Mireia c. Saladrigues fa temps que investiga sobre la pols com a matèria elemental i sobre la seva memòria en forma de partícules. Concretament, des que el 2017 inicia el seu projecte Martrellata_14.09.91, una reflexió cronomatèrica sobre un dels actes d’iconoclàstia més paradigmàtics del segle xx: el cop de martell que va rebre en un dit del peu l’escultura del David de Michelangelo. Durant la recerca, l’artista va descobrir que els fragments que es van recollir després de l’atac no van ser suficients per a la reconstrucció de l’obra, ja que alguna part s’havia polvoritzat. Les indagacions científiques que van acompanyar la restauració, a més, van revelar que l’obra es trobava en un estat físic molt fràgil, en la fase prèvia a convertir-se en el que els italians anomenen marmo zuccherino, que es podria traduir com a «marbre farinós». Tota la informació que pot arribar a contenir un minúscul gra de roca i la imatge del David convertit en una cortina de partícules de marbre estan a l’origen de Polvere che gira (Pols que gira), una instal·lació de núvols de pols impalpable.

Per a Incòmodes, l’artista instal·la aquesta obra a les escales d’accés de l’antic Centre d’Art, de manera que la pols anirà caient i cobrint, a poc a poc, l’ingrés. Qui passi davant de la porta de vidre veurà com el centre, tancat, es va empolsinant, metafòricament i literalment. Sense visitants, la pols s’anirà acumulant, però també s’escolarà per totes les escletxes de l’edifici i s’afegirà a les capes d’història de la sala de calderes de l’antiga fàbrica, que, per sota, compartíem amb el MUHBA.

Com va escriure David Santaeulària a la primera presentació de l’obra, que va tenir lloc a La Presó del M|A|C Mataró: «Cada partícula de pols es pot considerar com la cristal·lització d’un llarg procés de transformació contínua que porta incorporats un recorregut i una memòria exclusius. La pols gira i la seva mida gairebé invisible (formada per milers de grans que no percebem a simple vista) ens fa partícips d’aquesta fascinació per copsar i utilitzar les unitats més mínimes i intangibles: la nanopartícula de grafè, el bosó de Higgs, la “pols intel·ligent”…».

Com a «matèria vibrant», utilitzant el terme de Jane Bennett, la pols té vida, i la manera com Mireia c. Saladrigues la fa aparèixer, moure’s i aturar-se ho evidencia. És més, veient com una màquina escup polsim de roca i com aquest vola, i una part potser s’escombra mentre l’altra sedimenta, ens preguntem inevitablement per l’abans i el després d’aquest moment. De cop, la pols pren vida més enllà de la porta de vidre, més enllà de l’artista, que així ens convida a plantejar-nos la realitat material més enllà de la humana.

​Amb el suport de la Fundació Sorigué i d’Hangar, Centre de producció i recerca d’arts visuals.
​Agraïments: MUHBA.

------

​Mireia c. Saladrigues (Terrassa, 1978) és artista i investigadora o, més ben dit, artista-investigadora. És candidata del Doctorat Internacional (DFA) de l’Acadèmia de Belles Arts de la Universitat de les Arts de Hèlsinki amb Behaving Unconventionally in Gallery Settings, que documenta casos d’alteració humana i no-humana en les pràctiques culturals, tot proposant una relectura artística i teòrica de la inconformitat. El seu treball ha estat exposat en mostres individuals i col·lectives a Europa, Estats Units i Àsia. La seva obra forma part de les col·leccions del Fons Nacional de Catalunya, MACBA i ICUB, així com de col·leccionistes privats. Ha gaudit d’ajuts com la Suomen Kulttuurirahasto (2022), Taike (2021) i les Beques Premi Ciutat de Barcelona (2021). Recentment, ha estat resident a la Real Academia d’Espanya a Roma (2021-2022).