La Via Sepulcral Romana. Un nou espai del MUHBA
La plaça Vila de Madrid obeeix a un projecte urbanístic de final dels anys cinquanta del segle XX. Gran part del solar de la plaça actual va estar ocupat pel convent de Santa Teresa de les Carmelites Descalces. La comunitat, formada per set religioses, s’estableix al barri l’any 1588. L’any 1601 es construeix l’església del convent, de la qual fou capellà mossèn Jacint Verdaguer entre 1885 i 1892. Durant la Guerra Civil, es van aprofitar unes galeries subterrànies del convent per construir un refugi antiaeri per a la població civil.
L’any 1944 es decideix ordenar la superfície que havia estat ocupada per les dependències del convent i alguns edificis afectats pels bombardejos que es va haver d’enderrocar, amb la qual cosa es creà una àrea oberta, una mena d’esponjament del barri, una operació molt típica dels corrents higienistes del moment. L’any 1954, a causa de les obres de construcció d’un edifici d’habitatges, es va descobrir la via sepulcral romana i es van portar a terme les excavacions arqueològiques.
A l’època romana, la via anava fins a l’actual carrer de la Boqueria, per després entrar a la ciutat per la porta meridional de la muralla que donava al cardo maximus, més o menys a l’altura del carrer de la Boqueria amb el carrer d’Avinyó. Com a espai funerari va estar en ús, fonamentalment, entre els segles I al III dC. Els enterraments se situaven a banda i banda del camí per tal d’atrapar la mirada dels vianants. «Hola, caminant, atura’t i llegeix fins al final», com diu un epitafi funerari, ja que es pot continuar viu al record.
Destaquen els enterraments en cupae (en pedra o maçoneria), un monument funerari en forma semicilíndrica que recorda una bóta de vi. Els personatges enterrats són en general de baixa condició social, hi havia enterraments en foses sense cap mena de protecció, enterraments en tegulae i en àmfores, i altres de senyalitzats exteriorment com ara les esteles, les ares i les cupae, a les quals ja hem fet referència.
El jaciment es va trobar en molt bon estat de conservació, ja que havia quedat reblert a l’antiguitat per deposicions al·luvials i de riera, la qual cosa n’havia preservat les restes i es va decidir conservar-lo i incorporar-lo a la ciutat pel gaudi de tots els barcelonins. Adolf Florensa, arquitecte municipal, va concebre aquest nou espai públic com una plaça enjardinada amb el jaciment arqueològic integrat en la dinàmica de la ciutat, tot un referent per a l’època en la definició de patrimoni i paisatge urbà. Una vorera elevada permetria la contemplació de la via sepulcral des del carrer d’en Bot.
L’any 2002 es va dur a terme la primera fase de rehabilitació de la zona que va consistir en una remodelació urbanística de tota la plaça, projecte dut a terme per Toni Casamor, de BCQ arquitectes. Una passarel·la de vianants que sobrevola la via sepulcral dóna continuïtat a la circulació, alhora que facilita una visió zenital del jaciment.
Aquesta passarel·la separa la zona arqueològica de la resta de la plaça, ja que sota la mateixa plaça es va disposar un tancament metàl·lic que hi impedeix el pas per preservar el jaciment, però en permet la visualització.
El jaciment va ser objecte entre els anys 2003 i 2006 d’un projecte d’investigació interdisciplinar, amb la participació de nombrosos investigadors, que ens ha permès obtenir una gran quantitat de dades sobre el món funerari, els ritus de trànsit, la població, etc. Del projecte hem de destacar l’estudi del jardí funerari, un estudi pioner en el tema que va aplegar arqueòlegs, arqueobotànics, biòlegs i palinòlegs.
L’estudi va formar part de dos projectes de caire nacional i internacional: Arqueologia dels jardins en la Hispània romana i Cultural landscapes of the past: recovering crops fields and gardens in archeologial parks of Europe, respectivament. El resultat del projecte d’investigació ha estat la base per abordar el projecte de valoració, eina imprescindible en aquest tipus de processos, ja que no s’hauria de posar en valor allò que no es coneix.
El projecte museístic i de revaloració del jaciment que ha posat en marxa el MUHBA, i que s’inaugurarà el mes d’octubre vinent, té com a objectiu integrar el jaciment al paisatge cultural de la ciutat en estreta relació amb el seu entorn urbà, al mateix temps que facilita la seva comprensió i dóna a les restes arqueològiques un ús social i cultural que contribueix a la seva conservació. Els criteris de presentació s’han basat a posar en valor la via com a espai de circulació a l’antiguitat i com a eix vertebrador de la visita a l’actualitat.
Atès que el paviment original de la via no s’ha conservat, s’ha optat per donar-li un tractament actual que li retornés la seva funcionalitat. Es tracta d’evocar i no de reproduir mimèticament el paviment antic, per la qual cosa s’ha disposat un sol drenat de peces de ceràmica amb la junta oberta. El mateix tipus de paviment es disposa a l’interior del centre d’interpretació, per tal de donar continuïtat a la via.
Pel que fa al tractament de les restes arqueològiques, l’opció presa es basa en retornar a les cupae el seu estat original, sobretot a aquells monuments funeraris que no són de pedra i han perdut part de la seva obra de fàbrica i del recobriment de morter hidràulic. Motius de presentació i de conservació van aconsellar-ne la reintegració. No podem oblidar que el jaciment es troba a l’aire lliure, circumstància molt favorable a l’hora d’apropar-nos a la realitat d’una via i del seu entorn, però al mateix temps els enterraments estan sotmesos als agents atmosfèrics i a les accions antròpiques. La reconstrucció protegeix l’obra original i impedeix que continuï activa la disgregació i pèrdua del monument. D’altra banda, el fet que el jaciment restà totalment segellat en un moment concret ha comportat que l’excavació ens retornés una imatge fossilitzada, una mena de foto fixa, circumstància més favorable a una presentació una mica més intervencionista.
El projecte museogràfic preveu un centre d’interpretació on es donaran les claus per entendre la ciutat romana i el seu territori –amb les vies i els camins– i el món funerari. Com a criteri, s’ha plantejat la major integració possible entre la zona descoberta, el jaciment pròpiament dit, i la zona coberta, el centre d’interpretació. Aquesta integració s’ha fet donant una solució de continuïtat a la via a l’interior, disposant el mateix tipus de paviment a la part que correspondria al seu traçat. També, i per reforçar la idea de via, se situaran alineats uns enterraments (una incineració i una inhumació) amb els seus aixovars respectius, com també una fossa d’ofrenes i un pou ritual. D’aquesta manera el mobiliari museogràfic servirà per reforçar la direcció de la via i la seva continuïtat, i també el seu ús com a espai funerari.
El material protagonista a l’interior del centre serà el viroc, que cobrirà les parets on anirà la informació. La disposició i forma d’aquest material permet crear unes parets anguloses que recorden els diferents talls d’una excavació. La resta de la sala anirà pintada de negre per «eliminar» tots els elements directament relacionats amb el discurs.
Pel que fa a l’exterior, a l’entorn de les tombes hi haurà una vegetació lleugera, es disposaran unes plantes controlades que recordin l’existència del «jardí funerari» d’època romana, una vegetació de baladre, romaní i plantes d’acant, espècies que hi havia al voltant de les tombes a l’època romana. Una vinya farà de teló de fons al camí, per minimitzar el trencament més contundent del mur de ciment i suggerir una continuació de la via que ha quedat amagada o es perd darrere la vinya. D’altra banda, tenim constància de l’existència a la necròpolis de vinya, planta molt emprada en el món funerari romà.
Al centre, el discurs s’articularà partir de dos àmbits narratius, Ciutat i territori i el Món funerari. La fundació de Barcino, Les vies i el territori, La Via Augusta o Barcino i la xarxa viària seran alguns dels temes tractats. Àmbits com La mort al món dels vius, El ritus de trànsit o Més enllà de la mort explicaran el món funerari en època romana i com es vivia la mort a la societat romana. S’hi podran veure més de seixanta objectes originals –inèdits– datats entre els segles I i III dC, tots trobats a les excavacions de la mateixa necròpolis de la plaça Vila de Madrid.
L’últim apartat versarà sobre el jardí funerari, les plantes trobades a la necròpolis i la seva simbologia a través de les fonts textuals i les representacions de l’època. Finalment, un vídeo en 3D reprodueix l’espai tal com era cap a finals del segle III i inicis del IV dC. Mostra d’una manera molt gràfica allò que al públic li costa d’imaginar, i ajuda a contextualitzar la via amb relació a la ciutat i al seu entorn territorial.
Com una seqüència arqueològica s’explicarà a sota el que hi ha a sota (la via sepulcral) i a dalt el que hi ha a dalt (la plaça i la ciutat actual). A la pèrgola o balconada al jaciment, i en una mirada diacrònica a l’espai, es disposarà una informació de l’urbanisme de la plaça, una mica d’història sobre el seu origen i configuració, com també una petita seqüència dels edificis que l’envolten. El paisatge nocturn de la via generarà una subtil seqüència en moviment, ja que es preveu un projecte d’il·luminació nocturna dinàmica basada en diferents nivells: una il·luminació, una il·luminació d’ambient, de tonalitat blava, una il·luminació puntal d’algunes tombes i una il·luminació puntual de la via.
El nou centre s’inaugurarà el proper 22 d’octubre i s’integrarà a la Xarxa de Centres Patrimonials de què disposa el MUHBA, uns espais que ajuden a explicar la ciutat des del segle I dC fins al segle XXI.
Júlia Beltrán de Heredia
Comissària del projecte