Barcelona davant les pandèmies

Barcelonins abandonant la ciutat durant l’epidèmia de febre groga, satiritzats per La campana de Gràcia a l’octubre de 1870.
© Biblioteca de Catalunya

En el primer confinament, el MUHBA va treure bon partit del seu canal de YouTube, que va permetre fer diàlegs i seminaris totalment virtuals. Un dels primers fou el de Borja de Riquer que aquí se sintetitza i que es troba íntegre a https://www.youtube.com/watch?v= P7hBrhjnTBU  i es pot llegir a L’Avenç núm. 469 (juny de 2020).

Una mirada a les pandèmies que va sofrir Barcelona als segles XIX i XX permet concloure que les males condicions de vida i l’altíssima mortalitat que la ciutat patia eren resultat d’unes situacions socials i econòmiques molt determinades i de l’escassa atenció per part de les administracions públiques. Davant una epidèmia, al llarg del segle XIX la majoria de vegades s’aplicà la mateixa solució que a l’Edat Mitjana: tancar la ciutat per no contaminar la resta del territori. Només molt al final del segle XIX l’Ajuntament va emprendre una decidida política de salut pública, però això no va evitar que encara ben entrat el segle xx la ciutat patís terribles epidèmies, la darrera la mal dita grip espanyola de 1918-1920.

La primera epidèmia d’importància a Barcelona després de la guerra del Francès va ser la febre groga de 1821, que va arribar en un vaixell que venia de Cuba. En una urbs de 100.000 habitants, n’afectà el 20% i va provocar una xifra oficial de morts de 8.846, però tot apunta una xifra real de cap a 10.000. El tancament de les muralles va paralitzar la vida econòmica, mentre la gent benestant fugia fora. Van tancar fàbriques, tallers i comerços i moltes persones es van quedar sense feina. La ciutat restà incomunicada per terra i per mar i sense mercats oberts. L’Ajuntament va atendre el problema del proveïment tot repartint queviures, enmig d’aldarulls provocats per la gent que passava gana. La Junta de Sanitat de Catalunya va bloquejar i aïllar els malalts. S’improvisaren hospitals i es crearen brigades per enterrar els cadàvers.

L’epidèmia següent va ser la del còlera del 1833-1835, que va coincidir amb l’esclat de la guerra carlina, i va tenir rebrots els anys 1853-1856 i 1865. Aquest darrer any l’Ajuntament va donar la xifra de 1.746 morts, però Ildefons Cerdà calculà que com a mínim foren 3.000. El 1870, amb una ciutat ja amb 300.000 habitants, va tornar a aparèixer la febre groga, també arribada amb un vaixell provinent de Cuba. S’aïllà la Barceloneta, el barri més afectat, de la resta de la ciutat. Es va tancar la circulació per carretera i ferrocarril i es va prohibir l’entrada de vaixells al port. La Junta de Sanitat va habilitar l’hospital militar i el convent de les Penedides que s’estava construint a l’Eixample. També es va donar la fugida de gent benestant i fins i tot d’alguns funcionaris municipals.

El rebrot de còlera del 1885 va ser una de les pitjors pandèmies del segle a tot l’estat espanyol, bé que a Barcelona la crisi sanitària va ser menys greu. S’hi van reproduir els mateixos fenòmens: la fugida de gent benestant i l’habilitació provisional d’un hospital a Hostafrancs i l’ús d’hospitals en construcció com el Sagrat Cor o la Maternitat de les Corts. Aquesta epidèmia va provocar entre 2.000 i 2.500 víctimes, dos terços dones. Els barris populars d’Hostafrancs, el Raval i la Barceloneta van ser els més perjudicats.

L’enginyer Pere Garcia Fària ho atribueix a les condicions pèssimes dels habitatges, l’amuntegament i, sobretot, la manca d’aigua corrent. La reacció municipal, en contrast amb l’estatal, és remarcable. A Madrid no hi va haver cap debat parlamentari sobre el còlera, ni un increment del pressupost de sanitat. En canvi, a Barcelona l’Ajuntament creà el 1887 el Laboratori Microbiològic Municipal per a l’anàlisi dels aliments i les aigües i per experimentar en vacunes. Va ser el primer de tot l’estat espanyol. També es creà l’Institut d’Higiene Urbana, un servei de desinfecció estable i un altre d’assistència mèdica domiciliària municipal.

El 1904 una greu epidèmia tifoide afectà sobretot la Barcelona vella amb el Raval, Sants, Gràcia, Sant Martí i el Poblenou, és a dir, allà on hi havia més densitat de població i insalubritat. Aquest episodi es relaciona amb l’existència d’una xarxa de clavegueram deficient. Era un problema molt greu i les epidèmies de tifus van continuar. La del 1914 va provocar 2.400 morts.

Finalment, la grip de 1918-1920 va provocar de 12.000 a 15.000 morts. El desbordament va evidenciar que les administracions no havien afrontat seriosament el problema de la salut pública. El règim liberal espanyol considerava la salut pública no pas com un dret ciutadà sinó gairebé com una prestació benèfica. El primer hospital de la ciutat construït amb fons estatals va ser l’Hospital Clínic, inaugurat el 1906, i va fer possible que la Facultat de Medicina disposés per primer cop de laboratoris. No hi havia en aquells moments cap hospital provincial perquè la Diputació s’havia desvinculat de l’hospital de la Santa Creu i proliferaven els hospitals i les clíniques privades, de l’Església, de la Creu Roja o de particulars, i les societats solidàries contra les malalties. El Col·legi de Metges de Barcelona només comptava amb 383 col·legiats el 1895. Va caldre esperar fins a la Llei General de Sanitat de 1986 perquè es reconegués el dret a l’assistència mèdica gratuïta universal i es disposés d’una xarxa potent de sanitat pública.

Borja de Riquer
Historiador