Eduardo Masferré. Pioner de la fotografia antropològica a Filipines

La mostra «Eduardo Masferré. Pioner de la fotografia antropològica a les Filipines» posa de relleu la importància de la tasca antropològica duta a terme per Masferré a través de la fotografia.

Els habitants de la serralada Central i els seus paisatges n’omplen les fotografies i deixen constància de l’existència d’una cultura avui dia pràcticament desapareguda, com bé intuïa Masferré.

D’altra banda, la mostra estableix un diàleg entre la magnífica obra fotogràfica de Masferré i les col·leccions de procedència filipina del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Efectivament, en la mostra es podran admirar molts dels objectes que apareixen en les fotografies d’època de Masferré, uns objectes que formen part de les col·leccions del museu.

Alhora, s’hi explica la història de l’ingrés al museu d’aquestes peces filipines, relacionada amb la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid el 1887 i de l’Exposició Universal de Barcelona el 1888, com també de les expedicions més recents finançades per la Fundació Folch.

Eduardo Masferré (1909-1995) és una persona pràcticament desconeguda a Catalunya, malgrat la importància de la seva obra com a fotògraf. Va ser fill d’un militar català establert a les Filipines a finals del segle xix, poc abans que Espanya perdés la sobirania sobre l’arxipèlag filipí en favor dels Estats Units, i d’una nativa de les terres de la serralada Central de l’illa de Luzon, la més gran i la més poblada de les illes Filipines.

Durant la dècada de 1930 Eduardo Masferré es va formar de manera autodidacta en l’art de la fotografia. El seu interès es va centrar a retratar el conglomerat de les poblacions autòctones de la serralada Central (kalinga, bonctoc, ifugao, kankanaey...) i els seus costums i formes de vida tradicionals. L’economia de tota la regió es basa en gran mesura en el conreu de l’arròs. Per conrear-lo en un paisatge tan accidentat com és el de la serralada Central, les poblacions han construït durant segles infinitat de terrasses als vessants de les muntanyes, de manera que han acabat configurant un paisatge cultural de gran riquesa i bellesa, qualitats que li han valgut la declaració com a patrimoni de la humanitat.

Eduardo Masferré coneixia i estimava la seva terra de la serralada Central. I també era ben conscient dels perills que l’amenaçaven. Sabia que les seves poblacions autòctones es trobaven amenaçades per la imparable modernitat, per això va dedicar una part important de la seva vida a retratar-les.