminar, naturalment al costat de 30 parells més d’altres pelegrins em quedo preocupada davant tot aquell munt de calçat....Les deixo, es clar, però lleugerament inquieta davant la idea de que alguna persona es confongui i s’emporti les meves merrells perquè aquestes alçades, les meves sabatilles i jo som una sola persona i la sensació de deixar-les a mercè de qualsevol s’assembla a deixar el cotxe obert amb les claus posades al contacte....naturalment ningú té el més mínim interès en calçar-se les sabatilles d’un altre per que el que tots volem és caminar amb les nostres que ja tenim adaptades als nostres peus però jo encara no estic acostumada a deixar-les “soletes”....

M’instal·lo a una llitera baixa en una sala on hi ha quinze lliteres, es a dir, trenta llits...Lliteres i motxilles per tot arreu, uns pocs endolls on els pelegrins van carregant els seus mòbils...una altre prova de fe, deixar el teu mòbil a cinc metres d’on ets tu i dormir entre vint-i-nou estranys.

Hi ha una dutxa per totes les dones i una per homes...Em dutxo i em poso el meu vestit de passeig que es un vestit llarg d’estiu que no s’arruga i que també el faig servir de camisa de dormir, és el que es coneix com un vestit polivalent multi usos...

Rento la meva roba de caminar a un safareig amb el meu sofert sabó de Marsella que igual s’ocupa de mi que de la meva roba...qualsevol cosa per no posar ni un gram de pes més del imprescindible a la motxilla.. La roba s’estén en uns estenedors comunitaris, el que també em produeix un cert neguit per que tots i totes portem robes molt semblants, mitjons molt semblants, tovalloles de microfibra molts semblants...de la mateixa botiga....

Acudeixo al sopar comunitari, potser som vint pelegrins, tres hospitaleres i el mossèn l’Ignacio. Converso amb dues hospitaleres, una italiana que esta vivint a Saragossa on estudia un màster i una mestra de Santander que dona classes a la Comunitat de Castella i Lleó on té més possibilitats de treballar. També converso amb un pelegrí  japonès, amb una nord-americana de Boston i amb una parella de italians....

Finalment oració multilingüe, tot molt ben organitzat....I primera nit comunitària....

 

Mirada 19: Nájera

No és pot dir que la primera nit col·lectiva hagi sigut la millor nit de la meva vida...Certament a les  deu ja s’apaguen els llums però no em resulta massa fàcil agafar el son a pesar d’estar força cansada...Per la finestra oberta arriben els compassos d’unes melodies flamenques força apassionades i em fa certa gracia tenint en compte que estic a Logronyo.....Tancar la finestra no és una opció raonable perquè la temperatura de l’estiu compartida en comunitat no ho fa aconsellable...

Estirada a la meva llitera observo als meus veïns....A pesar de la foscor, una certa llum dels fanals del carrer il·lumina tènuement l’habitació....puntets de llum més o menys intensos per tot arreu....Són les cuques de llum del segle XXI: mòbils, tabletes....moments de comunicar-se amb  la família, els amics...potser veure alguna notícia, potser fer una transferència...qui sap...

De matinada es comencen a sentir petits sorolls...No són encara les cinc però els pelegrins es preparen per una nova etapa...Puc distingir a través de la foscor esquitxada pel llum de petites llanternes a gent que es vesteix, sacs de dormir que es pleguen, sons de cremalleres que s’obren i tanquen....

Romanc quieta però desperta al meu llit esperant que tothom marxi. Em fa l’efecte que jo no estic a l’alçada dels altres pelegrins que sembla que no facin cap moviment inútil...tots saben el que s’ha de fer i jo em sento descol·locada davant de tanta destresa.

A les sis, tothom ha marxat...les llums s’han encès i jo em puc vestir amb comoditat...Vaig a buscar la meva roba estesa i la deso encara humida  dins la motxilla tot confiant que s’acabi d’eixugar durant el dia. Agafo mòbil i carregador, comprovo Whatsaps i correus i els deso dins la motxilla...carregador a la bosseta de carregadors i bateries auxiliars i el mòbil a la butxaqueta  de davant. Pujo al pis de d’alt, comparteixo un senzill  esmorzar amb els últims endarrerits, introdueixo un donatiu a la guardiola dels donatius....-buen camino- Gracias por todo...Em calço les sabatilles, em pujo la motxilla a l’esquena, ajusto les corretges i començo a caminar....

L’etapa que em porta a Nájera és un recorregut de quasi trenta kilòmetres  amb un parell de pujades moderades però que a l’estiu resulten pesades igualment, els Altos de Grajera i San Antón. La resta de camí transcorre a traves de valls cobertes de vinyes. A estones m’abstrec i em sembla haver tornat a l’Ordal a les èpoques d’estiueig de la meva infància....préssecs, raïm, la coca de pa....i tots els que ja no hi són...

Són més de les sis quan arribo a Nájera quasi al mateix temps d’una parella italiana que havien dormit al mateix alberg que jo...El primer alberg que intentem dormir està complet i ens adrecen al de pelegrins que te moltes places....Els hospitalers són italians, sembla ser que això és força normal al camino, trobar-te hospitalers de diferents llocs del món...

Sabatilles a l’estanteria de les sabatilles, bastons a la galleda de bastons, dutxa i bugada...A la cuina alguns pelegrins es preparen sopar. També hi són un pare valencià amb dues filles jovenetes,  molt agradables, amb els que també havia coincidit a Logronyo. Estic massa cansada per anar  a comprar menjar i cuinar, decideixo sopar fora....

Asseguda a la terrassa d’un restaurant del passeig que voreja el riu Najerilla em faig el ferm propòsit del dia següent ja estar caminant a les sis del mati, vull arribar més aviat a fi d’etapa, evitar el sol més agressiu....

 

Mirada 20: Santo Domingo de la Calzada

La nit a Nájera resulta inoblidable i no precisament en un sentit positiu....L’alberg està ubicat en una gran nau on hi ha encaixades una trentena de lliteres i un parell d’estances més en forma de menjador-cuina i banys. Hi ha dues dutxes i dos inodors per gènere, tot això  per una seixantena de pelegrins.

Fins el moment d’anar a dormir tot va bé....Sopo a una  agradable terrassa una amanida magnífica i uns calamars a l’andalusa..

Torno a l’alberg que disposa d’un pati amb alguns bancs i una font, on s’han assegut un grup de pelegrins ja madurs que sembla que viatgen junts. Un d’ells toca una guitarra i els demés canten tot tipus de cançons populars. Està clar que ho fan sovint, doncs sonen força bé i poc a poc van congregant públic que els acompanya picant de mans quan procedeix i fent cors més o menys afortunats.

M’estiro al llit i prenc consciència que hi ha moltes persones per dormir en una sola habitació, quasi  no hi ha finestres, només una a un extrem i el meu llit es just al centre de l’habitació, és a dir, lluny de la finestra i de la porta....Començo adonar-me’n de que es tracta d’un espai força opressiu....

Apaguen els llums, i em noto amarada de suor....bec aigua de la meva ampolla, tanco els ulls i intento dormir però fa tanta calor que no ho aconsegueixo.....Dono una volta rere l’altre al llit....Vaig al bany, em refresco, fins i tot mullant el vestit-camisa de dormir i torno a intentar-ho, res de res...Intento llegir a l’Ipad un autor infal·lible per les nits d’insomni però avui em falla....A mida que passa el temps, em vaig posant nerviosa doncs estic “trinxada” de l’etapa des de Logronyo, que no ha sigut un passeig precisament, penso que cada vegada em queden menys hores per dormir i recuperar-me abans de tornar a caminar cap a Santo Domingo......Em passa pel cap agafar el sac i dormir al terra del pati però penso que molestaré amb sorolls inoportuns als demés i abandono l’idea....Finalment, no estic molt segura a quina hora, aconsegueixo dormir.

Poques hores després m’uneixo al “show” matinal de vestir-se a les fosques, plegar el sac de dormir i sortir de la forma més discreta possible de l’habitació .....Prenc un cafè de màquina automàtica i surto a caminar .....Sense preocupar-me massa per on començar em limito a seguir a un parell de pelegrins que caminen uns pocs metres davant meu....De seguida  sortim del casc urbà i el camí comença a elevar-se per un monticle en la més absoluta obscuritat, busco la meva llanterna de senderisme però no la puc encendre. Un dels pelegrins als que segueixo en porta una altre i l’encén, els altres dos ens limitem a seguir-lo....Avancem disciplinadament en filera índia la major part del temps...

Poc a poc es fa de dia i el camí va apareixent quasi com apareixia una imatge quan es passava a copia el negatiu d’una fotografia analògica, quasi de forma màgica....Aquest, es sens dubte, el meu moment preferit del dia quan tot esta encara per succeir......

Amb la llum, començo a veure amb qui estic caminant....són dos homes. En un moment donat algú de nosaltres, pregunta.. where are you from? Un d’ells és sudcoreà, l’altre canadenc....Seguim caminant, encara sense saber ni com ens diem....només davant d’alguna bifurcació confusa ens mirem fugaçment  per confirmar que tots estem d’acord en l’opció triada. Caminem i caminem per suaus vessants que poc a poc es despullen de vinyes per vestir-se de cereals.

Pocs kilòmetres més endavant parem al primer poble que ens ofereix la possibilitat d’esmorzar, esta ple de pelegrins. Són les set...

-Cafè?...Per cert, em dic Chris....El sudcoreà i jo també ens presentem....

El canadenc és historiador, el sudcoreà és un fotògraf artístic i jo una antropòloga.....

Després de la pausa seguim caminant. No puc evitar pensar que la situació té la seva gracia...tres perfectes desconeguts de tres llocs molt distants del planeta compartint temps i espai....

Alguns kilòmetres després perdem al fotògraf....El Chris m’indica que no m’he de preocupar, que ell ja ha caminat altres cops amb el fotògraf i que en un moment donat baixa el ritme però que sempre acaba arribant....

Quinze kilòmetres després entrem a Santo Domingo de la Calzada....

 

Mirada 21-Santo Domingo de la Calzada 2

L’estada a Santo Domingo de la Calzada resulta força interessant no tant pel que faig en sí mateix sinó  més bé pel que deixo de fer. A l’entrar a la població ens trobem amb la Saidy que és l’amiga canadenca del Chris amb la que ha vingut a Europa a fer el camino. La Saidy  s’ha lesionat un turmell  en el transcurs de les primeres etapes del camí i ha de fer alguns dies de repòs per prescripció mèdica. L’esforç físic que comporta aquest camí de pelegrinatge no és ninguna broma. No em queda més remei que admetre que el meu amic Jordi, esportista “dels de veritat” de tota la vida, tenia raó quan afirmava que per caminar tants dies es necessita fer un entrenament previ sinó vols patir molt.

 La Saidy parla un excel·lent castellà amb un marcat accent mexicà. M’explica que va estar un temps a Astúries convivint amb una família espanyola i que més tard va estar residint un parell d’anys a Mèxic fent una mena d’ERASMUS mentre estudiava la carrera de Magisteri. En contrast amb el Chris que és un home molt discret, la seva amiga és molt extravertida. La Saidy és de Montreal i el Chris de Vancouver, no se si això tindrà molt a veure amb les seves personalitats....últimament he estat pensant molt en totes aquelles teories deterministes que relacionaven climes i paisatges amb personalitat i amb formes socials de comportament.

Un cop instal·lats a l’alberg ens separem després de fer les tasques diàries de dutxa i bugada...El d’avui també és un alberg gran però amb habitacions on hi ha menys gent, sostres més alts, més espai i instal·lacions de millor qualitat i el que es més important amb banys grans i moltes dutxes...De seguida que surto al carrer m’adono que estic a un poble molt turístic...soc de Barcelona i puc detectar qualsevol botiga, instal·lació, restaurant “neo-autèntic” en qüestió de segons. Resignada començo a allunyar-me del centre de Santo Domingo amb l’esperança de trobar un restaurant no-turístic per dinar però no tinc sort i estic massa cansada per donar més voltes així que acabo entrant a un restaurant amb aspecte de “mesón” que ja se prèviament que l’únic  que té de “mesón” és l’aspecte....Menjo un menú pre-preparat, bec un vi espantós a pesar d’estar a la Rioja  i em pregunto què li passa a la gent d’una comunitat qualsevol  quan entra en contacte amb els turistes....Cal maltractar-los tant? Penso en els pobles de costa de Catalunya i en la mateixa Barcelona...i en aquesta relació d’amor-odi entre els amfitrions i els turistes...A casa pateixo el turisme de forma molt directa...visc a Ciutat Vella, entre maletes, Starbucks, i restes orgàniques varies de nits d’alcohol desmesurat. Quan surto de Barcelona, és igual com d’educada, considerada i respectuosa sigui amb la cultura del lloc on vaig, que em consideren un mena de esser infrahumà al que se’l pot enganyar, estafar i desdenyar sense cap mirament perquè ja s’entén que soc un ocell de pas que probablement no tornaré i si ho faig no tindré més remei que tornar a passar per aquest mateix lloc o per una altre molt similar....Qui se’n beneficia del turisme? Els treballadors que cobren sous miserables i fan jornades llarguíssimes? Els veïns dels llocs visitats que són expulsats de les seves cases i dels seus barris si tenen la desgracia que la seva ciutat es posi de moda? Els turistes (ells/nosaltres) que gastem els estalvis de tot un any de treball en la il·lusió de “veure món”? Tema complex aquest del turisme, fenomen mundial que requereix  que li donem varies voltes per trobar un model sostenible i respectuós que no sigui tan desagradable per tothom i que no es recolzi, com sempre, en les espatlles dels més desfavorits....Al mig de tots aquests pensaments rebo la trucada del Pepe...¿por dónde andas? ¿Cuántos kilómetros llevas ya? No tengo ni idea...yo sólo ando...un día trás  otro...La trucada m’alegra el dia.

De tornada cap a l’alberg passo per un “super” local i compro alguns aliments per sopar a l’alberg....Estic massa cansada per visitar res...Un gat m’observa des de darrera del vidre d’una porta que sembla un taller...Tots tenim algú que ens observa...fins i tot els observadors professionals som alguna vegada observats....  

 

Mirada 22 Belorado

En el transcurs del sopar a l’alberg de Santo Domingo, parlo amb un parell de catalanes molt agradables de L’Escala. Els hi fa gracia que jo hagi començat a caminar des del  Port de la Selva...També hi  ha la familia valenciana pare i filles  que vaig conèixer a Logronyo i amb els que vaig coincidint cada dia i un parell de matrimonis probablement jubilats veïns de Rubí que vaig conèixer a Nájera. El meu viatge ha canviat radicalment, s’ha socialitzat.....

Pel matí ens llevem d’hora i a les sis ja estem caminant, és de nit encara...El final d’etapa avui és a Belorado, toca canvi de comunitat autònoma....Es fa de dia entre camins rurals. Fotografio el matí....

Tornem a caminar el Chris i jo, la Saidy ha agafat un bus. Davant portem un parell d’alemanys “cinquentons” que donen la impressió d’estar en bona forma. Fem una mica de broma i diem que ja ens podem relaxar que portant alemanys davant no necessitem ni  mirar mapes, ens podem limitar a seguir-los per que  segur que ells no es perdran... El paisatge es va tornant marronós i pla, la meseta és va fent present....

Arribem a Belorado sense novetats, al darrera dels alemanys. La Saidy ja ens espera a la porta de l’alberg. Avui dormirem a l’alberg parroquial que és un petit alberg de 30 places paret per paret amb l’Església de Santa Maria. Els hospitalers són suïssos, són un matrimoni bastant gran, probablement jubilats ....L’alberg és realment encantador, immaculadament net i acollidor i ells unes persones molt entranyables....Dutxa i bugada...Surto a dinar.  Quan torno a l’alberg veig un grup de pelegrins orientals que estan junts  al costat de la porta de l’església....Entre ells està el fotògraf sud-coreà, el saludo i em presenta als altres, una parella són xinesos, un altre és coreà també i l’altre és un vietnamita que porta un barret de palla vietnamita preciós ....Després  faig migdiada...Estic cansada, vaig notant el cansament acumulat...quan dies fa que camino? Consulto la credencial ...falten tres dies per fer un mes que estic caminant....

Unes pelegrines aragoneses comencen a dir que hem de fer un sopar comunitari però allò del “espíritu del camino”....elles porten dos dies caminant i en caminaran tres més...cinc dies en total , així que sembla que tenen moltes ganes d’organitzar un sopar.....La idea d’anar a comprar, cuinar, parar taula, rentar plats i mantenir converses en diferents idiomes  em resulta aclaparadora , així que em disculpo i els hi dic que necessito dormir unes quantes hores seguides i que jo no soparé.... Dormo i dormo fins les cinc de la matinada.... Pel mati els suïssos ens havien deixat preparat un petit esmorzar, torrades, galetes, mantega i melmelades, cafè i te...Esmorzem i sortim a caminar....

 

Mirada 23 - Montes de Oca

Poc després de sortir de Belorado ja ens desplacem cap una pista de terra que no ofereix dificultats. Com cada mati el Chris i jo quasi no parlem. Normalment, caminem en silenci fins que no hem caminat ben bé un parell d’hores. És el nostre ritual. Em sorprenc pensant amb quina facilitat els sers humans adquireixen hàbits. Suposo que aquesta capacitat té molt a veure també amb quanta facilitat aprenem mals hàbits. Cadascun camina amb els seus pensaments. Quan el sol surt, just al moment en que es pot fer la primera fotografia jo sempre trec el mòbil o si la imatge val molt i molt la pena l’Ipad i prenc la primera fotografia del dia. D’això tampoc n’hem parlat mai, simplement ell s’ha fixat en que així que surt el sol  jo sempre  prenc una fotografia i ell es para i mira tranquil·lament l’horitzó mentre jo “deixo constància visual” de que avui ha començat un nou dia. Passades un parell d’hores, sovint quan ja hem fet una parada per esmorzar, comencem a parlar i la veritat és que quan parlem, parlem. Penso que és una verdadera sort que el dia que vaig començar a seguir algú fos justament el Chris per que és una persona realment agradable i interessant. Jo vaig pensant en la pujada que ens espera als Montes de Oca, molt temuda a l’Edat Mitja per la presencia de malfactors, però el Chris diu que no hem de pensar, que fer el camino vol dir caminar, simplement caminar, que en veritat tot es redueix al fet de caminar i que tot el demés és anecdòtic. Li faig notar que avui no hem vist als alemanys i em diu amb un somriure

-Per cert, jo soc mig alemany, el meu pare és alemany-

-I l’altre mig?-

Continuem caminant entre camps de blat infinits fins que arribem a Villafranca Montes de Oca. És el poble des d’on arrenca la pista que puja als Montes. Un bar amb una terrassa està ple de pelegrins agafant forces i valor per enfrontar-se a la pujada. Hi són les filles de la família valenciana que em pregunten si hem vist al pare i els hi dic que sí, que va una mica més enrere. Hi ha un noi polonès que havia conegut dinant a Belorado i que em va explica que venia a viure a Barcelona per estudiar un màster. També la parelleta d’enamorats italians i les noies catalanes de l’Escala. Bec lentament un refresc de cola light. Jo mai bec refrescos en la” meva vida real” però he descobert caminant tant i amb tanta calor que aquest tipus de beguda em va molt bé. Miro al Chris i li dic amb expressió entre solemne i compungida: Lets go...  i comencem a caminar.

La pujada arrenca amb hostilitat al costat de l’església, és una pujada molt contundent que puja 200 metres en tres kilòmetres. El Chris treu de la seva motxilla els bastons de trekking i això em preocupa, per que jo camino amb ells per tot arreu però ell, acostumat a les muntanyes de Vancouver només els treu quan la pujada és una mica seria...Ell puja bé, els altres no tant però anem fent, jo intento mantenir un ritme estable no vaig molt ràpid però força constant...Ell m’espera de tant en tant fins que arribo on es ell i llavors seguim pujant sense dir res. Vaig pensant com som de diferents la gent d’un lloc o d’un l’altre...Conec força bé la mentalitat anglosaxona i se que per ells no està bé fer-te saber que saben que tens dificultats per que és com dubtar de les teves capacitats per sortir-te’n per tu mateixa, només un cop em pregunta....Vas bé?...Li contesto que si amb un somriure i tiro...Finalment arribem a dalt i d’allí la pista comença a planejar. El paisatge és molt amable transcorre pel mig d’extenses pinedes. A 1200 metres d’altitud la temperatura és agradable però penso que qui ho faci a l’hivern es trobarà amb molt de fred i molta neu. Abans d’arribar al poble de San Juan de Ortega ens trobem amb una mena de Chill  Out amb fruita fresca, hamaques  i música en mig del no res, El  Oasis...Hi ha una noia molt agradable que instal·la el “chiringuito” ofereix aliments , begudes i fruita a canvi de donatius....Mengem síndria mentre ens dirigim cap a la suau baixada que ens porta cap a San Juan de Ortega on ens espera la Sandy.
 

Mirada 24 - San Juan de Ortega

L’arribada a San Juan de Ortega no és tan plàcida com ens mereixem després de tot el que hem caminat. Jo arribo “tocadeta” de la pujada. A un kilòmetre abans d’arribar a Sant Juan hi ha una última pineda, després, una gran recta assolellada arriba fins al poble. Li demano al Chris de parar un moment per que em fa molt mal l’articulació que vincula el fèmur amb la resta del cos. Seiem uns deu minuts i naturalment em trec de sobre la motxilla que tant molesta quan  la portes molts kilòmetres ....

Arribem a l’únic alberg que hi ha a San Juan. Buscant la credencial me’n adono que no tinc la bosseta on porto la credencial, el passaport,  la targeta de crèdit i la targeta sanitària. Normalment porto la bosseta fora de la motxilla gran per poder-la trobar quan he de pagar el que sigui. De cop em sento amarada d’una suor freda ...sobretot per que tres dies abans de sortir de Barcelona m’havien robat el moneder sense ni que me’n adones i m’havia quedat sense documentació. Viatjava amb el passaport per que vaig descobrir que és impossible fer-te un duplicat de DNI en menys de 2 o 3 mesos...En fi... que pensava que em quedava sense identificació de cap tipus per que el permís de conduir també me’l havien robat....Intento recordar si m’he tret la bosseta a l’ultima parada o al Oasis...El Chris creu que a El Oasis i jo a l’ultima parada. El Chris diu que anirà a mirar a la pineda de l’última parada i se’n hi va i jo espero allí asseguda intentant no avançar esdeveniments però ben preocupada. La Sandy m’acompanya....Torna el Chris i diu que allí no hi és.....Els hospitalers em diuen que m’encomani a San Juan de Ortega que fa molts miracles però jo que els hi agraeixo el consell els hi pregunto si també podríem trucar a la policia per que a San Juan no hi ha comissaria i se’ls ha de trucar per que vinguin....Em diuen que trucaran a la Guardia Civil..

 - Que són los mejores...ya verás que ellos te encontrarán el monedero- .

Venen i els hi explico les meves dues parades. Els hi dic que fins al Oasis el tenia perquè he tret diners per pagar el donatiu....Una hora després apareix el cotxe de la Guardia Civil amb la meva bosseta intacte, no hi falta res....Els hi agraeixo molt...La hospitalera em diu –

-¿Lo ves?, San Juan hace muchos milagros, puedes ir esta tarde a misa para agradecérselo-          
-Así lo haré, desde luego me ha hecho un favor grande, aunque la Guardia Civil también...-

No tinc criteri per valorar l’acció de San Juan però si que començo a pensar que el “espíritu del camino” congrega a bona gent per que no em puc imaginar que el meu moneder hagués aparegut intacte en un chill out  ple de gent a  Barcelona....

Dino un estrepà que es l’únic que em donen a l’únic bar de San Juan i naturalment vaig a misa on coincideixo amb uns altres pelegrins i amb els hospitalers que em somriuen amb satisfacció veien que he seguit els seus suggeriments. L’església és realment preciosa, d’un romànic depurat que enamora. La misa avui és en francès...en les misses del camino és força normal que es vagin alternant idiomes com a deferència als pelegrins estrangers.

Sopo a l’alberg que és l’únic lloc on es pot sopar en aquest poble per que el bar de l’entrepà ja està tancat.  Finalment me’n vaig a dormir rendida per tantes emocions.....

Mirada 25 - Atapuerca

Avui he de passar per Atapuerca que es troba a uns 8 km passat San Juan de Ortega. Fa anys que vull visitar aquest important jaciment però per un motiu o altre no he pogut anar-hi mai. Caminem els 8 km fins a Atapuerca sense cap problema per pistes  de terra i algun tram de carreteres planeres. La veritat és que a mi em sembla providencial que Atapuerca sigui on és per que em va molt bé fer una etapa curta. Encara no em sento recuperada de la pujada als Montes de Oca i em segueix fent mal l’articulació. A Atapuerca esmorzem relaxadament... Amb la Sandy hem inaugurat un nou hàbit: esmorzar “pincho de tortilla”. Ells marxen i jo prenc un altre cafè i escric una mica, encara és molt d’hora, no són ni les 8. Pregunto a la propietària del cafè si sap a quina hora obren el Centre de Interpretació i em diu que no està segura si a les 9:30 o a les 10. La veritat és que em sento una mica “culpable” per abandonar els meus companys un dia que l’etapa és complicada. L’entrada a Burgos s’ha de fer travessant  un polígon industrial que no s’acaba mai. Ja es ben curiós això dels sentiments de culpa per coses  en que no tenim cap tipus de responsabilitat...

Camino un mig kilòmetre cap el Centre de Interpretació reculant des de el poble d ’Atapuerca i quan arribo encara no hi ha ningú. Entre les moltes coses que he aprés caminant és que una motxilla de grans dimensions és un seient portàtil i com que la roba de caminar tampoc es un vestit com per anar al Liceu no passa res si t’asseus a sobre la teva motxilla on et sembli més convenient i això és exactament el que faig: planto la meva motxilla tombada sobre la terra recolzada a la reixa del centre de Interpretació i m’hi assec a sobre a esperar que obrin.

Mentre contemplo como s’aixeca el dia a Atapuerca  asseguda sobre la meva motxilla amb l’esquena recolzada a la reixa imagino com seria la vida dels “homes i les dones d ‘Atapuerca”, fa milers d’anys . Me’ls imagino baixant en grup des d’un petit turó proper i caminant per davant meu. Definitivament els antropòlegs, els historiadors, els arqueòlegs som gent amb força imaginació sinó mai podríem fer el que fem....Hi ha sempre una mena de curiositat insaciable en saber què, com , quan, on i per què...La sola idea d’estar trepitjant la mateixa terra que van trepitjar ells m’accelera el cor.

Rebo una trucada, és la Yasmina, la responsable de Comunicació del Museu.

-Ei, com vas?

- Soc a la porta del Centre de Interpretació d ‘Atapuerca imaginant homos antecessors ...

Escriure mentre vas creuant la Península Ibérica caminant presenta certes dificultats, de vegades et trobes tant baldada que no ets capaç d’escriure res, de vegades no arriba la connexió d’Internet, de vegades a mig text t’apaguen el llum de l’alberg, de vegades tens problemes de memòria amb els teus dispositius....La Yasmina em va seguint  la ruta des de Barcelona i gestiona els textos que vaig enviant. És Agost, molta gent és fora o viatjant. Per mi la Yasmina representa el meu ancoratge a la “meva vida real”.

Arriben un parell de cotxes, quasi junts: són dues de les arqueòlogues que treballen al centre. S’obre la reixa i ja es queda oberta. Entro mentre vaig pensant que deuen estar mig sorpreses de trobar-se algú a la porta amb aspecte d’haver arribat caminant amb una motxilla...Penso que no dec donar el “perfil d’usuari “habitual. Els hi explico qui soc, d’on vinc, on vaig i per que i molt amablement em guarden la macro motxilla, em gestionen la visita combinada al centre i al jaciment. Xerrem distesament sobre el que es treballar a una institució de tipus museístic i m’expliquen coses de com funcionen ells, de la relació amb la Junta de Castilla y León, i de la organització del dia a dia. Mitja hora després assisteixo a la visita guiada del Centre de Interpretació d ‘Atapuerca, una experiència que val molt la pena. Cap expectativa frustrada, tot al contrari. La visita em resulta molt estimulant. Sens dubte l’etapa a Atapuerca és fins el moment un dels millors dies del meu viatge.

 

Mirada 26- Burgos

Assistint a la visita del Centre de Interpretació d’Atapuerca com a usuària-espectadora, terme difícil de triar, no puc evitar posar-me a la pell de l’arqueòloga que l’està dirigint. Això té a veure tant en la meva capacitat d’empatia congènita (de vegades m’agradaria molt tenir-ne menys), com pel fet que jo sovint em trobo al seu lloc quan faig visites guiades al museu. Em fa patir el fet que és un grup molt gran, potser 40 persones i que és un grup molt heterogeni en edats. És el que es diu un públic de tipus familiar i això  significa que és un grup complicat de gestionar en termes de visita científica, tant si és d’arqueologia com d’antropologia. Comunicar uns continguts científics amb rigor i a l’hora de forma amena no és fàcil, és de fet, el que fan tots els docents. Però en un museu, a més, es fa a partir d’un cert patrimoni o d’una col·lecció que s’acompanya d’una determinada museografia. Si això es suma que es un grup gran amb perfils d’edat i per tant de nivells de coneixements i expectatives molt diferents és fa meritori agradar a tothom .

Un Centre de Interpretació es distingeix d’un museu fonamentalment en que no té una col·lecció d’objectes autèntics sinó que treballa amb diferents materials que són reproduccions de peces de veritat. Això té unes avantatges i uns inconvenients. En termes didàctics  treballar amb rèpliques permet que el visitant pugui tenir un contacte més proper amb l’objecte i molts cops fins i tot el pugui manipular però per altre part, l’objecte manca del “poder de l’autenticitat”  de la fascinació que ens produeix estar davant d’un estri  fabricat  fa milers d’anys per algú molt llunyà o molt important.

Acabada la visita que ha resultat fantàstica, ens desplacem amb un autocar al jaciment “autèntic” on una altre arqueòloga explica in situ la importància arqueològica del que s’ha trobat  a la serralada d’Atapuerca al llarg de molt anys d’excavacions. Retornats al Centre de Interpretació me’n adono que ho tinc complicat per arribar a Burgos per que no hi ha cap bus però una de les arqueòlogues em diu que ella va a dinar a Burgos i que ja m’hi portarà el que li agraeixo enormement per que són quasi les tres de la tarda, fa un sol abrasador i resulta impensable poder arribar-hi caminant aquell dia.   

L’Alba em porta fins a Burgos. De camí, anem parlant sobre les nostres realitats acadèmiques i professionals, les nostres expectatives, projectes, dificultats...Em comenta que a ella li interessa molt l’etnologia i que fins i tot va muntar un petit museu al seu poble d’origen, que és un petit poble a prop de Burgos per que veia que la gent gran quan restauraven les seves cases llençaven “los trastos viejos” i ella els anava recollint com una “possessa” fins que tots van estar d’acord que posar en valor el  seu patrimoni  valia la pena. Riem força sobre nosaltres mateixes caricaturitzant el nostre perfil de “raretes” que van recollint el que la majoria de gent no vol. Entre risses avancem per l’auster paisatge castellà. Comencem a travessar el temut polígon industrial que és realment gran i penso en els meus amics canadencs que l’han caminat...

Ha sigut un autèntic plaer l’estona de conversa amb l’Alba i ja a Burgos busco l’alberg on hauria de trobar el Chris i la Sandy...Burgos em deixa impressionada, realment és una ciutat preciosa....Molt més lluminosa del que m’esperava, molt cuidada, amb flors a tot arreu amb una arquitectura incommensurable. Suposo que no soc la única a qui la ciutat li impressiona per que està plena de turistes i pelegrins i això fa que quan arribi a l’alberg ja no hi quedi cap plaça lliure, així que començo a buscar alberg. No massa lluny hi ha un petit alberg parroquial on l’hospitalera a pesar de que ja està ple per que només hi han 20 llits, me’n habilita un al terra amb dos matalassos, el que li agraeixo molt. En realitat és el millor llit de tots els albergs on de moment he dormit. Gaudeixo del fet de no tenir un llit a sobre meu, em sembla que respiro millor. Quedo amb el Chris i la Sandy que seré a la porta del seu alberg a les sis del matí de demà i surto al carrer buscant algun lloc on fer un dinar-sopar per que encara no he menjat res des de les 7 del mati quan hem esmorzat i ja són prop de les 6 de la tarda. Mentre em submergeixo entre la multitud....

 

Mirada 27 - Hornillos del Camino

A les sis del matí ja soc a la porta de l’alberg on han dormit el Chris i la Sandy. Davant mateix hi ha una cafeteria que ja es oberta. L’alberg és molt gran i dono per fet que deu ser rentable obrir aquesta hora per atendre la demanda dels nombrosos pelegrins. És nota que és una ciutat, hi ha més gent per a tot. La veritat es que és agradable poder prendre un cafè “de veritat “abans de començar a  caminar, no és massa habitual poder-ho fer.

Poc després surten per la porta els meus amics canadencs i comencem a caminar. La sortida de Burgos és molt millor que l’entrada afortunadament. Seguim al costat del riu uns vint minuts encara en la foscor de la matinada però ben il·luminats pels fanals de Burgos. Creuem l’Arlanzón per un pont i poc després ja caminem en paral·lel a la nacional. Aviat comencem a caminar per pistes de terra en mig de camps de cereals immensos. Prenc consciència que estic caminant per Castella....Poc a poc es va fent de dia, i nosaltres caminem disciplinadament. Ningú vol caminar amb el sol massa alt en mig de la meseta. A penes hi han arbres i tampoc masses  pobles. A Tardajos parem a esmorzar: “Pincho de tortilla, cola 0 i cafè amb llet...A Castella em passa una cosa curiosa amb el pa amb tomàquet. És pot demanar tostada con tomate però això és un esmorzar en si mateix i per una catalana el pa amb tomàquet només és una forma d’entendre un entrepà, llavors si demanes “tostada con tomate y queso” es conceptualitza com dos  esmorzars i es clar surt car esmorzar dos esmorzars.....Així que he renunciat a demanar pa amb tomàquet i només quan m’embarga un sentiment de nostàlgia  persistent el demano o de vegades quan trobo una botigueta de queviures “made for peregrino” que venen mono dosis d’oli d’oliva, em compro un tomàquet, pa i mono dosis i em faig un pa amb tomàquet a l’alberg. Els aliments, la forma en que ens alimentem, les quantitats, com cuinem, com presentem, com servim, amb qui els compartim, quan mengem determinats aliments, per que mengem segons quines coses i quines no, són moltes de les preguntes sobre les que treballem els antropòlegs. Menjar es quelcom més que sobreviure i només veient menjar a algú ja podem aprendre moltes coses sobre qui menja però a sobre si veiem menjar en comunitat encara en podem aprendre més. Penso que jo només fa un mes que soc fora de casa i que de fet, en termes de transport contemporani, estic molt a prop. Penso, però, que la gent que es veu forçada a migrar pel motiu que sigui a un altre lloc, de vegades molt llunyà, deu patir una terrible nostàlgia envers al seu menjà. Suposo que és per això que el primer senyal que una nova comunitat està arribant a una ciutat és l’aparició de restaurants i botigues d’aliments d’aquesta cultura. Els de la localitat“experimenten” menjant aliments “exòtics” però la gent de la comunitat que ha migrat s’aferra a les seves arrels a través del seu menjar....potser treballaran en una feina que mai havien fet, potser parlaran un altre idioma, potser fins i tot vestiran de formes inusuals però segurament continuaran consumint sempre que els sigui possible els “seus aliments”.....

Arribem finalment a Hornillos del Camino, estem tenint sort amb el temps, no està fent massa calor, de fet ha sigut una jornada mig ennuvolada i això ajuda molt per caminar. A Hornillos esperem trobar al Juan que és un noi asturià fill de la família amb la que va estar convivint la Sandy a Astúries, vindrà a fer el camino amb nosaltres fins a León. Avancem pel llarg carrer que travessa tot el poble en mig de silencioses cases amb façanes de pedra. L’alberg encara es tancat. Un rètol indica que obren a la una. Col.loquem les motxilles per rigorós ordre d’arribada ens descalcem i esperem entre asseguts i estirats al porxo que arribi l’hora d’entrar, massa cansats per conversar cadascú perdut en els seus pensament....

 

Mirada 28 - Castrojeriz

Mentre esperem que obrin l’alberg de Hornillos arriba una dona de mitjana edat de Sabadell i un pare amb dos nens: la nena de set o vuit anys i el nen de deu o potser onze . Són de Madrid i van en bicicleta. Durant l’etapa d’avui ens han avançat un parell de cops, suposo que després hauran fet més parades que nosaltres L’home, el pare, a més de conduir la bicicleta arrastra un petit remolc on porta les motxilles dels seus fills i la seva pròpia. Ja m’he fixat en ells llavors per que amb l’esforç que jo faig caminant i portant la meva motxilla m’ha semblat admirable el que feien els tres: els nens per que són relativament petits i són molts kilòmetres en bicicleta i el pare perquè a més d’estar pendent dels seus fills i pedalejar, arrastrava un pes considerable. Tots esperem descansant de la millor manera que podem...uns asseguts en uns banquets de pedra, altres a terra i altres tombats a terra amb les cames en alt recolzades a una paret del porxo. Finalment arriben els hospitalers i comencem a entrar amb la nostra credencial i les nostres identificacions personals...entrem tots a dintre i comencem a baixar al menjador per fer els papers. L’hospitaler, un home d’uns seixanta anys, força alt, comença a registrar-nos, primer el Christ, després la isabel que és com es diu la dona de Sabadell, després jo i quan em demana el DNI li dono el passaport com cada dia per que no tinc DNI des de que m’havien robat el moneder. Per primera vegada des de que vaig sortir de Port de la Selva  algú em pregunta per que no porto el DNI si soc espanyola....Li contesto amb un somriure que aquest passaport em sembla un document perfectament espanyol. Ell torna a formular la pregunta i jo detecto un lleugeríssim accent estranger i en ves d’explicar-li que em van robar el moneder tres dies abans de començar el viatge per alguna estranya raó, probablement hormonal (les hormones són les culpables de gairebé tot en aquesta època postmoderna) li formulo la pregunta d’on prové el seu accent....Crec que sorprès, per que realment el seu accent és pràcticament inapreciable em diu “yo soy burgalés” i jo li contesto que em sembla que no. Ens mirem un moment als ulls i ell em repeteix “Yo soy Bur-galés”, i li dic..”eso sí” i giro cua....Llavors la Sandy li diu al pare que acaba d’entrar al menjador que passi ell a registrar-se que segur que els nens estan cansats. L’home li agraeix i li dona al hospitaler les documentacions de tots tres i llavors li diu: ¿Y la documentación de la madre? Y senyala a la Sandy i ella li diu que no és la mare. Y l’hospitaler li torna a formular la pregunta al pare davant dels nens i tots nosaltres y el pare li diu que no hi ha mare que viatgen tots tres. Llavors es gira cap a nosaltres i amb un fil de veu diu “la madre un día cambió la cerradura”......

Al matí sortim ben d’hora tots plegats menys al pare i els nens que al anar amb bicicleta és poden permetre sortir més tard. El Juanito,  l’amic asturià que havia arribat la tarda abans és un noi de  vint-i-cinc anys molt extravertit que va “component música” mentre camina. La isabel ens explica que treballa a la hostaleria i que cada any fa un setmana de camino cosa que a la seva mare li resulta una forma incomprensible de fer vacances “però a mi me gusta...y un día llegaré a Santiago”. D’aquesta manera anem fent kilòmetres, pugem un parell d’altiplans i avui el sol es mostra amb ganes. En una parada tècnica de les de beure aigua faig un comentari sobre la calor, i la Isabel em diu: “calor és lo que hace en mi cocina cuando tenemos un banquete de boda” i la veritat es que la dona camina a un ritme excel·lent....

A l’entrada de Castrojeriz la Isabel s’acomiada de nosaltres tot dient “yo hoy voy a tirar un poco más” ya nos iremos encontrando....La veig marxar i la veritat és que tinc serioses dubtes de que mai la puguem atrapar....

 

Mirada 29 - Frómista

Sortim de matinada com sempre. Les hospitaleres de l’alberg on hem dormit que eren andaluses ens han comentat que la propera etapa comença amb la pujada a un turó però que com a recompensa quan siguem a d’alt tindrem als nostres peus una vista impressionant de la meseta castellana. Encara no he entès del tot com funciona aquest tema dels hospitalers...a San Juan de Ortega eren aragonesos i a Castrojeriz són andalusos...Sempre que pregunto com funciona el tema de l’hospitalitat em contesten amb termes molt imprecisos....que fa anys que han conegut la hospitalitat, que ells també van fer el camino.....No tinc clar quines associacions gestionen què ni perquè....començo a pensar que  fer d’hospitaler potser és una forma de fer vacances sense que et costi diners...una mica a canvi del teu treball que bàsicament consisteix en tenir les instal·lacions de l’alberg en condicions després que cada matí marxin els pelegrins els hi deixen una part de l’alberg per ells...No sé...suposo...No em sembla malament...De fet, a mi em sembla molt bé totes les estratègies d’economia social que a la gent se li acudeixi.....

Realment la vista des de d’alt el turó fa pensar....a mi en varies coses: la primera en “ancha es Castilla” de veritat...La segona en els versos del Machado....La tercera en la perspectiva...Quan som capaços d’allunyar-nos de nivell del terra, de la nostra realitat immediata;  quan pugem ni que sigui un turó la nostra perspectiva de l’entorn ha de canviar necessàriament...

Passem al costat del Pisuerga...”aprovechando que pasa el Pisuerga...” estic temptada d’explicar-lis als meus amics canadencs lo de Castilla i el Pisuerga però crec que traduït a l’anglès i sense fer una mica d’Etnologia de la Península Ibérica no s’entendrà res....Hi ha coses que només es poden explicar en la llengua  en la que s’han pensat, si és la teva llengua materna o si en tens  un  domini molt gran d’aquesta llengua....Me’n adono com en som d’afortunats els catalans, els gallecs i els bascos que sense tenir el castellà per llengua materna, en tenim un domini  de quasi-materna....Em costa tant entendre a la gent que vol prohibir una llengua o que hi posa problemes per que s’aprengui.... És la gent què en la diferència hi veu un perill....és gent amb molta por...por a un altre color de pell, por a un altre gènere, por a una altre manera de menjar, por a una altre llengua....

Des de que ha arribat el Juan, som quatre a caminar i de forma natural hem començat a caminar la major part del temps de dos en dos....Normalment la Sandy va caminant amb el Juan, entre ells parlen en castellà i una mica més enrere caminem el Chris i jo, i nosaltres parlem en anglès...De tant en tant caminem els quatre en paral·lel i llavors parlem una barreja d’anglès i castellà. Ells són el grup més parlador, tant el Juan com la Sandy són molt parladors, nosaltres en canvi tenim estones d’intensa conversa però d’altres de gran introspecció....

Com de diferent és la meseta de casa meva...ni un arbre, ni una muntanya, res de color verd ni res de color blau, només extenses planes de cereal que  ja ha sigut collit de colors càlids....paisatge d’una gran uniformitat que s’estén fins a l’infinit. De tant en tant travessem algun petit poble, de pedra vista habitualment, pobles silenciosos, molt “de portes cap endintre “del mateix color que l’entorn....

Finalment arribem a Frómista, fa molta calor i a mi em fa força mal un genoll....Asseguda a l’alberg descalçant-me em descobreixo un nòdul darrera el genoll i decideixo anar al metge per que em queden forces kilòmetres per fer i no vull tenir cap problema que m’impedeixi caminar....Tinc l’ambulatori del poble just davant l’alberg. Un rètol indica que la visita per pelegrins comença a les cinc de la tarda i també indica que els pelegrins estrangers tenen que pagar la visita. Vaig a dinar per fer temps i torno a les cinc...M’atén una metgessa que intueixo que no simpatitza massa amb els pelegrins o amb la feina que li donen o potser es una qüestió d’economia empàtica....Em diu que això que tinc es diu “un quist  de no se que” que es forma quan el líquid d’un genoll molt forçat en una baixada es desplaça cap a la part de darrera ... Antiinflamatoris i no forçar “porque los peregrinos os empeñais en hacer estas kilometradas....”Li dono les gràcies i marxo a l’alberg a estirar-me...Li dic als canadencs que no soparé que millor deixo descansar el meu genoll.....Dormo, escric i torno a dormir fins al dia següent.