Per un museu de la ciutadania
Expressar la perifèria, reteixir el centre i relatar la ciutat
Liverpool, Hèlsinki, Viena, Stuttgart, Frankfurt, Cracòvia i Copenhaguen, entre altres. No són poques les grans ciutats europees que estan refent el seu museu d’història i subratllant-ne la presència i la rellevància al cor de la ciutat. En molts casos, la renovació s’emprèn després d’un procés d’extensió urbana d’aquests museus, que han organitzat el seu relat en múltiples espais patrimonials, tant al centre com a la perifèria.
Els museus de ciutat van néixer per custodiar i mostrar objectes provinents de la modernització, tant arqueològics com artístics, com a contrapunt que legitimava en el passat històric les elits de la ciutat.
Quan van disminuir els sventramenti i les operacions urbanístiques als nuclis antics es van fer més curoses, i quan la modernitat ja havia fet un bon camí, un gran nombre d’aquests museus van caure en un llarg període d’estancament. Així fou fins que, en les darreres dècades, en bona mesura pel seu potencial per a la representació d’una ciutadania molt més plural i diversa, els museus de ciutat han ressorgit amb molta força com a museus dels ciutadans. El museu es converteix així en representació col·lectiva urbs endins i en portal renovat de la ciutat per als visitants.
El MUHBA ha estat ben present en aquesta reformulació dels museus de ciutat com a miralls i ambaixadors de les respectives metròpolis a través de la City History Museums and Research Network of Europe, la xarxa creada i liderada pel nostre museu.
La Declaració de Barcelona, que presentàvem en el Butlletí número 29, ha aconseguit un ampli ressò i fa poc fou publicada pel CAMOC, la secció de museus de ciutat de l’ICOM.
La tasca que han dut a terme en els darrers anys l’equip i els col·laboradors del Museu ha permès, malgrat la limitació dels recursos disponibles, un gran salt endavant en la construcció d’un relat coral de Barcelona, arrelat als seus barris i alhora ben articulat.
Així s’han consolidat, enguany, les visions de la ciutat tardoantiga, al conjunt episcopal al subsòl de la plaça del Rei; de la història medieval, vista des del Call; i també l’apunt sobre la potència industrial a la sala de calderes de Fabra i Coats (en espera de poder-hi relatar la ciutat des del món del treball); i el retrat de la ciutat que va viure al límit sota les bombes de la Guerra Civil i del barraquisme de postguerra, al turó de la Rovira.
Aquest salt endavant ha estimulat la innovació metodològica, tant en el relat històric com en les colleccions i la restauració d’edificis, i també en les apostes museològiques. A MUHBA Oliva Artés s’ha optat per assajar una nova fórmula de museu laboratori en la presentació de la metròpoli contemporània, amb l’exposició estable Interrogar Barcelona. De la industrialització al segle XXI, que hi romandrà fins que es reprenguin les obres. Ben aviat MUBHA Vil·la Joana s’incorporarà a aquest teixit, amb una aproximació en múltiples registres a la ciutat construïda des de la literatura i des de la paraula (Vil·la Joana no és tan sols un lloc on va viure Jacint Verdaguer, sinó també una escola pionera en la conquesta de la paraula per a infants sords, cecs i amb altres dificultats).
Ens disposem a emprendre ara un nou salt endavant en la consolidació del Museu com a mirall i portal de la ciutat. L’aposta és que el MUHBA pugui posar-se de llarg en la celebració dels seus 75 anys el 2018/19, com a punt de trobada de tothom amb la ciutat i amb la seva història i memòries. Construir ciutadania i atendre el turisme no han de ser dos camps separats, sinó que cal combatre el risc de potenciar una dualització empobridora. Cal reformular a fons les pràctiques turístiques. Aquest és en gran manera l’objectiu del postgrau posat en marxa el curs 2015/16 conjuntament amb l’Institut del Teatre: Relat urbà, teoria i pràctica de l’itinerari històric.
Queden encara per completar les diverses obres pendents a les seus del museu a la perifèria, amb una «museografia de proximitat » capaç de resultar atractiva alhora als veïns de l’entorn, directament implicats en els projectes, i als visitants de Barcelona interessats a allunyar-se dels tòpics turístics.
De moment el camí fet sembla que té èxit: començar per la perifèria obliga a reformular moltes coses i ha permès de repensar el MUHBA com a institució museística amb les sales escampades per la ciutat.
Però aquest mirall polièdric de Barcelona, en què cada espai patrimonial substancia un relat històric, és una mirada sobre el conjunt i no sols una expressió local; quedaria desdibuixat si no es planteja alhora una reflexió ambiciosa sobre el nucli antic de Barcelona. La reapropiació ciutadana de Ciutat Vella requereix, d’entrada, actualitzar el patrimoni del districte. El nucli antic és tant l’espai de la Barcino romana i de la capital mercantil formada en temps medievals com el bressol de la modernitat industrial, que va tenir a la capital de Catalunya la més gran concentració fabril i obrera de la Mediterrània dins de les seves muralles. Convé, doncs, abordar tant els elements patrimonials del llegat fabril i obrer, principalment als barris de Sant Pere i al Raval, com l’anomenat «Barri Gòtic», al bell mig del qual se situa el Museu, a la plaça del Rei.
La reapropiació del Barri Gòtic, cor simbòlic de Barcelona, és fonamental per poder abordar nous relats històrics i noves memòries en la construcció d’una personalitat de Barcelona àmpliament assumible.
El Barri Gòtic, impulsat pel noucentisme amalgamant elements antics i noves construccions −com el pont neogòtic del carrer del Bisbe−, creava una eficaç legitimació historicista del centre de poder de Barcelona. Val la pena de rellegir la síntesi que en féu Adolf Florensa a Nombre, extensión y política del “Barrio Gótico” el 1958. Ara, més de mig segle després, caldria repensar el paper d’aquest espai d’alta densitat simbòlica ideat a principis del nou-cents per tal d’intervenir-hi de manera adient al segle XXI.
No és només una qüestió de regulació d’usos, davant la pèrdua ostensible d’habitants i de diversitat d’establiments comercials a què aboca l’actual monocultiu turístic, sinó que és també una qüestió urbanística i patrimonial. La reapropiació del Gòtic per la ciutadania obliga a reconsiderar la relació conceptual entre l’espai públic, els monuments i les activitats.
Amb aquest propòsit, el Museu ha posat en marxa nous estudis sobre el conjunt monumental amb vista a una millor simbiosi entre museu i espai públic, i a una redefinició de l’interior del complex unitari que formen els edificis de Llibreteria, Casa Padellàs, el Palau Reial i el subsòl arqueològic. Com a museu que aspira a trencar límits entre espais interiors i espai públic, entre recerca, innovació i difusió, entre formats de treball, entre barris i ciutat, entre capital i país, entre barcelonins, immigrants i turistes, i entre petits i grans, el Museu necessita una reforma interior de la seu principal, a l’entorn de la plaça del Rei.
Cal poder comptar a MUHBA Plaça del Rei amb espais per acollir, de manera dialogada i satisfactòria, els visitants, en especial les visites escolars; per organitzar el Centre de Recerca, Documentació i Debat, veritable ànima del Museu; i per oferir a barcelonins i visitants una acurada exposició de síntesi sobre les grans qüestions de la història de la capital de Catalunya. Podríem anomenar-la «Això és Barcelona». Convé, així mateix, poder dividir en segments diferenciats el recorregut museístic de Plaça del Rei, dedicat a l’urbs antiga i medieval, per facilitar-ne la visita, multiplicar-ne les lectures possibles i relacionar-lo més estretament amb les altres seus i espais patrimonials del Museu. Retornant al que dèiem abans, el 75è aniversari, que celebrarem entre 2018 i 2019, marca una fita per donar impuls a aquesta refundació del museu, i per posar Barcelona al costat de les metròpolis que han optat per fer del seu museu de ciutat una institució que relligui coneixement, patrimoni i ciutadania. Això és, justament, el que proposa la Declaració de Barcelona sobre els museus de ciutat europeus que, com s’ha esmentat, ha tingut una àmplia difusió darrerament.
Joan Roca i Albert
MUHBA