Rabí Salomó ben Adret de Barcelona (1235-1310) o la força del dret i de l’ortodòxia

Amb l’exposició Salomó ben Adret de Barcelona i el seu temps, a MUHBA El Call, el Museu s’endinsa en el terreny de la històrica cultural amb l’anàlisi de la duradora empremta del més conegut dels rabins de la ciutat i amb l’estudi de la posició de Barcelona en els fluxos d’idees i en les polèmiques religioses que travessaven l’Europa medieval.

El rabí Salomó ben Adret de Barcelona (c. 1235-1310) fou un dels savis jueus amb més influència del seu temps, i irradià pels jueus de tot l’Occident medieval europeu, així com de l’Orient, una autoritat jurídica i moral que perdura fins avui en dia. Fill d’una família benestant de Barcelona, fou deixeble del rabí Jonà Gerundí i de Nahmànides, i aviat destacà com a màxim exponent de l’escola d’interpretació talmúdica del gran savi gironí. De jove es dedicà al món de les altes finances: entre els seus deutors hi havia, per exemple, el rei Jaume I. Després d’uns anys, però, abandonà el món dels negocis i es convertí en la màxima autoritat rabínica de Barcelona, títol que mantindria durant més de quaranta anys i que compartiria amb qui fou el seu mestre, el gran talmudista barceloní Aharon ben Jucef ha-Leví (1235-1300), anomenat Na Clara, qui a la llarga se li oposà en qüestions de jurisprudència religiosa: redactà una obra titulada Les esquerdes de la casa per rebatre alguns temes i opinions de l’obra La Llei de la casa escrita per Salomó ben Adret.

També va escriure comentaris a alguns tractats del Talmud que aconseguiren una gran anomenada. El seu germà, Pinhas ha-Leví, va ser l’autor d’un dels llibres més populars i preciosos del judaisme medieval, el cèlebre Llibre de doctrina, una obra de caràcter eminentment didàctic que classifica molt amenament els 613 preceptes de la Torà a partir de les perícopes del Pentateuc que es llegien cada dissabte a la sinagoga. Escrit entre el 1252 i el 1256, Pinhas el dedicà al seu fill Josuè; així mateix redactà –com el seu germà Aharon– alguns comentaris talmúdics.

Salomó ben Adret, home de conviccions indestructibles i de caràcter fort, destacà de seguida per la vigorosa defensa dels drets de les comunitats jueves davant del control arbitrari i els recursos dels tribunals no jueus. Pere II recorregué a ell com entès en afers jueus perquè dictés sentència en diversos i enrevessats conflictes entre jueus de diferents comunitats catalanes. La seva fama com a jurista s’escamparia aviat arreu d’Europa i els seus dictàmens contestarien qüestions plantejades per diferents comunitats jueves des de Bohèmia, Alemanya i França fins a Creta, Sicília, Palestina, el Marroc, Algèria, Castella i Portugal. La clau del seu èxit fou la claredat i l’ús de termes planers i senzills per explicar i donar solucions a casos judicials abstrusos o per interpretar enrevessats versets bíblics de difícil comprensió, com també qüestions d’especulació filosòfica i científica. Els seus nombrosíssims dictàmens –més de tres mil– són actualment una font d’informació de primera magnitud per a la història dels jueus de l’època, no solament sobre la vida quotidiana, sinó també sobre l’estructura jurídica de les comunitats jueves i les seves institucions.

Tot i tenir una considerable formació filosòfica i científica, la seva producció literària pertany majoritàriament al camp dels estudis talmúdics, la jurisprudència religiosa i els preceptes rituals. Per ell, la tradició talmúdica prevalia molt per damunt dels estudis seculars, els quals creia que no havien de fer-se extensius al poble ras. Ben Adret s’oposava tant a la interpretació al·legòrica de les Escriptures i als qui negaven l’origen diví de la Torà, com als corrents extremistes de la mística. Tot i representar les posicions d’un judaisme conservador i d’alinear-se amb els tradicionalistes, també fou sempre un gran defensor de Maimònides: criticà ferotgement la campanya contra els escrits de Maimònides que el rabí tradicionalista Salomó Petit va fer per França i Palestina el 1291, i quan el nét de Maimònides, el rabí David, fou denunciat al soldà d’Egipte, Ben Adret organitzà una col·lecta per reunir fins a vint-i-cinc mil dinars per pagar la fiança del seu rescat; així mateix, quan la comunitat de Roma volgué traduir el Comentari a la Mixnà de Maimònides a l’hebreu, Salomó ben Adret s’assegurà de proporcionar-los no només els manuscrits necessaris, sinó també els traductors més qualificats i adients. El prestigi de tota la seva autoritat, lligat al zel per l’ortodòxia més pura, van fer que els rabins tradicionalistes el volguessin, doncs, al seu costat en la defensa de l’ensenyament i els valors tradicionals del judaisme contra aquella escola filosòfica tan ben arrelada en terres provençals. Només si venia de la mà d’un personatge de la talla del rabí Salomó ben Adret de Barcelona, l’anatema contra els estudis filosòfics seria respectat arreu i del tot efectiu.

El hérem o anatema era l’arma més poderosa i temuda de què disposaven les comunitats jueves medievals per mantenir la disciplina i censurar qualsevol insubordinació que posés en perill les regulacions internes que els caps i dignataris havien establert per al correcte funcionament de la vida comunal. Sovint per mitjà dels anatemes s’introduïen reformes en l’àmbit social, moral o religiós, i es regulava la vida pública i privada d’acord amb la Llei jueva i les taccanot pròpies de cada comunitat. Aquesta poderosa arma de control disciplinari quedava, en la majoria dels casos, en mans dels dirigents de la comunitat, però sovint necessitava ser aprovada també per una àmplia majoria dels membres a fi d’evitar situacions d’abús de poder, a més de requerir una darrera ratificació i l’acord de les autoritats cristianes locals. Aquesta supeditació a les autoritats civils no jueves arribava de vegades fins a la figura del monarca, que podia absoldre qui es veia afectat per un anatema, concedir l’autoritat a algú per proclamar-lo o fer que sense la seva autorització expressa no fos vàlid. Tot i que les proclames d’anatema presentaven sovint una forma bastant estereotipada, els tres textos que conformen l’anatema de Barcelona de 1305 ens han pervingut sense les fórmules de cortesia típiques i usuals en la introducció o l’epíleg que indicaven clarament si es comptava explícitament o no amb el consentiment reial. Per la seva posició influent a la cort dels reis catalans, tot ens fa pensar que res ni ningú no devia impedir a Salomó ben Adret i una trentena llarga de rabins de Barcelona de proclamar aquell dissabte 31 de juliol l’anatema contra els estudis filosòfics que el rabí Abamari demanava a crits des de Montpeller.

Els anatemes d’ordre comunal es proclamaven usualment a la sinagoga un dia normal de la setmana, preferiblement un dilluns o un dijous, i només en casos excepcionals en dissabte davant la majoria de la congregació aplegada amb aquesta finalitat. L’anatema de Barcelona, proclamat un dissabte, degué revestir, doncs, un aire de total solemnitat. Segons el rabí Salomó ben Adret, a més de tots els qui l’acompanyaren en la proclama, l’anatema era del tot necessari per posar fre a l’activitat dels predicadors racionalistes «el camí dels quals és un pendent que davalla dretament a la fossa de la mort». La rèplica a les amenaçadores «recomanacions» a l’ombra d’una severa excomunió per part dels prohoms de la comunitat de Barcelona, però, no es faria esperar gens: sense por, alguns intel·lectuals de renom havien d’encarar-se directament al mateix Ben Adret, com els rabins perpinyanesos Menàhem ha-Meïrí i Jedaia ha-Peniní amb la seva cèlebre Lletra apologètica.

Manel Forcano
Assessor de l’exposició