El danzante de tijeras

Diumenge, en la tercera sessió del cicle Tambora, tijeras y quena, coneixerem una dansa peruana reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i un molt bon exemple de sincretisme.

En les regions de parla quítxua al sud de la capital, Lima, en el territori eminentment andí d'Ayacucho, es conserva una dansa que representa una síntesi entre rituals prehispànics i les aportacions musicals, coreogràfiques i d'indumentària duta pels colonitzadors. La popularització de la denominació Danza de tijeras s'atribueix a l'escriptor José María Arguedas, que l'any 1962 va publicar un conte que tenia com a protagonista un d'aquests dansaires. El nom fa referència a un particular instrument compost per dues peces metàl·liques que recorden unes tisores sense passador, i que fan repicar mentre executen l'espectacular ball.

El ritual sembla formar part de les creences xamàniques dels pobles que habitaven la regió abans de la seva ocupació per l'imperi Inca, i va ser durament perseguit pels governs colonials espanyols després de la conquesta. La seva celebració va ser interpretada com un culte diabòlic, i encara conserva un vocabulari que en fa al·lusió, com l'expressió Supaypa Wasin Tusuq (el dansaire a la casa del diable).

Però l'experiència missionera, especialment dels jesuïtes, aconsellava adoptar altres estratègies per guanyar-se la simpatia dels colonitzats, i aquestes demanaven assimilar els costums originaris dels colonitzats, barrejant-los amb la fe i les tradicions dels nouvinguts.

Si fem una anàlisi formal de la danza de tijeras, descobrirem que la majoria d'elements tenen més influències hispàniques que no pas andines: El ball s'acompanya amb la música del violí i l'arpa, instruments procedents de l'antic continent, i els ritmes, les melodies i les passes de ball tenen influències evidents de la jota, la contradansa o el minuet. També el vestit dels dansaires, tot i els complements aparentment exòtics, guarda molta similitud amb el traje de luces propi de les curses de braus, i delata un origen comú basat en la vestimenta festiva del segle XVIII, tant a la metròpoli com a les colònies. Les mateixes tisores semblen procedir de les eines que utilitzaven els natius en les explotacions mineres, la principal activitat extractiva al virregnat del Perú. Fins i tot el nom en quítxua, danzak, respon a la declinació en aquesta llengua del mot castellà.

El context en què es du a terme el ritual respon a les celebracions pròpies del catolicisme, amb l’observació dels sants, el nadal i altres dates assenyalades, ocasions en què es reuneix el conjunt, format generalment per dos músics, violí i arpa, i dos dansaires. Els balls poden perllongar-se durant alguns dies, presentant diferents variants, depenent del moment, entre les quals hi ha la cercavila i especialment el format de competència, en què dos grups de dansaires es repten realitzant passes i acrobàcies cada cop més espectaculars.

La danza de tijeras és una tradició que segueix ben viva als seus territoris, i també ha arribat a les grans ciutats del país, especialment a Lima. En contextos urbans ha estat inevitable realitzar la comparació amb el B-boying o Break Dance, i s'han organitzat espectacles conjunts, on tots dos estils s'han confrontat amistosament, ja que la competició és un dels trets que comparteixen. L'any 2010 va ser reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Si voleu conèixer com sonen les tijeras i com ballen els Danzak, us esperem a la seu del Carrer Montcada, el diumenge 24 de juliol a les 11 h.