QUARHIS 5, una mirada al món iber

Roda de carro. Època ibera (segle IV a.C.). © MUHBA (autor: Francesc Estorch)

Quarhis és una eina imprescindible de divulgació per presentar a la comunitat científica els avenços en el coneixement de la història de la nostra ciutat.

En aquesta ocasió, l’article central s’ha dedicat al nucli ibèric de Montjuïc, un punt bàsic per  entendre la història de Barcelona. Si bé són moltes les intervencions arqueològiques i les troballes casuals a la muntanya, mancava un estudi rigorós de les restes. L’article dóna una visió nova i posada al dia de les descobertes a la muntanya i de la importància del patrimoni iber de Montjuïc, importància que ja havia estat remarcada per Josep de Calassanç Serra i Ràfols, a qui el Museu vol retre un petit homenatge. Cal destacar que es pot parlar amb seguretat de l’existència d’un poblat basant-se en les restes arqueològiques, i també del seu paper com a port i nucli comercial. Una proposta innovadora és la de doble capitalitat a la Laietana, on Montjuïc hauria estat el nucli central el segle IV a.C., paper que el segle III a.C. s’hauria desplaçat a l’assentament de Burriac.

D’altra banda, es destaca la naturalesa i funció del nucli de Montjuïc en aquest període. S’ha de vincular al camp de sitges, annex a un nucli urbà de certa entitat, amb zones on es pot acumular un excedent de gra superior al necessari per al consum propi, lligat a unes instal·lacions portuàries. Les dimensions de les sitges, la immillorable situació geogràfica de l’indret  –amb un port i vies de comunicació vers l’interior– i la qualitat, quantitat i varietat dels materials d’importació, associades a les evidències de les poques estructures localitzades i a la gran dispersió de troballes en una àmplia zona de la muntanya, són factors que porten a pensar més aviat en un nucli de primer ordre, un centre urbà de poder al voltant del qual podria reposar la vertebració econòmica i política d’un territori circumdant.

En aquest nou número, en l’apartat de «Notes i Estudis», s’inclouen dos treballs sobre arqueologia del paisatge, estudis que també presenten novetats. S’hi donen a conèixer nous trams de camins romans documentats en recents intervencions arqueològiques i, així mateix, hi ha una posada al dia de la xarxa de centuriació i vies de la colònia. Continuen també els treballs de recerca sobre l’antiguitat tardana, que ja tenen una línia clara i ben consolidada a Barcelona. Una bona mostra és l’estudi sobre les tècniques constructives emprades durant aquest període a la nostra ciutat, fet a partir del jaciment de la plaça del Rei, que inclou anàlisi de morters i datacions de C-14. El coneixement i reconeixement de les tècniques utilitzades els segles V i VI d.C. pot ser una eina molt útil, tot un fòssil director per a aquest període, ja que aquestes tècniques no són exclusives del grup episcopal, sinó que s’han documentat en altres excavacions de la ciutat. Aquest treball, més empíric i de tipificació, va acompanyat d’un estudi sobre metrologia i modulació dels edificis religiosos i de representació més importants del grup episcopal de Barcelona. És un tipus d’estudi poc habitual i encara per explotar, que obre noves vies de recerca alhora que pot aportar una nova visió dels edificis i una millor comprensió dels plantejaments arquitectònics.

Finalment, i pel que fa a l’alta edat mitjana, s’avança en els estudis ceramològics. Al número 3 es donava a conèixer el material de la intervenció del carrer de Sant Honorat, on s’identificaven un seguit de produccions locals totalment desconegudes fins aquell moment; al número 4 es publicava un conjunt de les mateixes característiques procedent de les excavacions de Santa Caterina, i ara es presenta el material localitzat al carrer Hospital, un conjunt petit però força interessant que a més està associat a un forn, el primer d’aquesta cronologia trobat a Barcelona. Únicament han passat dos anys de la primera publicació i ja podem dir amb seguretat que l’horitzó ceràmic del segle XIII a Barcelona està perfilat d’una manera molt clara. És un horitzó molt més ric i «colorista» (amb les produccions de ceràmica amb coberta vidrada de colors, la vaixella verda i la pisa arcaica) que les produccions de ceràmica grisa que tradicionalment havien ocupat en exclusivitat aquesta centúria.

Els estudis arqueomètrics associats han estat un pas endavant molt important a l’hora d’establir amb seguretat les procedències; ara l’ull de l’arqueòleg va segur davant de l’anàlisi macroscòpica.

Julia Beltrán de Heredia BerceroDirectora de la revista Quarhis