Barcelona, metròpoli colonial?

Durant els segles XVIII i XIX, les nacions europees van enriquir-se amb el comerç i l'explotació econòmica de les seves colònies. Participava Catalunya d'aquest procés?

A la ciutat de Barcelona, i també altres del litoral català com Sitges, Vilanova o Mataró, es pot trobar l'empremta d'aquesta relació amb els diferents indrets del món on Espanya hi tenia possessions. Els indians, aquells empresaris que s'enriquien a les colònies i retornaven a Catalunya, van llegar a moltes viles les seves mansions, avui patrimoni arquitectònic, van exercir com a mecenes i van contribuir al desenvolupament local. Per conèixer l'origen de la fortuna de moltes nissagues empresarials catalanes, cal remuntar-se a aquesta època.

La joia de la corona era l'illa de Cuba, on es produïa i exportava canya de sucre, especialment en forma de rom, que també s'elaborava al Carib. Moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. La popularització del seu consum a Catalunya va donar lloc a dues formes d'elaboració ben característiques: el cigaló, amb cafè, un altre producte d'origen colonial, i el rom cremat, que associem a la música que van dur els mariners que feien carrera a les Antilles: les havaneres.

_{Fullet promocional de CAPA (Compañía Anónima de Productos Africanos)            
Barcelona 1944. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona​}                       

Però un altre producte, menys alegre, amb el qual comerciaven els indians, eren les persones. Espanya va ser un dels darrers països europeus en prohibir l'esclavatge, i fins a 1880 es va traslladar forçosament poblacions africanes a Amèrica.

Un dels principals empresaris d'aquest infame negoci va ser Antonio López, Marquès de Comillas, el qual té encara dedicada una plaça i un monument al final de la Via Laietana. També va ser fundador de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, una altra de les colònies espanyoles. Així com la canya de sucre és originària del sud-est asiàtic però es va explotar extensament a Amèrica, el tabac, d'origen americà, va convertir-se en un dels productes estrella d'aquest arxipèlag asiàtic. La seu central de la companyia es trobava a la Rambla barcelonina, i l'edifici és actualment un hotel, que du el nom de 1898, en record de l'any en què Filipines, i també Cuba i Puerto Rico, van deixar de ser colònies espanyoles. Fins fa poc, als estancs es podien trobar cigars filipins de la marca Flor de Isabela, que és el nom de la factoria que el Marqués de Comillas i els seus descendents tenien a l'illa de Luzon.

Amb l'anomenat desastre de 1898, les possessions espanyoles es van limitar al Magreb i al golf de Guinea. És en aquesta darrera àrea, composta per la illa de Bioko, llavors coneguda com a Fernando Poo, i el territori continental al voltant del riu Mbini, batejat com Benito pels colonitzadors. Tot i que oficialment va passar a mans espanyoles a finals del segle XVIII, no va ser fins al 1900 que es va intensificar l'explotació dels seus recursos.

La fusta autòctona i les plantacions de cafè i cacau, productes procedents d'altres indrets, van ser les principals fonts de riquesa. La Guinea espanyola era la ubicació exacta d'aquells negritos del África tropical que cantaven la cançó del Colacao, i també els territoris que explorava el caballero Batanga, protagonista d'una popular col·lecció de cromos que als anys 50 regalaven les xocolatines Batanga.

_{Recepció de Copito de Nieve per l’alcalde Jose María de Porcioles                    
Barcelona 18-3-1967. Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona}                 

Aquestes activitats, que van durar fins a l'any 1968, quan el país es va independitzar esdevenint la Guinea Equatorial, també incloïen la captura d'animals salvatges, com l'emblemàtic Floquet que Neu. El goril·la albí serà el punt de partida d'una exposició que aviat es podrà visitar al Museu de Cultures del Món, i que explorarà la relació de Barcelona amb la colònia guineana.