El Park Güell: noves visions del segle XXI

El patrimoni és un recurs necessari per construir el nostre futur. La seva relectura i constant interpretació és una necessitat per esbrinar línies d’evolució sobre les que bastir un futur legítim, un esdevenidor fonamentat socialment sobre unes sòlides bases. El debat entre diverses interpretacions del patrimoni es converteix, així, en un camp de contínua creació social.

Des de fa un temps, uns dels nostres elements patrimonials més coneguts i més visitats, el Park Güell, està essent objecte d’una revisió interpretativa d’ençà d’un seguit de noves mirades, que estan generant una nova interpretació del seu rol urbà que pot aportar materials d’innegable valor per a la ciutat i per a la ciutadania.

D’una banda, la discussió sobre la pressió turística sobre el Park i la consegüent posta en marxa de la zona regulada del Park Güell, a la que cal accedir mitjançant cita prèvia i una entrada. Una experiència per gestionar la difícil relació entre el turisme, el gaudi dels veïns d’una zona verda urbana, i la conservació d’un bé patrimonial d’abast mundial, del que la finalització del catàleg patrimonial complet del Park Güell és també una fita rellevant. Una discussió que al Park es mostra intensa i difícil, però que no és sinó la sinècdoque del que passa al conjunt de la ciutat i que, per tant, ens interessa a tots com a experiència.

D’altra banda, el magnífic treball de la Mireia Freixa i de la Mar Leniz sobre els orígens del Park Güell com a promoció urbanística i la seva evolució fins a arribar a ser propietat municipal i transformat en parc urbà. Una història apassionant que va des d’una mirada àmplia sobre la urbanització de la finca on és el Park i tot el seu entorn, les idees del projecte i les seves vicissituds, la construcció de cadascun dels elements més significatius del Park, fins a les relacions del Park amb la ciutat. Una història que ara se’ns revela absolutament imprescindible per entendre el Park Güell, i que l’arrela a la història de la ciutat, al seu temps, al seu moment històric.

També ha aportat una nova visió la tesi doctoral d’en Claudio da Silva Bastos –llegida ja fa anys a la UPC– sobre el projecte del Park Güell com a un instrument de control hídric de l’escorrentia i de la funció essencial de la vegetació en aquest instrument, una visió que, no només fa inextricable el projecte arquitectònic del projecte paisatgístic, sinó que revela en aquesta obra gaudiniana el ‘cant del cigne’ d’uns coneixements tradicionals com a suport de la seva obra i d’una mirada sobre el territori i la naturalesa que ara, amb el repte de la sostenibilitat, pren un nou valor. Una visió que, de nou, arrela el Park Güell al seu lloc i al seu temps, donant-li alhora des d’aquest arrelament una nova font de recursos pels reptes que avui té la ciutat.

Noves visions, noves discussions que coincideixen a relligar el Park Güell a la ciutat i al seu temps, una tendència que va en sentit contrari a una certa alienació del Park Güell de la ciutat de Barcelona i de la seva història, una alienació del seu temps i del seu lloc que és també la del seu autor, Antoni Gaudí, contemplat cada cop més com una singularitat, com una genialitat autònoma, intemporal i global. Necessitem arrelar el Park Güell –i Antoni Gaudí– a la ciutat i a la seva història. Perquè la seva singularitat neix com a fruit d’aquest arrelament, i el seu patrimoni ens ha de permetre, des d’aquestes arrels i en primer lloc, construir nous futurs per a la ciutat de Barcelona.

Albert Cuchí
Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès