Innovar en temps de pandèmia: decàleg per a un museu de la ciutadania

Metro de Barcelona, enllaç entre línies a l’estació de Diagonal durant el primer confinament,
© Marc Lozano, 2020

La pandèmia ha accelerat la revolució digital, amb noves combinacions entre activitats presencials i virtuals, amb la intel·ligència artificial que apunta en l’horitzó. Ens trobem davant d’una inversió copernicana: el museu digital esdevé la base. Malament rai, però, si és tan sols un canvi tecnològic. La digitalització ha de propiciar un canvi de paradigma, amb una nova museologia urbana que faci del museu un centre públic de coneixement clar i rigorós de la ciutat, en la millor tradició il·lustrada. El seu paper pot ser tant o més rellevant que en el passat quan avui les xarxes socials, en un món volàtil, poden arribar a crear un món il·lusori ple, curt i ras, de mentides. Proposem resumir en deu idees aquest trànsit de ‘museu de ciutat’ a ‘museu de la ciutadania’.

Un decàleg de canvis intensos, gairebé “revolucionaris”

1. Revolució conceptual: una nova definició institucional

L’ICOM requereix un canvi en la definició general dels museus, per fer-la més social i més global: hagués estat molt útil si ja s’hagués aprovat a la reunió de Kyoto el 2019. Alhora, els museus de ciutat, que des dels seus orígens han estat entre les polítiques urbanes i les polítiques culturals, han de poder repensar la seva definició específica. Parlem del MUHBA com a “entitat patrimonial de coneixement urbà i construcció de ciutadania” i proposem situar la seva activitat pública a la cruïlla entre quatre drets bàsics: el dret a la ciutat, el dret al coneixement, el dret a la bellesa i el dret a la identitat.

2. Revolució narrativa: el museu com a node de coneixement

Sense recerca que nodreixi nous relats urbans, anant molt més enllà de documentar les peces, un museu de ciutat difícilment podrà elaborar coneixements significatius per als ciutadans i orientar les seves col·leccions. Cal investigar més en la trajectòria de la ciutat des de la perspectiva de la història urbana, i cal poder formular aquest coneixement de manera accessible, per propiciar la màxima il·lustrada d’atrevir-se a conèixer, sapere aude! En aquest sentit, convé reconsiderar la mercadotècnia cultural basada en la segmentació de públics, pel seu risc implícit de passar de la consideració de la diversitat a la renúncia a la igualtat.

3. Revolució patrimonial: col·lecció de ciutat estratègica

Els objectes han de ser tant punt d’arribada com punt de partida. Els museus de ciutat han de poder fitar públicament el seu relat amb els documents, objectes i immobles pertinents, que no sempre són aquells dels quals disposa. La definició d’una col·lecció estratègica és tan important com la innovació tecnològica per fer-la accessible. Els museus han de ser centres R+D+I d’innovació en tecnologies de la representació. Amb l’escanejat tridimensional, objectes i edificis entren en l’era de la reproductibilitat tècnica de la qual parlava Walter Benjamin, temps després que ho fessin la literatura, la música i les arts plàstiques.

4. Revolució dels formats: l’equivalència entre gèneres

Les exposicions són un format de treball museístic fonamental, però ja no es poden considerar com el gènere rei en els museus que aspiren a mostrar la ciutat, dins i fora de les seves seus. Entre recreacions virtuals de béns mobles i immobles, cartografia georeferenciada, guies i llibres, materials audiovisuals i itineraris urbans, els museus de ciutat poden multiplicar el seu potencial utilitzant el format més adient en cada cas. Per propiciar aquesta equivalència entre gèneres expositius, escrits, audiovisuals i urbans convé a més un nou format de web on conflueixin els sabers del museu en un gran portal, eco de la biblioteca mítica de Borges.

5. Revolució educativa: escola museu i museu escola

Amb la covid les escoles venen menys al museu, però això també ha accelerat el camí cap al nou model en què ja treballava el MUHBA. L’elaboració de materials audiovisuals i digitals de nova generació, afegida al teleconferencing i el distance learning, han permès al museu fer-se més present a l’escola, i després la visita escolar al museu pot orientar-se cap a l’apropiació directa i participativa dels elements patrimonials. Aquest tàndem entre escola i museu pot contribuir a difuminar les barreres entre cultura i educació: el museu de la ciutat es converteix en museu escola i en una institució clau en la construcció social del coneixement.

6. Revolució ciutadana: el museu pròxim i multiescalar

Les propostes cenyides a la dinamització comunitària de barri, com de vegades s’ha proposat en els debats sobre el futur dels museus de ciutat, en no permetre situar-lo en entorns més amplis i comparar, tenen un escàs potencial emancipador. Amb l’expansió digital, el treball del museu en múltiples formats pot ampliar la democràcia cultural, amb la implicació de la col·lectivitat urbana, si propicia, tant en els relats substanciats com en les pràctiques socials, maneres de veure i de fer multiescalars entre ‘barri’, ‘ciutat’ i ‘territoris’ més amplis, de la comunitat veïnal a la globalitat mundial.

7. Revolució turística: el museu a distància

Les representacions virtuals cada cop més completes i el museu digital concebut com a hub de coneixement històric i patrimonial urbà permeten un salt qualitatiu en el coneixement des de casa, amb la democratització d’allò que al segle XVIII només era a la noblesa europea, que abans d’emprendre el Grand Tour comptaven amb bones guies per al vitage. Els museus de ciutat han de poder idear “packs de coneixement urbà” que ajudin en la promoció d’un turisme sostenible, entre el dret a la ciutat dels residents i el dret dels visitants –de fet, ciutadans desplaçats– a conèixer, comparar i compartir.

8. Revolució organitzativa: el museu transversal

La necessitat de reinventar procediments i resultats en un règim de teletreball inesperat ha permès augmentar, en força aspectes, la productivitat institucional en temps de pandèmia. La urgència del moment, en un context inèdit, ha afavorit una organització menys jerarquitzada i més transversal, amb més relacions creuades entre temes, projectes, personal i col·laboradors. Ho ha afavorit que el museu ja practiqués abans un model de treball en xarxa que aspirava a connectar capacitats personals i objectius generals. El repte és ara consolidar-lo. Si fem cas de Max Weber, potser sigui aquesta una de les qüestions més importants del moment.

9. Revolució sostenible: un agent econòmic R+D+I

La reducció dels museus al paper d’esquer turístic és molt reduccionista. Els museus són la cúspide d’un iceberg econòmic, del qual depenen moltes empreses poc visibles. Els museus de ciutat, si més no així s’intenta al MUHBA, poden estimular l’economia d’exportació, com a hubs R+D+I en tractament del patrimoni moble i immoble, història i sabers urbans, i museologia cívica. Si els museus declinen, un ampli sector industrial i de serveis decau. En temps de postpandèmia, les polítiques culturals keynesianes poden tenir un alt rendiment social si estimulen la innovació productiva.

10. Revolució solidària: el museu resilient

Els museus de ciutat del segle xxi, concebuts com a nodes patrimonials que connecten sabers, espais i ciutadans, poden convertir-se en pols d’innovació científica, tècnica i econòmica i, alhora, en equipaments educatius i culturals vinculats al seu entorn. No s’entendria que no fossin sensibles al malestar social i polític d’un temps molt difícil, quan la mort s’ha vist de prop, i poden perdre molta legitimitat cívica si no tenen cura de la situació dels seus treballadors, directes i indirectes. La majoria dels museus de ciutat reben fons públics i una millor definició del seu paper –retornem al primer punt– en facilitaria la inserció dins les polítiques culturals i urbanes de futur, a favor de la institució i del servei als ciutadans.

Joan Roca i Albert
MUHBA

Hem tingut ocasió de debatre aquests temes en diverses trobades virtuals internacionals. La primera fou l’organitzada per l’OCDE i l’ICOM el 10 d’abril de 2020. La seguiren la del Laboratorio Aperto di Ravenna el 18 de maig, la de l’Intermuseum a Moscou el 29 de maig i la del Colectivo Pro Ecosistema Cultural a Ciutat de Mèxic el 6 de juny. El present article és deutor sobretot de la intervenció feta al col·loqui “Els museus de la ciutat en temps de pandèmia”, convocat per CAMOC/ICOM el 27 d’octubre de 2020 i al qual van convidar els museus de ciutat de Nova York, Frankfurt, Lisboa i Cracòvia. Vegeu https://ajuntament.barcelona.cat/ museuhistoria/ca/seccio/xarxes-internacionals.