Remodelació urbana i arqueologia preventiva

És cert que les ciutats les formen les persones que viuen en un espai físic concret on s'organitzen i es relacionen. També ho és que les ciutats són canviants en el temps i en l’espai.

El gran novel·lista i crític italià Italo Calvino deia l’any 1972 que la ciutat està feta «de les relacions entre les mesures del seu espai i els esdeveniments del seu passat […]. Però la ciutat no explica el seu passat, el conté com les línies de la mà, escrit a les cantonades dels carrers […]». Aquest fet s’hauria de tenir present en els processos de canvi urbà.

Les intervencions de renovació, rehabilitació i remodelació dels centres històrics han sovintejat en els últims anys i han comportat arreu l’afectació de nombrosos edificis i espais urbans. La desaparició de sectors de la ciutat antiga ha estat un fenomen basat en polítiques de planificació que, sovint, han seguit criteris que han tingut en compte les variables de tipus urbanístic o socioeconòmic, però molts cops no s’han recolzat en aquells aspectes que poden ser inherents als valors històrics i patrimonials. En el millor dels casos, aquests processos d’intervenció han comportat algun estudi o tasca de documentació complementària lligats a la seva execució, reestructuració o desaparició. Gairebé mai no han estat processos associats al coneixement dels valors intrínsecs de la zona o dels edificis, ni han permès una reflexió que s’avanci a la presa de decisions.

La gestió del patrimoni de qualsevol ciutat amb llarg recorregut històric no és una empresa fàcil. Al contrari, es tracta d’una tasca que té tant de complexa com d’interessant pels qui entenem que l’estudi de l’evolució històrica i del procés de desenvolupament del teixit urbà i la societat és una peça essencial i absolutament indispensable per entendre el paradigma per excel·lència de la nostra civilització actual: la ciutat.

Com a element en transformació constant, la ciutat requereix d’estudis que permetin definir la seva dinàmica de canvi. En aquest sentit, l’estudi historicoarqueològic del fenomen urbà i del seu territori són una font d’informació imprescindible, juntament amb l’aportació d’altres disciplines com ara la història, la geografia o l’urbanisme. Cal tenir present, per tant, que si bé la ciutat i el seu nucli històric són un gran arxiu, el contenidor de la informació del passat, els edificis, els carrers i el mateix paisatge urbà en general en són els testimonis. Són uns documents que és necessari saber llegir i interpretar, ja que la majoria de vegades es presenten estratificats, emmascarats i modificats pel pas del temps i les actuacions humanes al llarg dels diferents moments de desenvolupament. Aquesta consideració, pròpia dels nivells de terres del subsòl i els objectes que contenen, que són l’objecte tradicional de la investigació arqueològica, es fa extensiva també a la part visible de la ciutat.

«La realitat és la juxtaposició de molts estrats que el temps s’ha encarregat de confondre. Cada vegada més cal utilitzar, com fan els arqueòlegs, la recomposició dels estrats per entendre el present», ens diu el filòsof Michel Foucault (1970). Això fa pensar que s’ha de preveure i dur a terme la remodelació urbana des del coneixement físic previ, que permeti treballar amb una base científica coherent. Cal actuar amb prevenció per no cometre errors molts cops irreversibles. Cada vegada es fa més necessari aprofundir en el coneixement interdisciplinari dels múltiples aspectes del nostre patrimoni antic, i no només d’aquell que es troba enterrat al subsòl.

Per sort i des de ja fa uns quants anys, s’està produint una diversificació creixent de les actuacions arqueològiques, amb treballs que abasten tots els períodes de la trajectòria de les nostres ciutats, des de la prehistòria fins a l’arqueologia industrial. S’ha d’estudiar i documentar aquells espais històrics que encara no han desaparegut i, quan sigui necessari per les seves virtuts i perquè el sentit comú així ho aconsella, cal conservar, restaurar, rehabilitar i mostrar al públic els documents que han d’assolir la categoria de monuments, i formar part del nostre patrimoni col·lectiu. En definitiva, és imprescindible que els estudis arqueològics es duguin a terme tenint en compte que les ciutats són jaciments únics i que l’objectiu final serà la comprensió unificada dels seus processos de canvi físic i històric.

El Museu d’Història de Barcelona, a través del Servei d’Arqueologia, vetlla per aconseguir una més gran integració del treball entorn del patrimoni historicoarqueològic en els processos urbanístics i en el conjunt de mesures i serveis de gestió del territori de la ciutat. Aquesta acció es porta a terme a partir de dos instruments bàsics: l’arqueologia preventiva, amb el coneixement aportat per la Carta Arqueològica de la ciutat i els estudis d’impacte ambiental necessaris, i la planificació i el seguiment de la intervenció. Tot amb l’objectiu d’incorporar de forma útil la dimensió arqueològica i patrimonial en els instruments del planejament. Actualment l’arqueologia d’intervenció, és a dir, la subsidiària dels processos constructius derivats d’actuacions urbanístiques, ocupa la major part dels treballs arqueològics a la ciutat. Podem resumir dient que l’actuació del Servei d’Arqueologia a Barcelona és dependent i es troba condicionada a les actuacions que impliquen o poden implicar l’afectació de patrimoni conegut o per descobrir.

La pràctica totalitat de les intervencions que es fan són de tipus preventiu. Les financen els promotors, tant públics com privats, d’acord amb la normativa del Decret 78/2002 que reglamenta l’arqueologia a Catalunya. Els tècnics del Servei d’Arqueologia assessoren els promotors i, d’acord amb ells, redacten els projectes d’intervenció arqueològica que preveu la normativa, siguin del tipus que siguin: prospectius, d’excavació, de restauració… En aquests projectes s’especifiquen els motius dels treballs, els objectius, la metodologia, els calendaris, els equips d’actuació i les previsions pressupostàries. Així mateix, contenen uns plecs de condicions tècniques que determinen la manera d’actuar i de realitzar la documentació específica, així com els informes i memòries preceptius. L’objectiu d’aquestes especificacions és la sistematització de la informació que s’extreu del conjunt de les intervencions a la ciutat; això té una relació directa i es troba a la base de la concepció del Centre de Documentació Patrimonial de la ciutat que ha creat el MUHBA. Durant l’execució dels treballs, que són dirigits i duts a terme per professionals i empreses especialitzades en arqueologia o restauració, els tècnics municipals en fan el seguiment i la supervisió, conjuntament amb els serveis de la Generalitat de Catalunya (que és qui té les competències en la matèria).

Una de les conclusions bàsiques que es poden extreure de l’experiència dels darrers anys és la necessitat de dur a terme una actuació arqueològica constant i metòdica en els processos que afecten el teixit urbà de caràcter històric. Aquesta acció s’ha de fer sempre des d’una òptica d’aportació al coneixement de la història de la ciutat i, també, de prevenció, avaluació, identificació i preservació dels valors patrimonials, atès que ha de convertir-se en un instrument útil, complementari i necessari per a la planificació urbanística. Així com partim d’anàlisis i assajos sobre el comportament dels materials i d’estudis de les seves formes d’alteració davant d’una operació de restauració, la documentació històrica integral, amb coneixement de les fonts documentals i arqueològiques, també s’ha d’incloure entre els estudis inicials i essencials per al coneixement, valoració i interpretació, per exemple, d’un edifici històric o d’un sector urbà.

Sobretot si aquest es troba immers en una perspectiva d’intervenció que el pot modificar i fer-li perdre dades intrínseques a la seva trajectòria. El conjunt d’aquests i d’altres estudis evitaria sovint actuacions inapropiades, sobretot en aquests moments en què el treball des de la pluridisciplinarietat es presenta com l’única via possible per emprendre actuacions tan compromeses com ara la modificació, presumiblement necessària, de zones seculars d’una ciutat. És imprescindible la interrelació i el treball conjunt entre disciplines aparentment allunyades, entre aquelles que tenen unes arrels tecnològiques i les de coneixement humanístic, per emprendre amb eficiència i respecte les complexes tasques de renovar la nostra ciutat i de conservar-ne el nostre únic i insubstituïble llegat patrimonial. Resta encara un bon camí per recórrer abans d’aconseguir minimitzar la intervenció i guanyar en prevenció.

Ferran Puig
Servei d’Arqueologia