Cap a una nova mirada sobre la casa de la ciutat i el poder municipal
A primer cop d’ull, la Casa de la Ciutat és un edifici amb una barreja d’estils arquitectònics diversos que conviuen de manera peculiar, amb estructures constructives, distribucions dels espais i elements decoratius molt diferents entre ells. Tanmateix, si apliquem una mirada comprensiva, veurem que la fesomia de la Casa de la Ciutat és un reflex fidel de l’evolució de la institució municipal des de la seva creació el segle XIII fins a l’actualitat i, per extensió, també de la història mateixa de Barcelona.
I és que, dins de les pervivències arquitectòniques representatives de la història de Barcelona, la Casa de la Ciutat és una de les més completes i transversals. Completa, perquè tot l’edifici és, per ell mateix, una lliçó d’història de l’arquitectura a Barcelona, amb mostres de l’evolució constructiva a la ciutat des del període medieval fins als inicis del segle XXI. I transversal, perquè la successió d’estils i formes presents es constitueix en testimoni i narració dels períodes que han marcat la història de Barcelona. Tot i que el Consell de la Ciutat fou creat per Jaume I el 1249, no va ser fins al 1369 que va tenir seu pròpia, unes cases a tocar de l’església de Sant Jaume, al costat de la plaça del mateix nom. Des d’aleshores, l’edifici no ha deixat mai de créixer i transformar-se.
Hi tenim elements constructius medievals, com la façana gòtica i l’espai de l’escrivania; i renaixentistes, com el pati i la galeria. Després de la Guerra de Successió, l’edifici, com la institució municipal mateixa, va caure en un llarg període de decadència; aquest període està present en l’edifici per absència, ja que no hi ha reformes ni ampliacions d’aquesta època. En canvi, el segle XIX es van emprendre projectes de rehabilitació i reforma tan importants que són els responsables de com veiem l’edifici en l’actualitat, amb la nova façana de la plaça de Sant Jaume (1832- 1844), el Saló de la Reina Regent o de Plens i ara Sala Carles Pi i Sunyer (1860), i l’escala d’honor (1894).
El segle XX, les principals reformes van venir motivades, d’una banda, per l’Exposició Internacional de 1929, que va deixar espais tan importants com el Saló de Cròniques, amb les pintures de Sert, i l’escala Negra; i de l’altra, per les necessitats d’ampliació degudes al creixement de l’estructura de l’administració municipal, ja durant la dictadura franquista. Finalment, amb l’arribada de la democràcia, es produeixen actuacions de rehabilitació i embelliment, com el parc d’escultures del pati, de gran valor artístic. Capítol a part mereix el Saló de Cent, ell sol compendi de l’evolució constructiva de la Casa de la Ciutat. En el seu aspecte actual hi ha la pervivència de l’obra original iniciada el 1369 amb planta rectangular de tres trams; les diverses reformes del segle XVII; una primera reconstrucció del 1860, en la qual es va ampliar el Saló afegint-li dos trams més, i diverses actuacions de reformes, les principals del 1888, 1914 i 1924, a banda de la restauració integral de 1996.
El MUHBA ha impulsat la renovació de l’itinerari de visita per la Casa de la Ciutat, amb un discurs en què es té present la descripció arquitectònica i artística dels espais i el context històric, tant pel que fa a construccions originals com a intervencions posteriors.
Xavier Cazeneuve i Albert Cubeles
Barchinona.cat