Park Güell, canvi de cicle
El Park Güell va ser un fracàs? És ara un èxit? O potser a la inversa? Les respostes són plenes de matisos. La Barcelona de 1900 era una ciutat efervescent i conflictiva i, alhora, delerosa de reconeixement. L’eclosió de vistoses façanes modernistes conferia a la ciutat un llenguatge original i amb personalitat pròpia, que feia seu una burgesia puixant, i esdevenia l’eco d’una capital emergent que sublimava la dura condició obrera als barris fabrils. En aquest context, Eusebi Güell i Antoni Gaudí, promotor i arquitecte, van projectar el Park Güell, un parc residencial que havia d’allotjar 60 famílies benestants de Barcelona, per bé que tesis recents, com va apuntar Juanjo Lahuerta en els darrers diàlegs organitzats pel MUHBA a la Casa del Guarda, porten a pensar que l’objectiu primordial podria ser el Park en ell mateix, a major glòria de Güell i del seu creador. En qualsevol cas, la venda de parcel·les no prosperava i ningú va moure’s per suavitzar les condicions requerides, amb una edificació restringida i físicament lluny dels eixos d’ostentació burgesa a la Bonanova i al peu del Tibidabo.
Eusebi Güell, potser pels motius esmentats, afavoria altres usos del Park. Hi van tenir lloc celebracions benèfiques i actes culturals, sovint d’exaltació catalanista. Però els seus hereus van preferir vendre’l a l’Ajuntament el 1926, per una bona suma. El Park es convertia en parc, i passava a ser públic. Si es mira bé, no hi ha fracàs per a ningú en cap moment. L’èxit potser no va ser com s’havia imaginat –no fou un condomini residencial– però no per això va ser menor. Tard o d’hora, el Park va compensar Eusebi Güell, Gaudí, la família Trias (l’única resident a banda dels Güell i Gaudí mateixos), els hereus de Güell, el municipi barceloní i els veïns del seu entorn. (Aviat sortiran noves dades en l’obra de Mireia Freixa i Mar Leniz que el Museu té en curs d’edició.)
Actualment, en canvi, ens trobem amb l’exaltació del Park Güell convertit en icona de si mateix. Els usos turístics han alterat la vida al parc i al seu entorn fins al punt que aquest podria ser el seu primer fracàs real, motiu pel qual l’Ajuntament ha establert un nou projecte i una nova forma de governança del Park. Cal repensar-lo des de la multiescalaritat, per fer conviure els interessos de veïns propers, barcelonins i visitants, com des del MUHBA s’ha mirat de fer des de temps abans que tot plegat fos motiu de debat públic. Ara es posa en marxa també, en col·laboració amb els altres agents municipals presents al Park, una reflexió sobre com mostrar Gaudí i la Barcelona del seu temps. L’aposta és rescatar l’arquitecte i el Park del seu èxit.
El projecte toca de ple el cor del MUHBA, que difícilment podria entendre’s com a museu urbà sense la seva presència dins l’entorn de major ambició com a capital burgesa a l’alba del noucents. Fa temps que el Museu demana poder comptar amb més espai que el de la Casa del Guarda. El Park Güell és una baula decisiva del MUHBA, l’altra cara de la ciutat que mostren els nous espais fabrils i obrers en curs de museïtzació. Cal poder abordar de manera més satisfactòria tant la figura cabdal de Gaudí com el Park, en un relat integrat de la ciutat. El temple d’August, el Palau Reial i el Park Güell, tres espais vinculats amb el Museu, es configuren així com a elements simbòlics i contrapunts fonamentals del desplegament narratiu de la ciutat antiga, medieval i contemporània.
Elena Pérez Rubiales
MUHBA