Esmocadora

Esmocadora. Època: segle XVIII (?)

Un dels objectes més familiars en la vida domèstica durant més de tres segles eren les esmocadores. També conegudes com “espaviladores” o “tisores per espavilar”, aquestes peces, físicament molt semblants a unes tisores, servien per “esmocar”, és a dir, per tallar i retirar el ble cremat de les candeles.

Fins a l’aparició de les làmpades de querosè i d’oli de parafina a la segona meitat del segle XIX, la candela era una de les poques fonts d’il·luminació artificial existents. La qualitat de la llum que emetia depenia del material amb què estava confeccionada, bàsicament sèu i cera. Les candeles de sèu eren les més populars perquè eren molt barates, ja que es confeccionaven amb greix d’animal adquirit als escorxadors municipals. Eren, però, d’una qualitat molt pobra i amb una llum d’intensitat baixa, fumejaven abundantment, desprenien una olor forta i es fonien amb rapidesa. Les candeles de cera, en canvi, eren molt valorades perquè feien una llum brillant i clara i produïen menys fum. Normalment es confeccionaven amb cera importada del nord d’Àfrica, d’Orient o del Bàltic i, en conseqüència, el seu cost econòmic era molt elevat, per la qual cosa quedaven relegades a usos molt específics, com ara les cerimònies religioses, algunes de les organitzades pel municipi o bé el consum de luxe.

Unes i altres candeles necessitaven ser esmocades amb major o menor freqüència per tal de retirar el ble cremat i, així, retardar-ne la consumició i l’aparició de fum i d’olor. Per poder-ho fer amb comoditat es van crear les esmocadores que, inicialment, eren unes tisores amb dues fulles acabades en pinça a les quals, posteriorment, es va afegir un petit dipòsit, de manera que una de les fulles tallava el ble cremat i l’altra el recollia. La primera fulla tenia una placa per tancar el ble dins del dipòsit. Al llarg del segle XVIII i fins la segona meitat del XIX s’aplicaren moltes millores a les esmocadores, unes més pràctiques que d’altres: plaques mòbils, rodets i tot tipus de mecanismes enginyosos.

La finca del carrer Avinyó 16, d’on prové aquesta, estava situada dins d’un sector de la ciutat d’un cert nivell social i econòmic. Se sap, per exemple, que al principi del segle XVIII la casa era propietat del marquès Carles Alemany i de Bellpuig. Si la peça, de cronologia incerta (el nivell estratigràfic és força heterogeni i de cronologia poc definida, predominantment moderna), hagués estat propietat d’aquesta família noble o d’una que hi habités abans o després, amb tota seguretat hauria conviscut amb esmocadores de materials més luxosos, com ara la plata treballada o altres que provessin d’ennoblir-la.

D’aquestes darreres, per les seves característiques més precioses, se’n conserven exemplars a diferents museus. En canvi, d’aquest tipus de ferro, més modestes, tècnicament senzilles, poc sotmeses a una evolució formal, però realment les més utilitzades quotidianament, a penes se’n coneixen exemples. Això, juntament amb el fet d’estar lligades a un espai concret de la ciutat, atorga el veritable valor a aquestes esmocadores del carrer Avinyó.

Núria RiveroServei de Col·leccions

EsmocadoraÈpoca: segle XVIII (?)Material: ferroDimensions: 12,5 x 8 cmProcedència: carrer Avinyó, 16 (codi intervenció: 046/05 UE:1320)Núm. d’inventari: MHCB 32853