Monestirs urbans en temps de guerra, 1691-1718
Carta de professió de Margarita Olives (fragment), 11 de març de 1708. Monestir de Sant Benet de Montserrat. AMSBM, MSCB, cartes de professió
Situats a recer de la muralla de llevant, els dos monestirs benedictins femenins de la ciutat, Sant Pere de les Puel·les i Santa Clara de Barcelona, van ser testimonis i afectats directes dels atacs que va patir la ciutat en les guerres del finals del segle XVII i principi del XVIII. La documentació preservada per les dues comunitats monàstiques forneix informacions molt valuoses per completar la crònica d’aquells esdeveniments, en particular sobre els bombardejos marítims de 1691 i 1693, el setge de 1697 i la Guerra de Successió, amb els setges de 1705, 1706 i 1713 1714.
Aquesta és la sinopsi de l’exposició que des del 30 de maig i fins al 28 de setembre de 2015 es pot visitar a la capella de Santa Àgata de Barcelona. Produïda pel Museu d’Història de Barcelona i comissariada pel Servei d’Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines (SAF), és una de les propostes destacades de la contribució que fa el museu a la commemoració del Tricentenari de 1714.
L’exposició Monestirs urbans en temps de guerra resulta un bon contrapunt a l’altra exposició que el MUHBA ha preparat a propòsit del Tricentenari, titulada El Món de 1714 i que es pot visitar al Saló del Tinell fins a finals d’octubre de 2015.
El punt de vista dels fets i l’escala del relat són diametralment diferents, per bé que molt complementaris. Mentre que l’exposició del Tinell mostra el món al voltant de 1700 i la Guerra de Successió des de l’òptica de la geopolítica europea i del seu eco mundial, l’opció de Monestirs urbans en temps de guerra és just la contrària: presentar la microhistòria de dues comunitats de monges que van viure el conflicte bèl·lic des de la primera línia, atès que els monestirs respectius estaven situats a tocar del baluard de Santa Clara i del de Sant Pere, escenaris claus del desenllaç final del setge de Barcelona.
L’origen dels dos cenobis se situa en època medieval, quan van establir-se als afores de la Barcelona emmurallada, el primer el 945, i el segon al primer terç del segle XIII; en indrets marginals, per tant, però que des d’aleshores van marcar tendències d’expansió urbana cap al nord i cap a llevant de la ciutat. Al segle XVII i principi del XVIII, les dues comunitats estaven molt arrelades a la societat barcelonina pels lligams familiars amb les elits i per les relacions que havien establert amb tots els estaments socials. Els dos monestirs no eren pas aliens als barris plens de dinamisme que havien sorgit al seu entorn, d’on obtenien rendes de censos i lloguers de cases, botigues, forns i horts, i també dels molins del Rec Comtal. Havien acumulat un considerable patrimoni, dins i fora ciutat, que gestionaven amb l’ajut d’un seguit de professionals (notaris, oïdors de comptes, capbrevadors, batlles, procuradors, etc.). D’altra banda, pel fet de ser parròquia, l’església de Sant Pere marcava el ritme vital dels veïns del seu barri, mentre que la de Santa Clara era el focus d’un culte popular dedicat a Agnès i Clara, considerades santes. Les activitats de les dues esglésies ocupaven un bon nombre de persones, des dels preveres als beneficiats, sagristans, escolans, campaners, organistes, arxivers, obrers i altres.
Durant els anys que va durar la Guerra de Successió, ambdues comunitats van generar un corpus considerable de documents –alguns pràcticament inèdits o molt poc coneguts– que donen testimoni de les relacions familiars de les monges, de la relació amb la monarquia i els mandataris, de les constants destruccions i subseqüents reformes dels edificis que hagueren d’emprendre, de la pèrdua de censos i propietats i les dificultats per reconstruir els respectius patrimonis, de les vinculacions per parentiu amb destacats combatents, majoritàriament austriacistes però també borbònics, i de les dificultats per mantenir o recuperar la vida monàstica que els era pròpia.
Passada la guerra, la comunitat de Sant Pere va poder reconstruir el seu monestir, per bé que amb moltes dificultats, mentre que la de Santa Clara va haver de renunciar definitivament a tornar al seu antic casal, enderrocat per la construcció de la Ciutadella, i va instal·lar-se al que havia estat el Palau Reial. A poc a poc, el fort lligam de les monges benedictines amb les elits ciutadanes es va anar esvaint, i els grans llinatges que havien tingut presència continuada als monestirs durant segles van desaparèixer sense que altres grans famílies en prenguessin el relleu.
Mònica BlascoMUHBA