Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897
Dins la programació de l’Any Cerdà, el Museu d’Història de Barcelona planteja una exposició que pretén explicar una etapa clau de l’evolució de la ciutat: la conversió en metròpoli al llarg de la segona meitat del segle XIX.
Ildefons Cerdà, autor del plànol urbanístic esdevingut oficial el 1859-1860 i gestor dels primers anys de plasmació de l’Eixample, n’és un protagonista important. Però es tracta ara d’ampliar la mirada a tot el conjunt de la política urbanística barcelonina de mitjan segle XIX, que és el marc en què actuà Cerdà. Aquesta perspectiva ampliada permet delimitar els mèrits del cèlebre enginyer i desfer alguns malentesos crònics sobre l’aportació cerdaniana i sobre la seva recepció per part de les institucions i la societat de Barcelona.
Dins el règim liberal espanyol, les competències urbanístiques eren compartides pel municipi, la província i el govern; per tant, les relacions entre els tres nivells de l’administració en condicionaven tant la gestió com els resultats. Altrament, entre els agents urbans rellevants cal tenir en compte també els industrials, els propietaris d’immobles, els promotors, els tècnics de la construcció, els professionals liberals, els membres de les acadèmies i corporacions i els veïns. La interacció complexa dels agents públics i privats és la que determina els quatre elements principals de cada operació: el projecte tècnic, l’adquisició de sòl, el finançament de l’obra i la seva gestió.
D’una banda, la complexitat de les relacions que es van establir deriva de la diversitat d’interessos dels diferents grups d’agents privats i del variable grau de sintonia de cadascun d’ells amb els designis assumits i desplegats pels agents públics. De l’altra, prové del fet que les previsions constitucionals sobre l’harmonia funcional entre els diferents cercles de l’administració pública no s’acompliren gaire. Les relacions entre l’Ajuntament de Barcelona, el Govern Civil i el govern de Madrid foren sovint conflictives i, en tot cas, no respongueren a les habituals expectatives estatals d’una iniciativa monopolitzada pels organismes centrals i una cascada d’ordres puntualment executades pels de rang inferior. Al contrari: van ser els reptes llançats per la singular dinàmica de Barcelona els que empenyeren tots els agents –en primer lloc l’Ajuntament de la capital catalana– a innovar pràctiques i, fins i tot, a demanar reformes en la legislació espanyola.
És en aquest ambient que es desenvolupa la personalitat creativa d’Ildefons Cerdà. Però el seu encaix fou complex i fluctuant pel que fa a les relacions amb les diverses agències polítiques i administratives. Cerdà va aparèixer en l’escenari de la política urbanística barcelonina durant el Bienni Progressista de 1854-1856, primerament i de manera preferent, com a enginyer civil a les ordres del governador civil i al servei dels interessos de la hisenda estatal. També fou regidor de Barcelona dues vegades, el 1855-1856 i el 1863-1866. Si en el primer exercici va ser una peça important per plasmar tècnicament el projecte urbanístic assumit per les administracions municipal i provincial, en el segon reconduí el conflicte generat l’any 1859. I al llarg de tot el temps de la seva actuació personal a Barcelona, va mantenir una important relació amb el Ministeri de Foment. Aquesta versatilitat és una de les claus per entendre les reaccions que suscità i, també, la profunda empremta que la seva actuació ha deixat en la ciutat.
L’exposició proposa una narració històrica estructurada en tres seccions titulades, respectivament, «Barcelona, 1853-1859: reforma i eixample», «Cerdà, 1860-1866: teòric de la ciutat i gestor de l’Eixample» i «Vers la dimensió metropolitana, 1860-1897».
El primer tram concentra l’atenció en tres moments decisius del llançament de la Barcelona moderna: 1852-1853, 1854-1855 i 1859. A diferència de les reconstruccions històriques usuals, que fan derivar el procés del cop d’estat de juliol de 1854 i de l’enderroc de les muralles, se subratlla ara que el programa urbanístic, que comprèn la reforma interior i l’eixample il·limitat, data dels anys immediatament anteriors i és iniciativa municipal, sota la direcció de l’alcalde Santiago Luis Dupuy.
L’inici del Bienni Progressista el juliol de 1854 permet activar la part del projecte lligada a l’eixample, a partir de la demolició efectiva de les muralles. El consens abasta també en aquest moment el Govern Civil, presidit primer per Pascual Madoz i després per Ciril Franquet, que és l’autoritat que fa entrar en els treballs Ildefons Cerdà. L’enginyer fa l’aixecament del plànol topogràfic del territori del pla de Barcelona, instrument imprescindible per projectar la nova ciutat, i en l’acte de presentació al govern, el desembre de 1855, hi afegeix per iniciativa personal un avantprojecte d’eixample que desenvolupa les bases generals per a l’eixamplament avalades pel govern municipal i consensuades amb el governador.
La concessió estatal de l’eixample il·limitat no arriba fins al desembre de 1858; és aleshores que els diversos agents es posen en marxa i Cerdà i l’Ajuntament entren en conflicte. Mentre que l’Ajuntament, presidit per Josep Santa-Maria, afegeix la reforma interior al projecte d’eixample i anuncia el concurs públic de projectes, l’enginyer obté del Ministeri de Foment el permís per convertir l’avantprojecte en projecte definitiu, incorporant també la reforma, i en presenta el resultat abans d’obrir-se el concurs, que resulta devaluat d’entrada. El recurs de l’Ajuntament en contra de la decisió governamental no prosperarà, alhora que els propietaris de terrenys als afores de Barcelona es decanten per acceptar el pla de Cerdà.
La segona part de l’exposició se centra més en la figura d’Ildefons Cerdà i comença amb l’evocació de l’apogeu del seu poder l’any 1860. De les seves teories, singularitza el cub atmosfèric del dormitori conjugal, calculat per fer possible el descans nocturn saludable, que és un mòdul primordial a partir del qual l’enginyer estableix les dimensions i les proporcions de les cases i de l’hàbitat en general. El retrat de la seva gestió al capdavant de les obres d’eixample remet de nou, com no podia ser d’altra manera, al complex joc entre els diferents agents.
A banda del protagonisme obligat dels propietaris i inversors, pel que fa a les institucions públiques la posada en marxa del sistema d’execució d’obres correspon primer al Govern Civil, a les ordres del qual actua Cerdà, fins que les competències retornen gradualment al municipi a partir de 1862, i l’enginyer torna a l’Ajuntament.
Més que en els plans econòmics de Cerdà, la pràctica de posada en marxa de l’eixample s’inspira en fórmules locals municipals preexistents i ja experimentades des del segle XVIII. Al seu torn, inspira una legislació urbanística espanyola que s’anirà obrint pas treballosament al ritme de l’expansió de Barcelona i de Madrid fins al final del segle XIX, i que, en qualsevol cas, serà adaptada mitjançant reglaments locals.
La tercera i darrera part de la mostra descriu, en primer lloc, el procés de creixement urbà que s’articula dins el motlle del pla Cerdà i que comença a donar cos sobre el terreny i va fer visibles les noves traces urbanístiques.
A continuació, l’ambició metropolitana que es va obrint pas s’evoca a través de tres fites significatives: la construcció de la Universitat de Barcelona, des de 1861; la substitució de l’antiga Ciutadella per un parc no inclòs en el pla de Cerdà però molt congruent amb la seva visió, a partir de la Revolució de 1868, i la celebració de l’Exposició Universal de 1888, que serà, entre altres coses, el primer aparador de l’arquitectura modernista. Desaparegut Cerdà d’escena a l’inici de la Restauració, els projectes metropolitans són assumits amb energia i diferents accents per l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet.
El primer cicle de la influència de Cerdà sobre Barcelona –i el relat de l’exposició– es tanca el 1897 amb l’agregació dels vuit municipis de la rodalia afectats pel pla d’eixample, una exigència implícita des de 1855-1859. Quallava així institucionalment el perfil de la primera Barcelona metropolitana.
Marina López Guallar
Comissària de l’exposició