Tísner, Avel•lí Artís Gener: l’indigenisme des de la literatura

 Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a Tísner, va ser un personatge amb molt de talent per a activitats ben diferents. Hi ha qui el recordarà per les seves il·lustracions (els “ninots”), d’altres pels seus “mots encreuats” (de fet, va ser ell qui va encunyar aquest terme), d’altres per la seva bel·ligerància política en el sí dels Nacionalistes d’Esquerra, d’altres pels seus punyents articles periodístics, d’altres per les divertides anècdotes que explicava (com que havia pintat els 1.600 quadres d’un hotel, tot solet), d’altres per les seves traduccions... Però, sobretot, Tísner és recordat com l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que analitza les relacions entre els indígenes mexicans i els espanyols, al tombant dels segles XV i XVI, des del punt de vista dels mexiques. Va ser una de les feines a què va dedicar més temps i il·lusió: va trigar a escriure-la tretze anys. Tísner va arribar a Mèxic el juliol de 1939 en acabar la guerra civil, on havia lluitat a l’exèrcit republicà (hi va assolir la graduació de tinent coronel). Abans de la guerra, a desgrat de la seva joventut, ja era conegut com a periodista i com a caricaturista; havia col·laborat en revistes mítiques, com El Bé Negre, Papitu i La Publicitat, i havia dirigit la publicació humorística L’Esquella de la Torratxa junt amb Pere Calders. Avel·lí Artís va passar-se un quart de segle a Mèxic, on va integrar-se profundament (a diferència de molts altres exiliats). La seva curiositat, i la seva inclinació pels més desfavorits, el va dur a interessar-se per la realitat indígena mexicana. Mentre altres catalans exiliats quedaven “reclosos en un esperit de clan aristocràtic, creient-se hereus de la civilització occidental” (com deia la Montserrat Roig), Tísner es va deixar guiar per les sinuositats de la cultura indígena americana, considerant-ho un privilegi. No era antropòleg, però sempre va estar convençut que els occidentals tenien molt a aprendre de les poblacions ameríndies. Tísner afirmava que la seva arribada a Mèxic va ser un nou naixement. Tot i que sempre va mantenir un estret contacte amb el seu país natal, i sempre va ser un ferm defensor de la catalanitat, Tísner va veure el seu exili com una oportunitat per a conèixer coses noves: parlava en espanyol mexicà, va aprendre nàhuatl, va recórrer el país de dalt a baix, es relacionava amb els indígenes... Incansable, va implicar-se en nombroses iniciatives culturals a Mèxic, sense renunciar a aquelles que tenien a veure amb Catalunya. A Mèxic va fer periodisme, es va ficar en publicitat, va dedicar-se a l’escenografia per a teatre i per a televisió... I va pintar molt. Va enriquir-se molt, i va arruinar-se. Diuen els qui el van conèixer que era realment incansable. El fet que Tísner fos nacionalista català estava estretament vinculat amb el seu interès pels indígenes americans.  El seu rebuig a l’Estat espanyol el va dur a solidaritzar-se amb els colonitzats americans, i la seva sensibilitat per la discriminació del català el va ajudar a ser conscient de la marginació del nàhuatl. Això és patent a Paraules d’Opòton el Vell, una novel·la que es presenta com el manuscrit trobat, escrit per un asteca, després de la suposada conquesta mexica de la Península Ibèrica, el 1489. La crònica asteca, com l’espanyola, és plena de malentesos, incomprensions i complexos de superioritat dels conqueridors... El narrador d’aquesta ucronia no és un heroi, com els “conqueridors” de les cròniques hispanes, sinó un individu quasi analfabet. El referent que va usar Tísner per a construir-lo és tot un mite a Mèxic; segons el propi escriptor, Opòton era “el Cantinfles del segle XVI”. A través d’aquesta història, Tísner ironitza sobre el colonialisme, però també sobre l’Espanya pluricultural però intolerant de l’època. Per una vegada, la novel·la dona el protagonisme als que foren vençuts i els transforma en vencedors, en una venjança pòstuma sobre la dura realitat. Però Tísner no intenta mitificar els mexiques; de fet, el seu llibre és una crítica de totes les conquestes, i de totes les guerres. Una reflexió idònia en uns temps en què retornen les reivindicacions imperials. Per a escriure aquest llibre, Tísner es va haver de documentar molt: sobre la llengua nàhuatl, sobre la conquesta de Mèxic, sobre l’edat moderna... Però, sobretot, l’escriptor català es va voler submergir en les lògiques de les societats indígenes mexicanes... Les paraules d’Opòton el Vell, que van sortir en català el 1968, van ser traduïdes al castellà pel mateix Tísner gairebé un quart de segle més tard. I van aparèixer en un moment clau, el 1992. Mentre uns celebraven el “Descubrimiento”, Tísner descarregava algunes bombes de profunditat a l’esdeveniment. A més a més, l’Opòton ”mexicà” de Tísner és molt més que una traducció: va reescriure el llibre sencer fent una tasca molt acurada adaptant-lo a l’espanyol mexicà. L’interès de Tísner per “l’altre” també es fa patent a Les dues funcions de circ. Tísner va conèixer la Martinica en una escala del vaixell que el va portar a l’exili mexicà. Va quedar fascinat per aquest primer descobriment de l’alteritat, que va tenir lloc a través del seu contacte superficial amb un metge negre. Molts anys més tard va voler explorar el conflicte entre societats a través de les tensions racials a l’illa caribenya i va tornar a Martinica per documentar-se sobre la situació del lloc. El resultat seria una altra de les seves grans novel·les. Però Tísner va tenir una altra vessant de teixir ponts culturals. No només va presentar la realitat indígena als catalans mitjançant les seves novel·les, sinó que va anar més enllà. Artís, que va traduïr autors com Capote o Yourcenar, va versionar en català algunes de les obres clau de la literatura llatinoamericana del boom del realisme fantàstic: Els cadells de Vargas Llosa, Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez... La connexió de Tísner amb l’antropologia procedia, sobretot, del seu interès per la realitat indígena llatinoamericana i per la seva voluntat de “traduir” aquestes societats des de la realitat catalana. L’Opòton és una lectura molt recomanable per a tots aquells que s’interessin en l’antropologia. Però Tísner també va mostrar un gran interès per la versió més folklorista de l’antropologia. De fet, juntament amb Bienve Moya, va publicar el llibre Festes populars a Catalunya. No és estrany que la seva filla, Glòria Artís Mercadet, nascuda a Mèxic, acabés dedicant-se a l’antropologia.   Per saber-ne més:

• Artís Gener, Avel·lí, Paraules d’Opòton el Vell. Barcelona, ed. 62, 2015.
• Escamilla, David – Finestres, Jordi, L’univers Tísner. 1912-2000: gairebé un segle. Manresa, Angle, 1999.
• Galera Porta, Francesc, “Avel·lí Artís-Gener, postcolonialisme i traducció” a Quaderns: revista de traducció nº 23, 2016.
•  Guzmán Moncada, Carlos, En el mirall de l’altre. “Paraules d’Opòton el Vell”, l’escriptura dialògica. Abadia de Montserrat, 2004.

  - Gustau Nerín -