.carousel-inner>.item>img{display:none}

.carousel-inner>.item>img{display:none}

Les formes en què la música ha format part de la vida diària dels ciutadans han estat poc estudiades. Tot i les aportacions científiques sobre referències musicals rellevants del passat, s’ha parlat poc del paper de la música en els nuclis urbans i les seves comunitats.En aquest seminari es proposa convidar a historiadors, antropòlegs i musicòlegs a fi d’iniciar un debat sobre el paper de la música en la cultura urbana dels segles XVI i XVII, donant una rellevància especial als llocs, les institucions i les cerimònies de la ciutat de Barcelona.

La Disputa de Barcelona, convocada a petició dels dominics de Girona i arbitrada personalment pel rei Jaume I, va tenir lloc a l’estiu del 1263, al Palau Reial, en presència de la cort, el clergat i els habitants de la ciutat, tant jueus com cristians. Hi intervingueren, com a disputants, el dominic Pau Cristià, convers, i el mestre Moixé ben Nakhman de Girona, anomenat Nakhmànides, que defensà les raons del judaisme. El relat de l’esdeveniment ens ha arribat mitjançant dues versions, una d'hebrea i una altra de llatina, que substancien dos relats ben diferents.

Entre finals del segle XIX i començaments del XX la literatura catalana va donar un conjunt d’autors que, en escriure la memòria del present, van establir els fonaments de la prosa catalana moderna. Els escriptors que es van dedicar al periodisme —a través de la crònica, el periodisme literari, el reportatge, l’article d’opinió, etc.— es van fer càrrec de la complexitat d’un temps que canviava, i d’una ciutat com Barcelona que impulsava i registrava aquest canvi d’època alhora que era protagonista del seu somni de modernitat.

La subsistència de les persones, en un context precari de producció i distribució d’aliments, va ser una preocupació fonamental dels governs de totes les ciutats de l’occident europeu, i una de les seves funcions més bàsiques fins al segle XVIII.

L’expansió de la ciutat durant l’edat contemporània ha plantejat ara i adés el repte de donar significació cultural als nous territoris urbanitzats en els seus marges. En aquest procés, la construcció de la mirada sobre el paisatge humà i urbà de les vastes perifèries emergents ha precedit sovint la seva presa en consideració des dels punts de vista social, urbanístic i monumental.

La Renaixença catalana es valgué de les idees del Romanticisme per reivindicar la llengua i potenciar la cultura en diversos terrenys: filosofia, literatura, arts plàstiques i arquitectura. Antoni Gaudí visqué des de jove aquest ambient i es relacionà amb alguns dels seus protagonistes principals: Pau Milà i Fontanals,  Verdaguer, els germans Llimona, Elies Rogent, etc.

Els estudis fets en obres tant significatives com les capelles maggiore de la Santa Croce, de Saint Martial d’Avinyó, de San Blas de Toledo o la de Sant Miquel del Reial Monestir de Pedralbes a Barcelona, ofereixen una oportunitat única per avançar en el coneixement de la difusió de les tècniques d’execució, dels processos de deteriorament i de les estratègies de conservació dels murals del Trecento.