Etnocentrisme: De derrota en derrota, fins a la victòria final

Vaig aprendre el terme etnocentrisme quan vaig començar a estudiar Antropologia, a la Universitat de Barcelona, a la segona meitat dels anys 80. Confesso que abans mai no n’havia sentit a parlar. Per aquells anys, fora dels àmbits dels antropòlegs i futurs antropòlegs, es podia parlar de l’alienació, del mode de producció asiàtic, del psicoanàlisi i fins i tot de l’autogestió, però l’etnocentrisme no figurava dins el vocabulari convencional dels universitaris de l’època.

Va ser fàcil entendre el que era l’etnocentrisme. Va ser molt més difícil entendre què implicava i com ens afectava. Si alguna cosa cal agrair als meus professors és que ens van ensenyar a posar en dubte totes i cadascuna de les nostres creences. Van caldre hores i hores d’apassionats debats per entendre com de difícil n’és, a vegades, de compatibilitzar conceptes com etnocentrisme, universalisme, drets humans, llibertats... Alguns professors ens van ensenyar que l’antropologia era, sobretot, una forma de mirar el món, i no pas simple tècnica basada en el treball de camp i l’observació participant.

Després de donar moltes voltes pel món, vaig retornar a la universitat catalana el 2017. Les coses havien canviat radicalment: qualsevol estudiant coneixia el terme etnocentrisme (i també, sobretot, el terme “eurocentrisme”) i l’utilitzava amb fluïdesa.

Vol dir això que l’etnocentrisme ha desaparegut en la nostra societat? Paradoxalment la crítica a l’etnocentrisme ha anat paral·lela a una reafirmació dels nostres valors i a una estigmatització dels valors dels “altres”. És l’etnocentrisme a punt de la seva victòria final?

- Gustau Nerín -