Vista del port de l'Havana
En el marc de la col·laboració institucional amb la ciutat de l’Havana, que des de l’Oficina de Cooperació Internacional de l’Ajuntament s’ha sol·licitat al MUHBA, el Museu ens ha proposat de concretar en un llibret i en un vídeo la intensa relació entre Europa i Amèrica que circulava per l’eix que formaven les dues ciutats.
Barcelona i l’Havana es van relacionar molt intensament des de finals del segle XVIII i durant dos-cents anys, temps més que suficient per generar i mantenir uns vincles culturals i sentimentals de gran densitat i estabilitat.
La tasca dels historiadors no és, però, de cap manera,la de mitificar uns vincles establerts en el passat, ni les percepcions de les dues societats sobre elles mateixes i aquelles amb les quals s’han relacionat i es comparen. Ben al contrari, es tracta de conferir a aquella visió retrospectiva –i en molts casos, mítica– una veracitat i uns límits. En aquest sentit, la història compartida d’ambdues ciutats necessita ser matisada, pel cap baix, en tres direccions essencials.
La primera és explorar què va significar que ambdues ciutats formessin part d’un espai compartit. Com a grans ciutats de la monarquia espanyola fins al 1898, en moltes ocasions totes dues van resultar de mal encaixar en el disseny unitari de la monarquia borbònica i de l’estat nació que es va dibuixar a partir dels experiments liberals de principis del segle XIX. Les demandes d’autonomia cubanes van precedir les espanyoles, però trobaren un ressò molt notable a Barcelona i Catalunya des de la tercera dècada del segle XIX i fins als anys posteriors a la independència cubana del 1898.
La segona línia d’interrelacions respongué a la impressionant complementarietat econòmica i social d’ambdues ciutats-port i dels països que tenien al darrere. Barcelona s’erigí en una ciutat portuària molt oberta als fluxos mercantils amb les illes antillanes, amb l’Havana i Cuba en particular. Aquesta dependència s’accentuà quan Barcelona es convertí en la capital d’una regió industrial que precisava sucre i cotó (procedent de Nova Orleans) arribats via l’Havana, el port exportador i reexportador. Al darrere, una altra vegada, hi havia un món molt complex d’esclaus a la Cuba occidental i una gran concentració obrera a Barcelona i el seu hinterland industrial.
La tercera variable que explica una interrelació intensa entre Barcelona i l’Havana ha estat l’existència de fluxos migratoris continus en ambdues direccions. L’Havana va ser un lloc d’emigració de comerciants, factors i agents vinculats a una agricultura (esclavista fins al 1880) orientada al mercat internacional massiu des de Barcelona i els ports catalans; aquesta emigració de peninsulars adquirí grans proporcions a les acaballes del vuit-cents i fins a la depressió dels anys trenta del segle passat. Més endavant, aquests fluxos no tan sols es van mantenir, sinó que sovint van revertir en repatriacions i una emigració política i econòmica en direcció contrària el darrer quart del segle XX.
Refer la història d’aquestes vinculacions és la tasca que pertoca als historiadors i estudiosos de banda i banda de l’Atlàntic. Hi ha molta feina per fer si és que volem donar consistència a tota una trama d’intercanvis humans de dos segles i mig.
Josep M. Fradera
Historiador