Ciència i Innovació

La intel·ligència artificial és més patent que mai en el nostre dia a dia. En plena irrupció d’aquesta tecnologia, en Lluís Nacenta ha comissariat l’exposició IA: Intel·ligència artificial, que fins al 17 de març es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Amb un perfil multidisciplinari que combina música, matemàtiques, recerca i escriptura, Nacenta també ha estat un dels comissaris de la passada Biennal Ciutat i Ciència i director de l’Hangar, Centre de Producció i Recerca Artística, fins al 2021, coincidint amb una de les residències artístiques del Premi Collide. Amb ell mantenim una conversa sobre art, ciència i tecnologia, i l’impacte de la IA en el món d’avui.

Ets matemàtic, músic, doctor en humanitats… Tens un perfil molt polièdric. Com et definiries?

La veritat és que em costa definir-me professionalment, perquè allò que faig no acaba d’encaixar en les subdivisions disciplinars. Puc respondre donant la llista de les coses que faig quotidianament. Una és escriure articles. Una altra, escriure música computacional, o sigui que el capítol de la música i de les matemàtiques estan junts en el meu dia a dia, vull dir que no em dedico a les matemàtiques per si mateixes, sinó com a mitjà de producció de música algorísmica. També dono algunes classes a Bau i l’ESMUC, concretament, i comissario programes culturals i exposicions.

Si haguessis de resumir?

La versió curta seria que soc comissari, perquè és la meva ocupació principal actualment.

On rau el teu interès pel vincle entre art, ciència i tecnologia?

El meu interès personal en aquest vincle ha existit sempre. Crec que molts podem recordar el moment, generalment al batxillerat, on t’obliguen a decidir entre ciències i lletres. Jo en aquell moment em vaig fer un embolic i no vaig ser capaç de decidir. I ara, ja sé que no prendré mai aquesta decisió: nego la pertinència de la pregunta.

Aleshores, cal fomentar aquesta interacció?

De fet no crec que calgui connectar l’art, la ciència i la tecnologia, pròpiament; penso que el que ens convé és desactivar les separacions artificioses que els contextos intel·lectuals i professionals imposen entre aquests àmbits de pràctica i de coneixement. En el dia a dia de les persones que creen i que investiguen aquests àmbits estan profundament interconnectats. Penso que es tracta més aviat de fer visibles i de fer valdre aquestes interconnexions, habitualment ocultes o cohibides.

Art i ciència comparteixen interessos?

Els artistes s’interessen per tot i tot els interpel·la. I els científics fan el mateix. Quina seria la part de l’univers o de la vida exclosa de l’ambició científica de saber? Cap ni una! Se sol dir que la diferència rau en els llenguatges… però això és cert? El llenguatge artístic no existeix. Artístic és qualsevol llenguatge que l’artista consideri pertinent d’utilitzar en una peça concreta.

I el científic, quin llenguatge és?

No és cert que sigui el llenguatge matemàtic exclusivament. Els papers científics estan plens de paraules i de gràfics, no contenen només nombres i fórmules. Se sol dir també que la diferència rau en les metodologies. Però, de nou, la metodologia artística no està en cap cas decidida d’antuvi ni tancada. I el mètode científic, si bé és definitori de l’activitat científica, no esgota tota la ciència. El treball científic depèn fortament de les intuïcions i les inclinacions personals i dels biaixos culturals i les circumstàncies polítiques i econòmiques, com tota la resta d’activitats humanes. La història de la ciència ho il·lustra amb tota claredat. La ciència no es produeix ni avança només mitjançant l’aplicació sistemàtica del mètode científic: aquesta és només una part de la història. On rau, doncs, la distinció, aquesta distinció que sembla tan profunda i substancial? Potser, en darrera instància, és només una distinció acadèmica i professional, que no té tant d’essencial com solem creure.

En el teu vessant de comissari, vas encarregar-te de la part d’art i ciència de la passada Biennal Ciutat i Ciència. Com vas viure aquella experiència?

La Biennal Ciutat i Ciència va ser un repte difícil, perquè vam tenir el coratge de creuar contextos, pràctiques i llenguatges habitualment separats. En la part d’art i ciència vam fer l’esforç d’ampliar una mica el marc de les persones que s’interessen per aquesta confluència habitualment. Volíem interpel·lar la comunitat científica amb propostes artístiques, i convocar la ciutadania per compartir el coneixement científic de la mà de l’art, més enllà dels llenguatges especialitzats. El repte era majúscul, i el resultat va ser molt positiu.

Allà es van posar sobre la taula diversos reptes a què ens enfrontem. La ciència és la clau per vèncer-los?

Penso que un dels aprenentatges que podem treure de la pandèmia de covid-19, per exemple, és que la resposta científica no és suficient per fer front a les crisis globals. Per exemple, l’impacte del confinament (dictat exclusivament des de l’epidemiologia) sobre la salut mental dels infants i els joves ha estat brutal. Em sembla evident que calia una resposta més holística i interdisciplinària.

I davant de reptes més a llarg termini, com l’escalfament global?

En el cas de la crisi climàtica, la situació no és gaire diferent. La ciència ens ha procurat un diagnòstic i unes previsions prou clares. Sabem què hem de fer per no dur el nostre planeta a un col·lapse climàtic. Ho sabem perquè la ciència ens ho explica amb tota claredat. I què? Quina és la resposta col·lectiva? Bàsicament, prémer una mica més l’accelerador que ens empeny a l’abisme, com demostra el fet que el 2023 hem emès globalment més CO₂ a l’atmosfera que el 2022. De nou, no n’hi ha prou amb les evidències científiques. Els humans no funcionem així. Cal alguna cosa més.

Durant tres anys, Barcelona, junt amb el CERN de Ginebra, acollí la residència artística del Premi Collide. Dos dels col·lectius artístics premiats van fer la seva residència a l’Hangar que tu vas dirigir.

Sí, va ser una molt bona oportunitat per a donar continuïtat i reforçar iniciatives de confluència dels coneixements artístics i científics que a Barcelona ja es venien donant.

Com vas viure l’acollida de les residents i els seus projectes que posaven en comú conceptes tan complexos de concebre com la física de partícules amb l’art?

Vam aprendre coses concretes i metodologies generals de l’equip de la Mònica Bello a Arts at CERN. I a Hangar vam poder donar resposta al repte de treballar amb la física de partícules, gràcies a l’experiència prèvia de tants anys fent treballs artístics connectats amb la ciència i la tecnologia. Al cap i a la fi, la física de partícules és una cosmologia, una visió de l’univers i del món. És, per exemple, una visió del temps. Des d’aquesta perspectiva, el focus s’amplia, més enllà d’efectes quàntics difícils de comprendre, i s’obre el debat i l’espai pel coneixement compartit.

En estar a l’abast de tothom, la IA es troba en el punt més popular de la seva història. Ara era el moment idoni per fer-ne una exposició?

No sé si era el moment idoni, perquè és molt difícil explicar en una exposició un fenomen ubicu i en acceleració constant, però calia fer-ho. Calia posar en context aquesta tecnologia, informar sobre el seu funcionament intern, les seves condicions de possibilitat i el seu impacte en els aspectes més diversos de la nostra societat. I sens dubte la tasca continua. L’endemà que tanquem l’exposició al CCCB, caldrà seguir obrint aquesta tecnologia, explicant-la i qüestionant-la.

En pocs anys, la IA ha impregnat completament les nostres vides. Ens trobem en ple auge o això no ha fet més que començar?

Això és el que ens diuen els tecnòlegs, que la IA serà cada vegada més present a les nostres vides. Ja fa temps que hi és present, de fet. La majoria de nosaltres fem servir múltiples aplicacions d’IA cada dia, en siguem o no conscients, i no només des dels nostres dispositius digitals, també quan anem a comprar, agafem el transport públic o anem al metge. I tot sembla indicar que, en efecte, això no ha fet més que començar.

I cap on ens porta?

Voldria apel·lar de nou a la responsabilitat col·lectiva davant els reptes de la contemporaneïtat. La IA té un gran cost energètic, de recursos minerals i d’aigua. Per això la via de que cada vegada siguin més les persones que la facin servir, i per a més àmbits de la seva vida personal i professional, em sembla francament irresponsable. La IA és una tecnologia extraordinàriament útil i poderosa en alguns camps (en la recerca científica, per exemple). Sé que això pot sonar estrany en el context accelerat i acceleracionista en el que vivim, però crec que hauríem d’aprendre a desenvolupar i fer servir la IA només quan sigui realment útil i necessària.

El desembre, el Barcelona Supercomputing Center va inaugurar el MareNostrum 5, un superordinador que permetrà ampliar els coneixements i tecnologies de la IA. Ha estat la supercomputació la tecnologia que ha permès a la IA fer un salt qualitatiu i revolucionar el món?

Sens dubte ha estat així. Els principis fonamentals de l’aprenentatge automàtic i de les xarxes neuronals no són nous. Els seus orígens se situen els anys 50 del segle passat. Ha estat l’increment de la capacitat de computació (impulsada en bona part, curiosament, pel món dels videojocs) el que ha fet possible el desenvolupament espectacular de la IA els darrers anys. La IA depèn fortament de les dades i de la capacitat de càlcul. Sense la societat de les dades (pensem en la gran quantitat de dades que cadascú de nosaltres genera quotidianament) i la supercomputació (que ha fet possibles aplicacions famoses com ChatGPT), no estaríem presenciant aquesta eclosió espectacular de la IA.

La societat ens estem sabent adaptar a aquest canvi?

És una pregunta molt difícil. La societat humana és molt dúctil i té una gran capacitat d’adaptar-se als canvis i d’oblidar. Vam acostumar-nos a portar la mascareta a tot arreu amb la mateixa facilitat que hem passat pàgina de la pandèmia, un cop aixecades les restriccions (qui recorda avui el concepte de la “nova normalitat”?). En aquest sentit, penso que la societat ens adaptem al que calgui, amb una ductilitat i una resignació que no sé si hem de qualificar d’admirables o d’aterridores. El problema rau en si aquesta adaptació pot ser consensuada, informada i crítica. Sabrem adaptar-nos a la irrupció de la IA en els aspectes més variats de les nostres vides d’una forma que no sigui obedient, irreflexiva i gregària? Em temo que hi ha raons per dubtar-ho…

A l’exposició del CCCB es daten els inicis de la IA el 1800, amb idees reflectides en obres com Frankenstein. Des d’aleshores, la IA ha despertat un munt d’idees i històries que han calat en la cultura en general. Consideres aquests imaginaris com a punts transcendents pel progrés d’aquesta tecnologia?

Sens dubte, la IA és la darrera manifestació d’un somni antic, el somni de crear vida artificialment. De nou ens trobem davant d’un aspecte de la vida en el que l’art, la ciència i la tecnologia haurien d’apropar-se molt més del que solen fer-ho. Caldria que el desenvolupament actual de la IA estigués fortament impregnat del coneixement històric d’aquest desig ancestral de crear el nostre alter ego artificial. La nostra actitud col·lectiva en relació amb aquesta transformació tecnològica està profundament marcada per fets culturals i històrics, i és molt important que aquests condicionants no quedin soterrats en l’inconscient col·lectiu, sinó que els posem sobre la taula i que il·luminin el debat sobre el desenvolupament i l’ús de la IA, dominat actualment per relats tecnològics i econòmics oportunistes i curts de mires.

Davant les noves eines d’IA generativa i les que estan per venir, cap on creus que avança l’art i el rol de l’artista?

L’art té un paper fonamental en la comprensió de cada tecnologia nova. L’artista no es limita a utilitzar la tecnologia, sinó que la interroga, i interroga també el món que l’ha fet possible. L’art podria ser definit com una mena de ciència fonamental de l’establiment de sentit. És la nostra primera eina a l’hora de mirar el nostre voltant i intentar comprendre el món. La ciència ve més tard, i intenta sistematitzar i fer reproduïbles en entorns controlats aquelles coses que l’art ha semblat comprendre de manera englobadora però fugaç, i en cap cas generalitzada ni generalitzable. Sembla que les crisis que estem travessant actualment podrien agreujar-se en un futur pròxim. Si això és així, el rol dels artistes haurà de fer-se més important cada vegada. Els necessitem! No per fer-nos passar les penes, sinó per veure-hi una mica més clar.

I com veus el futur de la IA?

És molt difícil de dir. Per moments veig clar que ens dirigim a un futur d’ús generalitzat, indiscriminat i obedient d’una tecnologia ubiqua, desenvolupada i explotada per empreses privades i terriblement costosa des del punt de vista de l’energia i dels recursos naturals. Si les coses van així, l’única esperança serà que es tracti d’un futur molt breu, de tan insostenible. En altres moments necessito creure que, per algun cataclisme inimaginable o (tant de bo!) per un cop de geni de la intel·ligència col·lectiva, podrem redreçar el camí. I redreçar el camí voldrà dir, en el cas de la IA, fer un ús transparent, de codi obert i consensuat d’aquesta tecnologia sorprenent i poderosa, i fer-ho només en aquells casos (que per sort poden ser molts!) en els que els beneficis col·lectius superin els costos globals.