Festes d'arreu: 28J, l'orgull LGTB+

La celebració de l'orgull gai, que l'any vinent complirà 40 anys a Barcelona, és un dels exponents més clars de la superposició de la festa, la protesta i la subversió de valors al carrer.

A l'inici de l'estiu de 1969, a la ciutat de Nova York, es produïa un fet insòlit que seria rememorat internacionalment des d'aleshores. Les batudes policials en bars on es reunien i relacionaven persones homosexuals eren habituals, i s'hi realitzaven detencions arbitràries amb l'excusa de conductes que es consideraven immorals. L'excepció, la nit d'aquell 28 de juny, va ser que les persones que es trobaven al bar Stonewall Inn i els seus voltants es van revoltar contra l'actuació de les autoritats, i els disturbis es van estendre durant unes quantes nits. El ressò d'aquests fets va suposar l'extensió de les reivindicacions de la comunitat gai, i el seu aniversari, el 1970, va reunir una manifestació massiva a Nova York.
                                                                                                                                                                                                                                                                         ^{Entrada del Stonewall Inn de Nova York, dies després del tiroteig d'Orlando, el 2016}

Unes setmanes més tard, a Espanya, el règim franquista aprovava la llei sobre perillositat i rehabilitació social, que actualitzava la llei de vagos y maleantes, establerta durant la república, i que seguia condemnant les persones homosexuals a ser recloses en camps de treball amb l'excusa de la rehabilitació social. En la clandestinitat naixia un moviment de rebuig d'aquesta repressió que, ja en plena transició política, convocava la primera manifestació de l'orgull gai de l'estat espanyol, a Barcelona, el 1977. Dos anys més tard es va aconseguir que els articles d'aquesta llei referits a l'homosexualitat fossin derogats, però els actes reivindicant els drets, legals, però també socials, han  seguit fins a l'actualitat.

La denominació orgull gai, traducció de l'anglès gay pride, segueix la tradició estatunidenca de reivindicar la dignitat –potser una traducció més acurada de pride– de diferents col·lectius minoritzats, especialment els afroamericans, que durant la dècada de 1960 van dur a terme la lluita pels drets civils. Les exigències socials eren acompanyades d'aquest sentiment identitari, que pretenia acabar amb el complex d'inferioritat que s'imposava des del discurs dominant i que era imprescindible per organitzar-se i lluitar.                                                                                                                                                ^{Celebració del Pride a Barcelona, l'any 2011}

Inicialment el col·lectiu es definia com a gay, un terme anglès que fins als anys 50 no tenia cap connotació més enllà del sentit alegre, però que en els temps dels aldarulls d'Stonewall ja era un eufemisme habitual per referir-se als homes homosexuals. Al llarg dels anys, per tal de reflectir i reivindicar la diversitat d'orientacions sexuals, es van anar afegint altres termes, començant pel de lesbiana, que es va posar en primer lloc per visibilitzar la doble opressió de ser dona i homosexual. En l'actualitat, l'acrònim més comú és LGTB, que es pot trobar amb diferents ordres i respon a lesbianes, gais, trans* –que pot referir-se tant a transsexuals, transgèneres i altres identitats– i bisexuals. En altres ocasions s'hi poden afegir les lletres I, per intersexual, Q, per queer, o fins i tot un signe + per assenyalar que no es poden delimitar totes les orientacions possibles.

Un altre tret d'aquest acte reivindicatiu és el seu caràcter festiu, que precisament respon al desig de fer públic allò que, molt sovint, només es pot manifestar en contextos privats. La combinació de la festa i la protesta, però, no està exempta de polèmica, ja que diferents col·lectius consideren que la dimensió lúdica no ha d'ocultar les reivindicacions socials, denunciant l'homofòbia, malauradament molt present encara, o les lleis i normatives internacionals que consideren que la transsexualitat és un trastorn mental. Fruit d'aquesta divergència, a Barcelona existeixen dues convocatòries separades, enguany en setmanes diferents: una, la manifestació per l'alliberament LGTBI, el 2 de juliol, i l'altra el Pride Parade, el 9 de juliol. Totes dues són festives i reivindicatives però accentuen de manera diferent cada dimensió, i en definitiva són testimoni de la vitalitat i diversitat d'aquest moviment a Catalunya.