Més enllà de la participació: la cogestió d'espais museïtzats

A partir de l’experiència iniciada pel Museu al Turó de la Rovira i seguida en tots els espais de l’Eix Besòs (en sentit ascendent: Oliva Artés, Bon Pastor, Fabra i Coats i Casa de l’Aigua), s’observa com a Barcelona, ciutat on els moviments urbans han tingut un paper cabdal des del combat antifranquista, la noció de museu xarxa amb espais patrimonials arrelats als barris és un element potenciador i diferenciador de les àrees que s’han format al segle XX i que avui malden per incorporar-se amb plenitud a la vida urbana.

El dret a la ciutat, que va plantejar per primera vegada Henri Lefèbvre el 1968, ha de considerar-se de manera multiescalar: és dret al barri i dret al centre i al conjunt de la ciutat metropolitana, per no anar més enllà. I el dret a la ciutat és també el dret a la trajectòria de la ciutat: és el dret a la història i a la memòria, i al patrimoni que se’n fa ressò. Com ens deia fa un temps un ciutadà, «o hi ha museus per a tothom o no n’hi ha per a ningú. O ens interessem alhora per la muralla romana i les fàbriques, o no ens interessem per res».

En aquesta construcció participativa del patrimoni, en el marc d’un relat urbà cada cop més afinat gràcies a l’impuls de la recerca, les experiències de gestió compartida són molt diverses, per bé que es perfila un triangle virtuós entre a) el Museu, vinculat a l’ICUB i la Casa Gran, b) els districtes i c) les entitats. Entre aquestes últimes hi conflueixen de manera variable les associacions i plataformes veïnals amb els centres d’estudis, institucions i arxius locals. En tots els casos esmentats (i caldria afegir-hi també el Refugi 307 i Vil·la Joana), les entitats han tingut un paper cabdal, amb fórmules diverses. Ens limitem aquí a comentar els dels espais citats al principi de l’article.

Al Turó de la Rovira el conjunt patrimonial, ubicat en un parc públic, es gestiona entre MUHBA/ICUB i el districte, amb divisió d’espais i de tasques i amb suport ocasional de l’Associació de Veïns i Veïnes del Carmel. S’espera poder redefinir aviat el tractament de l’espai patrimonial, que actualment pateix una pressió excessiva, però sempre amb una fórmula de gestió compartida, sense la qual l’espai no hauria pogut consolidar-se.

A Fabra i Coats, tant pel que fa a la Sala de Calderes com a la col·lecció, al Museu i el districte s’afegeixen els Amics de la Fabra, que fan visites a l’espai, com les fa el Museu i que treballen a fons per millorar la col·lecció i aconseguir les versions finals dels espais museístics dedicats a la ciutat i el treball. Hi col·laboren estretament les associacions de la Maquinista, Pegaso i Mercedes, l’AVV Bon Pastor, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i els equips de recerca TIG (Treball, Institucions i Gènere) i d’Història Industrial i de l’Empresa, ambdós de la Universitat de Barcelona.

A la Casa de l’Aigua hi actuen dos districtes, Sant Andreu i Nou Barris. En l’àrea del primer hi ha a més la Fundació Trinijove, que usa l’espai per a educació social (una tasca perfectament compatible amb l’ús museístic), i en la del districte de Nou Barris és una entitat la que té cura de l’espai. El museu hi comparteix tasques i usos, i compta també amb el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i l’Arxiu Històric de Roquetes com a suports ocasionals. Els altres museus de la xarxa europea del MUHBA, així com els representants de l’ICOM, es van interessar molt pel projecte, precisament per com entrellaça patrimoni, relat històric i ciutadania amb altres usos, incloent-hi l’hort sempre ben cuidat a la zona de Sant Andreu.

Al Bon Pastor, la proposta de fer a les Cases Barates la secció d’habitatge del Museu és plenament compartida des del primer dia amb l’Associació de Veïns i altres entitats, inclosa la Universitat de Barcelona, conjuntament amb el Districte de Sant Andreu, que hi ha tingut un paper cabdal. En aquest cas, modèlic, és on més fàcilment es podrà anar pensant en fórmules de cogestió publicoprivada entre un ens «central» com és un museu que depèn de l’ICUB, un ens «territorial» com el Districte de Sant Andreu i una entitat com l’AVV Bon Pastor, que a més tindrà els arxius i farà activitats en espais del mateix edifici patrimonial rehabilitat.

Finalment, a Oliva Artés, l’espai laboratori del MUHBA dedicat a la metròpoli contemporània, hi ha una presència notable de les entitats, amb l’AVV i altres associacions del Poblenou, les entitats aplegades a la Taula Eix Pere IV i el Districte de Sant Martí, que ha tingut un paper decisiu en l’impuls del projecte. Ara caldrà pensar, també, com s’aconsegueix un model de gestió social per a l’espai de reunió i cafeteria que ben aviat s’hi inaugurarà.

En temps d’internet la coordinació flexible és un objectiu ben a l’abast: la interacció suma.

Ara com ara són mecanismes de cogestió pública i público-comunitària informals, que convindrà formalitzar per tal de fer-los més estables i previsibles, sense perdre’n el potencial creatiu. Heus aquí un dels reptes del que, en algun lloc, hem anomenat la «segona transició cultural», en què es difuminen les barreres entre equipaments de proximitat i equipaments d’excel·lència.

El museu de la ciutat, per la seva posició entre les polítiques urbanes i les polítiques socioculturals, és un espai d’innovació privilegiat per assajar nous models. No és una necessitat específicament barcelonina, com expliquen els membres de la xarxa europea del MUHBA. Podem citar el cas de Berlín, on els museus d’història dels districtes (Heimatmuseums) i el museu de la ciutat (Stadtmuseum, amb cinc grans seus) no troben la manera de teixir una xarxa compartida, en detriment dels pressupostos i de la ciutadania. O el cas d’Amsterdam, on el museu de la ciutat compta amb una trentena d’espais disponibles a la xarxa de biblioteques, però amb el benentès que tots els projectes han de ser temporals. Potser per aquests motius, les mirades s’han girat cap a Barcelona en la reunió de 2019 de la City History Museums and Research Network of Europe, que ja hem comentat en un altre article.

Joan Roca i Albert
MUHBA