Barcelona Metropolis

La nostra forma de vida moderna es basa en el menjar barat; però, si ens parem a pensar-hi, això no pot existir. Les mongetes, les pastanagues, el pollastre i el formatge que mengem provenen d’éssers vius que matem per poder viure. El menjar, en altres paraules, és vida; abaratir-lo és abaratir la vida mateixa. I és precisament això el que hem estat fent durant els últims dos segles. Si tinguéssim en compte la gran quantitat de factors externs que afecten l’alimentació produïda industrialment per marcar-ne el preu —canvi climàtic, desforestació, extincions massives, contaminació, esgotament de l’aigua, degradació del sòl, disminució de les existències de peix, obesitat, malalties relacionades amb l’alimentació i pandèmies zoonòtiques—, aquest menjar es tornaria inaccessible; i, de fet, ja ho és. 

La pandèmia del coronavirus ens n’ha mostrat la realitat, i ens ha revelat com n’és de desequilibrada la nostra relació amb la natura. L’agricultura industrial ha debilitat greument la biodiversitat, mentre que la nostra invasió de la natura ens exposa a noves malalties. Els experts porten temps advertint-nos sobre aquests perills, tot i que per a molts aquestes advertències es van tornar reals quan les lleixes dels supermercats estaven gairebé buides a l’inici del confinament. En aquell moment, la il·lusió de l’abundància fàcil es va trencar. Les lleixes es van tornar a omplir, però els problemes subjacents no han desaparegut. Tot això ens planteja una pregunta: què passaria si haguéssim de donar un nou valor a l’alimentació? La resposta és que hi hauria una revolució, no només en la manera com mengem, sinó com vivim. De fet, podem afirmar que aquest moviment és l’acció més poderosa que podem fer perquè les nostres vides siguin més saludables, equitatives i resilients. 

Avui dia, és fàcil veure paral·lelismes entre la cultura de l’alimentació de Roma i la nostra. Roma, la primera ciutat a sobrepassar la seva perifèria, va demostrar el que anomeno “paradoxa urbana”: tot i que els que vivim ens ciutats ens considerem urbans, el fet que el nostre menjar vingui d’una altra banda significa que, en un sentit més profund, també habitem el camp. Malgrat el lloc on vivim, els humans necessitem tant la societat com la natura per prosperar. Aquesta dualitat es troba a l’arrel del nostre dilema: com més ens agrupem en ciutats, més ens allunyem, tant físicament com mental, de les nostres fonts de subsistència.

Lliçons de Letchworth

L’ideal grec de ciutat-estat —evidentment, una resposta directa a la paradoxa urbana— s’ha mantingut com un pensament utòpic dominant des de llavors. De fet, dos dels tractats utòpics més influents mai escrits —Utopia, de Thomas More (1516) i Garden Cities of To-Morrow, d’Ebenezer Howard (1902)— en són hereus clars que plantegen, a la seva manera, com recuperar el model de la ciutat-estat.

La Utopia de More és un regne imaginari de ciutats-estat independents, situades a un dia de distància a peu entre si. Els utòpics viuen en grans blocs urbans amb amplis jardins, en què poden cultivar fruita i verdura, i als nens se’ls ensenya a conrear des de ben petits^.[1] Tots els ciutadans fan torns per tenir cura dels camps, i hi passen dos anys obligatòriament; aquells que gaudeixen de cultivar (tothom ho fa), poden decidir dedicar-s’hi permanentment. Totes les terres i propietats d’Utopia es gestionen de manera comunitària, i les famílies i els veïnats comparteixen sovint àpats comuns, que nens i adults cuinen i mengen plegats.

Utopia destaca per la seva obsessió amb l’alimentació, tal com passa a la ciutat-jardí de Howard, que és en essència la Utopia de More ampliada. Howard, que reconeix la necessitat humana de viure en societat i de tenir contacte amb la natura, denomina la seva ciutat-jardí “imant poble-ciutat”, i argumenta que una xarxa de ciutats de mida limitada (amb un màxim de 32.000 residents) envoltada de camps, aportaria beneficis a la vida urbana i rural, i alhora s’eliminarien els inconvenients dels dos espais^.[2] Bàsicament, tota la terra ocupada per una ciutat-jardí és de propietat col·lectiva dels seus residents en forma de fons públic, de manera que quan el valor de la terra augmentés com a resultat de la presència de la ciutat, serien els ciutadans, i no els propietaris privats de la terra, els que se’n beneficiarien.

El 1903, Howard va tenir l’oportunitat de fer realitat el seu somni, quan un grup d’industrials capdavanters li van donar suport perquè pogués construir un prototip de ciutat-jardí al poble de Letchworth, Hertfordshire, a quasi 63 quilòmetres al nord de Londres. Al principi, tot va anar bé, però el projecte va tenir problemes per atraure inversors disposats a acceptar les baixes taxes de rendibilitat que podia oferir, cosa que va portar els primers inversors de Howard a renunciar a la seva promesa de cedir una part de les seves rendes a la ciutat, la qual cosa finalment va fer que Howard abandonés l’empresa.

Tot i que Letchworth no va aconseguir portar a terme la idea de Howard, encara representa una fita significativa en el planejament urbà, ja que promou un fons comunitari actiu, a més del primer “cinturó verd” protegit del món. Però el somni de la ciutat-jardí es va esvair, perquè el balanç no va obtenir una puntuació prou alta: el capitalisme va triomfar sobre l’oikonomia. Per tant, una lliçó que podem aprendre de Letchworth és que la sostenibilitat és incompatible amb la lògica capitalista. Si volem construir sistemes alimentaris i comunitats molt més resilients, aleshores necessitarem un nou tipus d’economia.

Com canviaria el món si intentéssim dur a terme aquesta transformació? Si donem valor a l’alimentació i a les comunitats el control de la seva terra, veuríem un patró de desenvolupament totalment nou. En comptes de megaciutats expandint-se sense límits, es desenvoluparien noves comunitats rurals (tal com ha demostrat el confinament, ja no necessitem ser a les ciutats per estar connectats). Podríem envoltar les ciutats actuals amb camps i granges regeneratius, convertir les teulades, els aparcaments i els vorals en horts i camps, i dissenyar cases i llocs de treball adaptables amb grans cuines, jardins compartits i balcons. Alhora, les àrees rurals estarien proveïdes dels serveis essencials com banda ampla, transport públic, hospitals i escoles. La vida a la ciutat i al camp seria més rica, ja que la gent passaria més temps cultivant, cuinant i compartint menjar amb els seus amics i familiars, en comptes d’anar amb presses a tot arreu per intentar fer més diners per viure. Els nous centres de menjar rejovenirien els centres de les ciutats, i les xarxes de petits productors i proveïdors prosperaria i reconnectaria les ciutats amb els afores. Les granges d’engreix industrials i les explotacions agrícoles serien reemplaçades per granges orgàniques més petites que posarien en primer terme la salut del sòl, la biodiversitat i la recollida d’aigua i carbó, i el bestiar només s’alimentaria de pastures naturals o formaria part de sistemes d’agricultura regenerativa.

Si tot plegat sembla massa utòpic és perquè, quan es dona valor a l’alimentació, la sitopia es torna utopia. Però per tot el món ja s’estan produint aquest tipus de canvis. Grangers, productors, empresaris i grups de ciutadans de tot el món estan reconeixent el poder transformador d’una alimentació que sigui, en paraules del fundador de Slow Food Carlo Petrini, “bona, neta i justa”.^[1] Des d’horts comunitaris, plans de subscripció a menjar ecològic, mercats agrícoles i granges d’agricultura comunitària, fins a xarxes internacionals com Slow Food, Transition Towns, el Pacte Alimentari de Milà i Via Campesina, la gent està utilitzant l’alimentació per construir un futur millor i més verd, i alhora els arquitectes i planificadors urbans busquen reconnectar la ciutat i el camp amb projectes com el pla mestre d’MVRDV basat en l’alimentació per a Almere Oosterwold als Països Baixos i els CPUL (paisatges urbans de producció contínua) de Bohn, que creen corredors fèrtils per les ciutats fins al camp.^[2] Mentrestant, els projectes d’agricultura regenerativa com el Knepp Castle Estate al Regne Unit, on ramats de bovins Longhorn i porcs Tamworth viuen en un hàbitat ric ple de natura, mostren que la productivitat i la biodiversitat poden i han de coexistir.^[3]

Tots tenim el coneixement que necessitem per construir una bona sitopia; el que necessitem ara és la visió política per fer-la. El llegat més positiu que ens pot deixar la covid-19 és recordar-nos el que realment importa: una feina decent, una bona casa, passar temps amb la família i els amics, unes xarxes socials solidàries i proximitat amb la natura. En altres paraules, coses senzilles que canviant els nostres valors podem oferir a tothom. La sitopia no ha de ser una utopia, si som conscients del poder de treure profit de l’alimentació per organitzar les nostres vides, podem aproximar-nos al somni utòpic.