Festes d'arreu: La Mercè

Una aparició mariana va donar origen al culte a la verge de la Mercè. Al voltant de la seva diada, Barcelona celebra una festa que, de fet, és un compendi de les tradicions populars de tota Catalunya. Va prendre la forma actual en temps de Cambó i en els primers anys de la democràcia.

Aquesta setmana, Barcelona celebra la seva Festa Major. Però, qui és la patrona de la ciutat (juntament amb Santa Eulàlia) i per què se celebra de manera tan intensa la seva festa? Tot va començar al segle XIII i de la mà d'un mercader barceloní. En aquell temps eren freqüents les incursions dels sarraïns pels pobles de la costa. Segrestaven cristians per tal de vendre'ls com a esclaus o dur-los al nord d'Àfrica esperant que els seus familiars paguessin un rescat.

Un mercader anomenat Pere Nolasc va començar a organitzar i finançar expedicions en les que negociava el rescat d'aquests cristians segrestats. I quan es va quedar sense recursos va organitzar peticions d'almoina per recaptar més diners. Va ser l'origen d'una confraria anomenada l’Almoina dels Captius que va esdevenir la principal de la ciutat. El sant Pere Nolasc que coneixem avui devia tenir contacte amb sant Ramon de Penyafort, en aquell temps clergue de la Catedral de Barcelona. Fill de cavaller, Ramon de Penyafort mantenia una relació d'amistat amb el rei Jaume I. La llegenda explica que la mateixa nit de principis d'agost de l'any 1218, la Verge Maria es va aparèixer simultàniament a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i a Jaume I per tal d'encomanar-los la creació d'una ordre específicament destinada a ajudar els captius. Acabava de néixer l'Ordre de la Mercè, de caràcter religiós i militar a la vegada.

El moment decisiu de la relació de la Verge de la Mercè amb la ciutat arribaria, però, l'any 1637. Tres anys abans que esclatés la Guerra dels Segadors, una plaga de llagosta va afectar Barcelona. Els insectes arribaven com a eixams d'abelles, acabaven instantàniament amb qualsevol rastre de verd i s'escolaven als rebosts per a desesperació dels barcelonins. El Consell de Cent es va encomanar a la Verge de la Mercè i, com que la plaga va remetre, va complir amb el compromís que havia adquirit: convertir-la en patrona de la ciutat.

La ratificació eclesiàstica d'aquest patronatge per part del papa Pius IX no va arribar fins el 1868, però el culte a la Mercè, a la qual ja s'atribuïen diverses intervencions miraculoses, ja s'havia estés. De fet, a finals del segle XIX ja se celebraven festes religioses i populars al voltant del 24 de setembre. S'organitzaven balls, es muntaven mercats o s'instal·laven pavellons on s'oferien petits espectacles o vistes de països llunyans creades per escenògrafs de prestigi. I els teatres i circs de la ciutat oferien funcions especials. Però res a veure amb la Mercè que coneixem avui.

De fet, la part tradicional de les celebracions, va ser recreada pel polític catalanista conservador Francesc Cambó l'any 1902. Amb només 25 anys, Cambó havia estat elegit regidor per la Lliga Regionalista l'any anterior. I havia impulsat una nova visió de la festa que convertia les celebracions en un resum de les tradicions catalanes, amb representació de danses i festes tradicionals de les diverses zones del Principat. D'aquí que aquell any es convoqués a la ciutat un primer concurs de Colles Sardanistes.

La festa, però, encara passaria moments millors i pitjors fins a la guerra civil i l'arribada del règim franquista, que va destacar els aspectes religiosos de la Mercè, tot i que les trobades de nans i gegants o els balls populars van seguir existint. Però va ser amb l'arribada de la democràcia, a finals dels anys 70, que la festa va adoptar el protocol actual. Es van regular la manera com se celebren els actes tradicionals i es va dedicar una part destacada de la festa a la participació ciutadana. En aquell moment neixen noves tradicions com el Correfoc, moderna celebració recreada a partir de danses de diables d'època medieval, que després s'han estés per tot Catalunya.

Enguany, com és tradició, no faltarà a la Festa Major la imatgeria festiva barcelonina, encapçalada per les principals figures: l'Àliga de la Ciutat i els Gegants de la Ciutat, a més de les figures de tradició documentada, com són els Gegants del Pi, els Gegants de Santa Maria del Mar, el Bestiari Històric de Barcelona (format pel Lleó, la Mulassa, el Bou, la Víbria, el Drac de la Ciutat Vella, els Cavallets Cotoners i la Tarasca o Cuca fera) i els Capgrossos Macers.

Entre els moments més simbòlics de la festa, el Ball de l'Àliga i els Gegants de la Ciutat, que el dia de la patrona interpreten les seves danses acompanyades per la Banda Municipal de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. Recordeu mentre els veieu que l'Àliga coronada és símbol de justícia i noblesa, que està considerat el símbol més elevat de la ciutat de Barcelona i que les seves aparicions i privilegis van ser restringits específicament pel Decret de Nova Planta, ja que la figura apareixia als escuts de les forces austracistes. D'altra banda, els Gegants de la Ciutat són hereus dels primers gegants que, al segle XV, s'utilitzaven en processons i desfilades per explicar als fidels que no sabien llegir episodis de la història bíblica com la lluita de David contra Goliat. I, tot i que aquests gegants existien a molts punts d'Europa, un Goliat barceloní és el primer documentat del continent.