Xarxa de Museus Etnològics

Els grans museus, des del seu origen, han estat un símbol del poder. El Louvre, el British o el Prado van ser creats a partir de col·leccions pertanyents a la reialesa, i la seva conversió en espais oberts al públic formen part dels diferents projectes nacionals, monàrquics o republicans, per dotar l'estat de prestigi i admiració per part dels ciutadans i els forasters. Algunes de les obres d'art que s'exhibeixen són botins de conquesta, o, en el cas dels museus etnològics i arqueològics, fruit de l'espoli colonial, per tal de mostrar l'esplendor de la metròpoli. Els objectes que s'hi mostren representen el patrimoni de les classes dominants, les creacions dels millors artistes, protegits pel poder per dotar-se d'obres que exaltin la seva grandesa. És per això que molts d'aquests museus es troben a les capitals i centres de poder polític o econòmic i compten amb uns pressupostos privilegiats. Per una altra banda, existeixen molts museus lluny de les grans ciutats, sovint d'iniciativa municipal o comarcal, modestos en pressupost i personal i amb uns interessos diferents. Són museus dedicats a donar a conèixer el patrimoni local, que, exceptuant els monuments arquitectònics o l'art sacre, acostuma a ser un patrimoni de les classes populars, dels seus oficis i les seves tradicions, i que són testimoni de la diversitat cultural dels territoris, que contrasta amb l'homogeneïtzació a nivell internacional d'allò que es considera alta cultura. Aquests museus locals són en major o menor grau museus etnològics, en tant que mostren el patrimoni que és representatiu de les formes de vida de la majoria de la població, de la gent treballadora. A Catalunya existeix una entitat que agrupa uns quants d'aquests museus, tot i que se'n podrien incloure molts més, i que respon al nom de Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya. La Xarxa es va crear l'any 2008 per coordinar les polítiques de difusió, conservació i dinamització cultural del patrimoni que gestionen aquests museus. Inicialment estava formada per set museus, i actualment compta amb 12 membres. Sens dubte són molt més els museus catalans que es podrien considerar etnològics, i en general són relativament pocs el museus que formen part d'alguna de les cinc xarxes temàtiques que estableix el Pla de Museus de la Generalitat, que apleguen només 75 dels 187 centres que hi ha registrats a tot el Principat. Una altra debilitat que ja assenyalaven Xavier Roigé, Esther Fernández i Iñaki Arrieta en un article de l'any 2007, és que el patrimoni industrial, tot un seguit d'antigues fàbriques que s'han museïtzat després de quedar en desús, s'han incorporat dins la xarxa de museus de ciència i tecnologia, que ara mateix és la més extensa de totes. Aquest tipus d'equipaments, dels que més han proliferat en els darrers anys, tenen un evident interès etnològic ja que parlen de les formes de vida, concretament del treball, que han estat característics dels indrets on es troben. El criteri establert pel Pla de Museus, que impedeix que un mateix centre pertanyi a dues xarxes simultàniament, fa que aquests museus no desenvolupin tot el seu potencial des del punt de vista antropològic. [caption id="attachment_190" align="alignnone" width="800"] Patrimonis industrials, com la Colònia Sedó, a Esparraguera, tot i formar part de la xarxa del Museu de la Ciència i la Tècnica, tenen un gran interès etnològic.[/caption] Indirectament, l'exclusió dels museus industrials incideix en la concepció folkloritzant i errònia que l'etnologia només estudia els àmbits rurals, i que els entorns urbans i industrials no són el seu objecte d'estudi. Però, malgrat aquest inconvenient, un repàs pels museus que formen part de la xarxa ens mostra un ric ventall de propostes, tant temàtiques com de format: No ens detindrem a parlar sobre el Museu Etnològic – Cultures del Món de Barcelona, només assenyalarem que és l'únic que té col·leccions internacionals, i per tant és l'excepció dins de la xarxa, dedicada a mostrar el patrimoni català. Un altre museu singular, també ubicat al Barcelonès, a Sant Adrià del Besós, és el Museu d'Història de la Immigració de Catalunya. Creat el 2004, tracta un dels trets característics de la societat catalana, que ha determinat la seva evolució en el passat i que avui en dia segueix present en els debats d'actualitat. Un museu d'aquestes característiques permet divulgar la memòria de les diferents migracions que han configurat la població d'aquesta ciutat del pla de Barcelona, que va triplicar la seva població entre 1950 i 1980, però també plantejar reflexions contemporànies a través del ric recurs de la comparació. [caption id="attachment_191" align="alignnone" width="800"] L'edifici de Can Serra allotja el Museu d'Història de la Immigració de Catalunya.[/caption] La resta dels museus de la xarxa es troben fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, repartits entre les quatre demarcacions catalanes. Una de les seves característiques és la vinculació amb el seu entorn, tant natural com social, que en algun cas els fa adoptar el nom d'ecomuseu. Aquesta denominació no respon només a l'interès del museu pel patrimoni natural que configura els paisatges on es troba, sinó que té també unes fortes implicacions socials. Forma part de la nova museologia que es va començar a plantejar a partir dels anys 70 que, duguin o no el terme en el seu nom, impregna la filosofia de molts d'aquests museus. El component eco es refereix justament a l'entorn, i cerca que els murs de la institució siguin el més permeables possible, convertint el territori, en una concepció global, en el patrimoni que estudia i difon, i creant una relació amb la comunitat que superi el rol del mer visitant ocasional, fomentant la participació i la identificació, en un procés que redunda en la mateixa conservació del patrimoni. [caption id="attachment_192" align="alignnone" width="800"] Interior del Museu Etnològic del Montseny.[/caption] El cas més explicit seria el de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, un museu distribuït entre diferents seus on es combinen el patrimoni natural, l'artístic, l'arquitectònic, l'històric i l'etnològic, en la seva vessant agrícola però també industrial. Plantejaments semblants són els que podem veure al Museu Etnològic del Montseny o al Museu de les Terres de l'Ebre, tots dos molt vinculats als parcs naturals on es troben. Però també hi ha museus dins la xarxa que tenen una llarga tradició. El degà és el Museu Etnogràfic de Ripoll, fundat el 1929, i per tant anterior a l'Etnològic de Barcelona. Va estar tancat durant 10 anys, que va permetre reinaugurar-lo l'any 2011 amb una museografia renovada i una posada al dia del plantejament museològic. També parteixen d'aquesta tradició clàssica dels museus etnogràfics locals el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, el Museu dera Val d'Aran i el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, tot i que actualment assumeixen aquest paper fonamental de servir a les comunitats locals, esdevenint centres culturals de referència per les localitats on estan ubicats. [caption id="attachment_193" align="alignnone" width="800"] Museu de la Pesca de Palamós.[/caption] Finalment, trobaríem una darrera tipologia de museu que és aquell que es centra en un aspecte de la societat local i que serveix de fil conductor o de motiu per explicar la vida quotidiana de la seva localitat. Tenim dos casos dedicats al mar, el Museu de la Pesca de Palamós i el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. A la capital del Penedès no hi podia faltar un Museu de les Cultures del Vi, el VINSEUM. Esperem que aquest recorregut per la Xarxa de Museus Etnològics de Catalunya us animi a descobrir que més enllà de la capital també hi ha vida cultural i que els museus són un actor important per la dinamització dels pobles i comarques, unes institucions que a més de custodiar el seu patrimoni cultural col·laboren en la seva vitalitat i creixement.