Els patrimonis de l'aigua de proximitat
El creixement urbà del pla de Barcelona, entès de manera extensa fins a Montcada, ha acabat desdibuixant la geografia dels cursos d’aigua i la localització de les fonts i les mines existents. Fins al final del segle xix, però, l’ocupació humana va estar condicionada completament pels recursos hidrològics captats, conduïts i consumits al territori. En època romana, l’aqüeducte procedent del Besòs aportava a Barcino els cabals que necessitava. En temps medievals, es bevia l’aigua dels pous excavats intramurs i la canalitzada que arribava des de les fonts de Collserola i de mines i pous arreu de la plana, mentre es feia servir el Rec Comtal amb finalitats productives. Ja en plena revolució industrial moltes fàbriques van recórrer a les aigües freàtiques del subsòl i moltes fonts i mines es van continuant utilitzant amb diverses finalitats (consum directe, enjardinament, tallers, bugaderia...) fins ben entrat el segle XX.
Les condicions geològiques i hidrològiques de la zona han facilitat històricament aquests usos. Múltiples rieres i torrents procedents de Collserola i els turons, i la mateixa filtració de les aigües pluvials i d’escorrentia, van permetre l’explotació d’un nombre indeterminat de mines i fonts als vessants i de pous a la plana. A més, l’extracció d’aigües del delta subterrani del Besòs, que ocupa bona part del nord i el llevant del pla, va fer possibles les instal·lacions fabrils del Poblenou, entre altres llocs.
Aquest patrimoni és molt divers. A més de les mines, els pous i les fonts, cal considerar canalitzacions, torres d’aigua, toponímia, indrets populars on es feien fontades, elements antropològics històrics i socials de tota mena, documentació de les petites empreses que en determinats casos explotaven aquests recursos... El conjunt és d’una vàlua històrica i ambiental innegable però a hores d’ara resta ignorat per bona part de la població i les institucions barcelonines.
És necessari conèixer molt millor aquesta aigua «km 0» i integrar-ne la interpretació en el relat del conjunt de l’abastament hidrològic de la ciutat, al costat dels imprescindibles cabals procedents de captacions més allunyades que es fan servir actualment. Des d’aquesta perspectiva, el MUHBA ha començat a donar les primeres passes tot organitzant els passats 29 de setembre i 27 d’octubre les jornades anomenades Patrimonis Blaus: innovar en el relat de l’aigua i la ciutat.
Amb la col·laboració d’especialistes, institucions i entitats, es van identificant diverses peces patrimonials que, agrupades en sistemes relacionals, són identitàries de diversos territoris del pla de Barcelona. Així, tenim els antics pous de Ciutat Vella, els pous i les torres d’aigua de l’Eixample, les fonts de Montjuïc, les fonts i mines de Sarrià i Sant Gervasi, Gràcia, Horta i Nou Barris i els pous industrials de Sant Andreu i Sant Martí. Les peces patrimonials monumentals són excepcionals. La tipologia majoritària correspon a peces humils, disperses, soterrades, oblidades i fins i tot menystingudes. El seu potencial, però, per transformar el relat col·lectiu sobre l’aigua de la ciutat de Barcelona des d’una òptica postmoderna i ambientalista és formidable. S’imposa explorar i aprofitar aquest potencial.
Manel Martín Pascual
Historiador