Festes d'arreu - La Batalla del vi: una remullada festiva a La Rioja

Com pot ser que una festa en honor a un anacoreta hagi acabat convertida en una trobada festiva en la que els participants acaben complement xopats de vi? Pregunteu-li a qualsevol habitant de la localitat d’Haro, a La Rioja, i us parlarà de sant Fèlix de Bilibio.

També conegut en castellà com san Felices de Bilibio, es creu que el sant va néixer cap a l’any 440 després de Crist i que es va traslladar a viure com un eremita als Cingles de Bilibio, situats a prop d’Haro, al lloc on el riu Ebre s’endinsa a La Rioja. Hi va viure fins l’any 520, segons diuen, i va ser enterrat al mateix  lloc on havia viscut, on va exercir de guia espiritual d’altres eremites (com ara sant Millán) i on va adquirir fama de santedat. Ja des del segle VI els fidels peregrinaven a la cova on inicialment va estar enterrat el sant, i ho van seguir fent fins i tot després del trasllat de les restes, l’any 1090, al Monestir de San Millán de Yuso, també a La Rioja. Les mateixes autoritats locals ja animaven al segle XV a participar en la romeria, que se celebrava pels volts de les festes de sant Joan i sant Pere. Però va ser el segle XVIII quan es va construir una ermita als Cingles de Bilibio i la romeria, ja el dia de sant Pere, es va començar a celebrar amb més intensitat. Feia temps que es feien esmorzars i trobades festives al voltant de l’ermita. I se suposa que les trobades, animades pel vi que consumien els assistents, van començar a deixar pas a les primeres “bromes” que conduirien finalment a la batalla del vi.

Es creu que va ser a finals del segle XIX quan alguns participants en la festa van començar a esquitxar de vi, fent broma, els seus companys, un costum que va anar prenent força any rere any. I això que no tothom compartia l’esperit festiu de la jornada. Cal pensar que moltes dones es vestien amb els seus millors vestits per participar en la romeria, que tot i el seu caràcter religiós, no deixava de ser una cerimònia social on la gent es veia i es deixava veure... D’aquí que moltes dones, i també molts homes, no veiessin de bon ull una festa que els deixava completament xops de vi i que els feia tornar a casa amb luxosos vestits totalment fets malbé. Tant se val que l’element religiós i el festiu es combinessin en el que ja es començava a anomenar com “batejos de vi”. En les primeres celebracions del segle XX, es deixava constància d’un descens en el nombre de participants a la festa, ja que molts es negaven a participar en una celebració cada cop més embogida.

Però el caràcter més salvatge de la festa es va acabar imposant i l’any 1949 ja es parlava oficialment d’una Batalla del vi que se celebrava en sortir de la missa. Aquesta batalla a la sortida de l’ermita és la més tradicional, però des que es va convertir en una atracció turística, la celebració inclou avui una segona Batalla, més multitudinària, que s’organitza en una arbreda propera. Desenes de milers de litres de vi es llancen durant la festa, ja amb un caràcter tan poc glamurós... com definitivament divertit.

Les normes no poden ser més senzilles: els participants es vesteixen de blanc, amb un mocador de color vermell, es pot dur el vi en ampolles (no de vidre), en sulfatadors o en recipients de tota mena. I l’objectiu és molt clar:  deixar completament tacats de vi la resta de participants. Amics i coneguts són els primers enemics que tothom es troba i, a la vegada, el primer objectiu que ha de ser xopat de vi. Obrir o no la boca durant la batalla ja és... opcional. Potser la festa sembla cosa d’adults i, de fet, ho és, cosa que no impedeix que existeixi també, actualment, una versió de la celebració per a nens i nenes. Si sant Fèlix de Bilibio aixequés el cap... possiblement s ‘afegiria a la celebració.