27ABR.2020
Aquest any 2020 es commemoren els 40 de la publicació l’any 1980 de la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco i no puc deixar passar per alt ni l’efemèrides ni les circumnstàncies que estem vivint sense que em vinguin al cap diversos moments, diàlegs i escenes escrites per l’insigne semiòleg bolonyès. Passatges literaris que ajuden entendre la realitat que viu una comunitat. És igual que sigui monàstica o laica. Un grup d’individus enfrontats a uns signes que no entenen però que els condicionen la seva vida, el seu futur. Ressonàncies molt actuals. Recordin que d’avui per demà, com si d’un virus es tractés, apareixen misteriosament morts, un darrere l’altre, la majoria dels monjos que viuen a l’abadia i que han estat en contacte amb un llibre. Com si la lectura d’aquell volum els hagués encomanat alguna malaltia, els hagués inoculat algun estrany mal.
El filòsof escolàstic, Guillem d’Ockham, un dels pares del pensament modern és en l’essència de Guillem de Baskerville, el personatge del monjo detectiu que a l’estil Sherlock Holmes és enviat al monestir per treure’n l’entrellat d’aquell reguitzell de morts. I fra Guillem centra la seva idea en una màxima: "L’ explicació més senzilla sol ser la veritable". Una fórmula només comparable en eficacia i universalitat al principi més cèlebre de Holmes que diu que: "Quan tot allò que és impossible s’ha descartat i eliminat, el que quedi, per molt improvable que sembli és la veritat". Si s’hi paren a pensar són un parell de reflexions que en aquella petita comunitat abacial funcionen però també les podem traslladar a qualsevol societat, de qualsevol época, inclosa la societat d’avui.
Martí Gironell
Museu Etnològic i de Cultures del Món
