Festes d'arreu: El Pi de les Tres Branques

El passat diumenge va tenir lloc l'aplec que cada any se celebra al voltant d'un dels símbols de la catalanitat. Però sempre ha estat així? Perquè es va escollir aquest arbre com a símbol?

Fa algunes setmanes, parlant al voltant de Copito de Nieve, l'antropòleg Manuel Delgado ens definia el símbol com la vinculació que s'estableix entre uns elements físics i una sèrie de valors, que té la capacitat de desencadenar i estimular sentiments. Una altra de les seves característiques és que el vincle que s'estableix entre les persones i els símbols es produeix a través de les vivències, de la posada en funcionament d'aquests símbols, en definitiva, a través dels rituals.

Intentem traslladar aquestes observacions a la realitat del Pi de les Tres Branques, que es troba a pocs quilòmetres de Berga, i que ha estat punt de trobada i celebració d'actes rituals, com a mínim, des del segle XVIII.                                                                                         _{Aplec al pi vell quan encara estava viu, abans de 1915}

El primer element que el predisposa a un ús simbòlic és la seva singularitat des d'un punt de vista estrictament físic. És un arbre de dimensions formidables que, quan era viu, podia donar ombra a desenes de persones. També és molt peculiar que la seva soca es divideixi en tres troncs, o branques, d'igual alçada i disposades d'una manera força simètrica.

El culte als arbres és comú en moltes cultures antigues, i no en poques ocasions han simbolitzat la unió d'un poble. L'abast originari del nostre pi es limitava a la comarca del Berguedà, i se'l pot trobar en publicacions locals, marques comercials i altres representacions.

El fet de ser tres les branques de l'arbre, i no una, ha donat lloc a diferents interpretacions. La més tradicional, i la primera documentada, és la que el vincula al misteri de la Santíssima Trinitat, dogma fonamental del catolicisme, però durant el segle XIX, el mateix propietari dels terrenys l'identifica amb el lema llibertat, igualtat i fraternitat, de connotacions republicanes i oposat als valors religiosos. El significat patriòtic fou atorgat pel poeta Jacint Verdaguer, que el 1888 publicava un poema que situava al rei Jaume I dormint al peu del pi i tenint un somni que li revelava que seria el conqueridor de València i Mallorca, unint els tres territoris que avui conformen els Països Catalans.

L'any 1901, la Unió Catalanista assumia la cura de l'arbre, ja vell i greument malalt, però els carlins s'havien avançat un any escollint el pi com a lloc on dur a terme actes polítics. Mentre el vell arbre acabava morint, tot i els esforços -o, segons algunes versions, negligències- dels patriotes, i es plantava un nou pi de tres branques en un emplaçament proper, s'anava consolidant un aplec anual que congregava les diferents tendències del catalanisme polític.

Amb el pi vell ja mort, durant l'aplec de 1921, celebrat el dia de Sant Jaume, el propietari del terreny sentenciava: «Els símbols viuen mentre es necessiten i si aquell ha mort és que Catalunya ja no el necessita». Es tracta d'una reflexió molt interessant, però poc encertada com a profecia: dos anys més tard s'iniciava la primera dictadura militar, la de Primo de Rivera, precedent de la de Franco. No va ser fins al 1980 que es va tornar a celebrar l'aplec, que ha continuat fins avui en dia.

Un cop més, veiem com un ritual de tipus religiós va perdent el seu significat original, en aquest cas per esdevenir un símbol polític, i com aquest símbol funciona com un termòmetre de l'entorn social que el celebra. En l'època contemporània, l'aplec ha estat escenari de disputes entre els diferents corrents del catalanisme i l'independentisme, uns enfrontaments que possiblement no s'haurien produït en un altre context i que ens parlen de la importància ritual d'aquest espai i els actes que s'hi fan, i de les emocions que desperten els símbols.