La ciutat informal

L’exposició inaugurada el juliol a la Casa Padellàs sobre el barraquisme a Barcelona respon a la necessitat d’analitzar un fenomen social i urbanístic indissociable de la història recent de la nostra ciutat. La seva importància rau tant en la dimensió cronològica, perquè abastà gairebé tot el segle xx, com en la social, perquè van ser milers les persones que van viure en barris de barraques, i moltes més les que actualment tenen parents o coneguts que en formaren part. De la mateixa manera, el seu desenvolupament i les vies de solució van configurar una nova morfologia urbana.

Des d’aquesta voluntat de donar presència històrica al fenomen del barraquisme, el grup d’estudis Pas a Pas va iniciar, ara fa quatre anys, una recerca amb el suport de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), entitat en la qual es poden consultar els resultats obtinguts fins al moment. La investigació consta d’una base de dades d’anàlisi en profunditat, amb més de tres-centes entrades corresponents a tot tipus de documentació sobre el barraquisme a Barcelona. Inclou també un fons oral amb més d’un centenar d’entrevistes efectuades a partir del treball de camp, i una sèrie d’informes que es traduiran en una monografia que analitza tot aquest procés de recerca i que es publicarà l’any vinent. Gràcies al Museu d’Història de Barcelona ha estat possible organitzar l’exposició que avui es pot visitar i que mostra part dels resultats d’aquesta investigació.

La principal causa que va desencadenar i dimensionar el fenomen del barraquisme va ser la confluència de dos factors: les successives onades migratòries que van fer créixer, de forma sobtada, la demografia barcelonina, i les escasses polítiques públiques per fomentar un mercat d’habitatge que fos assequible a les classes treballadores. Aquesta confluència es produirà cíclicament en les primeres dècades del segle XX i durant la postguerra, i continuarà en els anys cinquanta i seixanta.

El barraquisme passà de ser un fenomen escassament abordat per part de les autoritats competents en les primeres dècades del segle XX, a ser un fet molest i incòmode quan els projectes urbanístics o diferents esdeveniments el convertien en un destorb per a la imatge de la ciutat. Això succeí amb l’Exposició Universal de 1929 a Montjuïc, la celebració del XXXV Congrés Eucarístic de 1952 a la Diagonal, o les maniobres navals de 1966 al Somorrostro, fets que desencadenaren eradicacions i reallotjaments precipitats i sense cap mena d’atenció social.

Fins a finals dels anys seixanta, les autoritats mai no van dotar els nuclis de barraques de cap infraestructura o servei que millorés les condicions socials, culturals o d’habitabilitat dels veïns, per tal de no afavorir la permanència i la consolidació d’aquests nous barris. Aquesta desatenció va ser en part suplerta per la beneficència vinculada a l’Església catòlica. A banda de deixar actuar l’Església en els camps de la beneficència, sanitari i educatiu, les autoritats del règim franquista van tractar de contenir l’increment del nombre de barraques i la immigració irregular. El Servicio de Control i Represión del Barraquismo, creat l’any 1949, intentà censar i enderrocar qualsevol nova construcció, ampliació o millora de barraca que no estigués censada. A partir de 1952 el Palau de les Missions es convertí en el centre de detenció per als immigrants irregulars (sense contracte de feina ni residència legal) a l’espera de ser retornats als seus pobles d’origen.

Malgrat els intents de control, els barris anaven creixent per mitjà de les xarxes d’acollida entre famílies i paisans, i construïen una ciutat informal, una ciutat no reconeguda, però que acollia bona part de la força del treball obrer de Barcelona: treballadors de la construcció, fabrils, portuaris, cosidores, administratives, treballadores domèstiques… Una ciutat del treball que capitalitzava el seu esforç per aconseguir una opció a l’habitatge. Així mateix, hi hagué una capitalització humana durant els anys seixanta a partir de l’acció social per part de sectors assistencials de l’Església i la professionalització de la seva tasca a través de treballadores socials. Aquestes van contribuir a la creació de centres socials on a poc a poc s’anaren vertebrant els barris amb la participació dels veïns a través de les escoles nocturnes, d’alfabetització i de formació professional. En alguns casos aquesta vertebració va cristal·litzar en entitats veïnals. Butlletins, fulls pastorals, assemblees, campanyes de premsa i una opinió pública que cada vegada se’n feia més ressò, situaren el barraquisme entre els temes urgents de la ciutat. Alguns barris tractaran de buscar alternatives i crearan cooperatives d’habitatge, com fou el cas de Can Tunis. En molts altres, les entitats veïnals lluitaran per aconseguir unes mínimes infraestructures bàsiques, com la recollida d’escombraries, l’aigua corrent, la llum o el clavegueram.

Malgrat aquestes iniciatives veïnals, els seus projectes de desenvolupament i millora van quedar marginats davant la planificació dels nous polígons d’habitatge social que l’Estat (Obra Sindical del Hogar) i l’Ajuntament (Patronato Municipal de la Vivienda) van desenvolupar en aquesta dècada per pal·liar el problema d’habitatge. Els destinataris de molts d’aquests polígons van ser funcionaris, treballadors de les forces d’ordre i part de la classe obrera. També s’hi van inserir els projectes de reallotjament del barraquisme, així com moltes altres famílies treballadores que vivien en altres formes d’infrahabitatge: el relloguer d’habitacions, els pisos insalubres de Ciutat Vella, els soterranis, les golfes i els colomars que configuraven una Barcelona que arrossegava la manca històrica d’habitatge popular.

Els habitants dels barris de barraques van ser reallotjats en polígons allunyats de la seva realitat sociolaboral, inacabats, mancats de serveis, en els quals encara van haver de lluitar durant anys per gaudir d’unes condicions de vida òptimes.

Entre 1960 i 1975, el sud-oest del Besòs, la Pau, Sant Roc, Pomar, Cinco Rosas, Sant Cosme, la Mina i Canyelles, entre altres, van ser el destí de gran part dels veïns dels nuclis de barraques. Llavors van desaparèixer assentaments com el Somorrostro, Montjuïc i Jesús i Maria (Can Tunis), barris on l’Ajuntament havia de dur a terme projectes urbanístics prioritaris, mentre que altres barris romanien a l’espera d’una solució. La nova situació política i econòmica derivada de la crisi de 1973 i l’inici de la Transició postergaran la solució definitiva del barraquisme, que se situarà en un pla secundari dins de les prioritats municipals.

Amb l’arribada dels primers ajuntaments democràtics, s’adoptà un nou enfocament en el qual es tractà de dur a terme projectes de reallotjament on es tingués present la realitat social dels habitants de cada barri, o bé atendre les seves demandes per romandre al mateix barri.

Durant els anys vuitanta, el barraquisme preexistent, malgrat ser ja minoritari quantitativament, contenia una realitat social complexa. Alguns barris, com la Perona o el Camp de la Bota, s’havien anat reconfigurant amb famílies provinents d’altres barris que no havien volgut o no havien pogut acollir-se als reallotjaments massius en polígons. Davant la dificultat de reallotjar-los col·lectivament, a causa de les oposicions veïnals dels possibles barris d’acollida, l’Ajuntament plantejà una nova forma d’inserció en el teixit urbà basat en reallotjaments en pisos del mercat secundari disseminats per la ciutat, juntament amb programes d’inserció sociolaboral, a partir de tallers ocupacionals, per tal d’assolir una major integració dels habitants. Altres barris com el Carmel o Trascementiri aguantaren, tot esperant solucions més satisfactòries, perquè eren barris amb forta cohesió social que lluitaven per millorar les solucions ofertes. Només ho aconseguiren, parcialment, els veïns del Carmel, aprofitant el moment en què els projectes de la nova ciutat olímpica esborraren definitivament els antics barris de barraques de Barcelona.

Equip d’estudis Pas a Pas
Comissaris de l’exposició Barraques. La ciutat informal

*L’exposició Barraques. La ciutat informal mostra la història dels grans barris de barraques que condicionaren el creixement de la ciutat actual i que crearen una identitat pròpia, que en no pocs casos fou la base del nou teixit social constituït als polígons de reallotjament. Us convidem a visitar-la.