Un testimoni arqueològic de la pesta de 1651?
L’octubre de 2007, les obres de remodelació que es feien a la plaça de Lesseps posaren al descobert diversos ossos humans. La troballa va alertar els responsables de l’obra i, fins i tot, els veïns de la zona i la policia judicial. Les restes van aparèixer a prop de 2 metres de fondària i corresponien a diversos individus. Els ossos van ser afectats per les obres de construcció d’una canalització de serveis a tocar del carrer de Septimània, just a l’indret on hi havia hagut una escola privada, el Col·legi Cardoner, que fou enderrocat amb motiu de l’obertura de la Ronda del Mig, l’any 1972.
Què hi feien allà aquelles restes? Qui eren els enterrats? Des de quan hi eren? Era una qüestió policial o judicial, o bé d’un caire més cultural i patrimonial? Respondre a aquestes preguntes ha estat una tasca prou complexa i que encara presenta alguns dubtes.
Arran de les primeres inspeccions del Museu d’Història de Barcelona, es va descartar una datació més recent de la troballa. L’excavació1 ha permès la localització i l’estudi de restes humanes pertanyents, com a mínim, a una dotzena d’individus.
Els esquelets es trobaven dipositats sense cap mena de cura ni ritual, dins d’una fossa comuna excavada a les argiles del subsòl, i es trobaven acompanyats de capes de calç. Per la seva disposició física, talment semblava que els morts hi havien estat abocats amb presses i amb prevencions. Aquest fet singular permet afirmar, gairebé amb tota seguretat, que ens trobem davant d’un cas de morts múltiples afectades per una malaltia infecciosa. Els nivells on es localitzen els enterraments no contenen materials que en permetin una datació arqueològica, mentre que els nivells superiors a l’enterrament permeten datar-los dins del segle XVII.
A mitjan d’aquell segle, sobretot els anys 1650-1651, la ciutat de Barcelona va ser atacada amb virulència per l’epidèmia de pesta que va assolar bona part de la península i d’Europa. Va ser una etapa molt dura que ajuntà la malaltia a la carestia d’aliments i les guerres usuals en aquell moment històric. Tan sols a la nostra ciutat la pesta va fer una mortaldat que superava amb escreix els 35.000 difunts, més del 50% de la població.
Aleshores la zona de Gràcia era una zona agrícola i poc habitada, travessada per torrents i rieres. L’any 1626, en uns terrenys a tocar de la riera de Vallcarca, s’hi havia fundat el convent de Nostra Senyora de Gràcia, que després fou destinat a escola de novicis del convent de Sant Josep, dels carmelites descalços, a l’espai de l’actual parròquia coneguda popularment com Els Josepets. Aquest convent fou l’embrió de la vila de Gràcia i al seu redós es van començar a bastir les primeres edificacions de caire civil.
Segons diuen les cròniques, la glànola de 1651 va afectar amb força la comunitat de frares i, com a mínim, cinc frares i setze novicis del convent van morir. Els pocs que van sobreviure, concretament un frare i tres novicis, abandonaren l’edifici de Gràcia i van anar a buscar refugi al convent de Sant Josep a la Rambla.
L’església dels Josepets, bastida a partir de 1658 i l’única construcció conservada de l’antic edifici conventual, es troba a poc més de 100 metres de la fossa comuna estudiada. És ben possible que el terreny on es va localitzar la tomba formés part de les propietats del convent. Eren els morts excavats aquells religiosos morts el 1651? Encara que amb alguna prevenció, és molt temptador relacionar la pesta de 1651 i el convent amb el resultat de les excavacions arqueològiques.
Tot i això, caldrà dur a terme i aprofundir els estudis complementaris que calguin, (antropològics, paleopatològics, d’ADN...) sobre els esquelets, per tal de poder confirmar o desmentir la relació entre els morts del carrer de Septimània i la pesta de 1651.
Ferran Puig Verdaguer
Servei d’Arqueologia