Repensar la Barcelona del segle xv

La història de la Barcelona del segle XV requereix una revisió historiogràfica que s’ha fet molt necessària a partir de la nova lectura, elaborada en els darrers anys, dels segles anteriors (XIII i XIV) i posteriors (XVI i XVII). Amb aquest objectiu, el MUHBA ha posat en marxa un programa de treball que ha de culminar en diversos formats de presentació pública dels resultats, inclosa una exposició d’aquí a pocs anys.

Que el 1714 va marcar la fi d’un sistema polític propi, d’arrels baixmedievals, amb el Consell de Cent com a institució de la ciutat i la Generalitat per al conjunt del país, a hores d’ara és ben conegut. Tanmateix, el 1714 també s’havia definit com el punt més baix d’una etapa nacional «intermèdia» que durant molt de temps havia estat considerada com de «decadència» entre una edat d’or medieval i els temps del renaixement contemporani de Catalunya. Enfront d’aquesta interpretació, en els darrers anys s’ha qüestionat la idea de decadència i s’ha mostrat el potencial de la Barcelona del segle XVII: una ciutat amb prou entitat i vitalitat per figurar amb perfil propi en el mapa de l’Europa del seu temps.

En els models historiogràfics que sostenien que l’època moderna constituïa una etapa de decadència, l’inici de la davallada se situava al segle XV. Un segle que, d’una banda, hauria estat el colofó rutilant de l’edat d’or baixmedieval, amb grans realitzacions artístiques, i que de l’altra hauria estat el moment inicial de la davallada. Certament, el segle XV és complex. Segons la historiografia hereva de Vicens Vives, s’inicia sota els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV i té un primer moment decisiu arran de l’extinció del Casal de Barcelona i l’entronització de Ferran d’Antequera pel Compromís de Casp (1412). La conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim era un fet remarcable en la nòmina de les glòries nacionals, però problemàtic: el trasllat de la cort a Nàpols i la regència de la reina Maria, instal·lada a València en detriment de Barcelona, no haurien afavorit ni la ciutat ni el país.

En l’àmbit barceloní, d’acord amb la mateixa interpretació, els conflictes socials i polítics expressats en l’enfrontament entre la Busca i la Biga haurien estat paralitzadors, mentre que la llarga guerra civil de 1462-72 hi hauria afegit el conflicte amb la monarquia. Tot un seguit de ruptures que no haurien quedat suficientment suturades pels canvis correctors promoguts després per Ferran II, just quan la Mediterrània dequeia, en barrar els turcs el pas cap a l’Orient, i quan la descoberta d’Amèrica donava un nou impuls a Castella i en propiciava la preponderància enfront de Catalunya.

Igual que la tesi d’una decadència sostinguda els segles XVI i XVII ha experimentat una profunda revisió, l’acumulació de revisions parcials converteix ara en viable i en rellevant la promoció de les recerques necessàries sobre el segle XV, sobretot en el camp de la fiscalitat i el funcionament del municipi, per impulsar un pas endavant en el coneixement de la Barcelona del quatre-cents.

Aquesta és la tasca que, amb la participació d’un grup nodrit de medievalistes de diverses universitats i àmbits de recerca, es proposa impulsar el MUHBA, coordinada des del seu Centre de Recerca i Debat

Albert Cubeles i Bonet
Historiador