La torre de les aigües del Besòs (1880-82), rehabilitada i oberta

Fita característica del paisatge del Poblenou, és considerada com una de les més belles de Catalunya en el seu gènere i ha estat pintada per artistes com Ramon Calsina, Josep M. Subirachs o Joan Pallarès. L’estat de degradació que presentava en la primera dècada del segle XXI, fruit de l’abandonament, feia necessària una actuació integral per adequar-la a nous usos com a part del patrimoni cultural de la ciutat.

La intervenció realitzada ha pretès posar en relleu els valors originals de l’obra de Pere Falqués, sense malmetre les característiques que identifiquen les dues construccions (torre i casa de vàlvules) com a part d’un complex industrial destinat a la captació, emmagatzemament i distribució d’aigua, vinculat estretament a dues empreses: la Compañía General de Aguas de Barcelona, ladera derecha del Besós i la metal·lúrgica de Can Girona - MACOSA.

D’acord amb el conveni signat el 8 de gener de 2010 entre l’Ajuntament de Barcelona i la Societat General d’Aigües de Barcelona (AGBAR), que han finançat la recuperació, els treballs s’han dut a terme entre els anys 2011 i 2014. L’equip l’han format els arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, els arquitectes tècnics Joan Olona i Guillem Torres, i la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer.

En tot moment s’ha tractat de compatibilitzar amb meticulositat el manteniment dels elements originals en bon estat amb la restauració dels que havien quedat malmesos. No s’ha volgut suprimir de forma gratuïta cap dels elements originals, sempre que no impedissin la comunicació o l’accessibilitat. En canvi, s’ha procurat mantenir les pàtines i les textures en els materials de base, evitant que els procediments de neteja, especialment dels grans paraments exteriors i interiors, així com de les voltes, eliminessin l’envelliment natural acumulat al llarg del temps.

S’ha procedit, també, a la reproducció mimètica de peces que mancaven o s’havien de substituir, com, per exemple, els barrots de forja que conformen el conjunt de la barana de l’escala exterior, que s’han reproduït en fosa d’alumini respectant la geometria, mida i característiques dels originals. Pel que fa als elements de nova incorporació, com la introducció de dues escales de cargol per salvar el dipòsit i facilitar la sortida a la terrassa mirador, han estat convenientment diferenciats mitjançant la utilització de l’acer galvanitzat.

Pel que fa a la Casa de Vàlvules, s’està redactant el projecte que completarà els treballs realitzats. Se’n volen posar en relleu els valors formals com a espai que acollia el sistema de bombament, i alhora complementar els usos de l’entitat que gestiona l’equipament: l’Arxiu Històric del Poblenou (AHPN). L’objectiu és relacionar la vella estructura industrial, simètrica i ben proporcionada, i les característiques definitòries del seu ús industrial, amb els requeriments necessaris per convertir-la en un contenidor cultural.

A l’interior de les dues construccions s’ha d’explicar tot el funcionament de la instal·lació, com també la seva història social, laboral i econòmica, i la transformació urbanística del Front Marítim del Poblenou. Amb aquesta finalitat es redactarà un projecte museogràfic d’acord amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), amb la col·laboració de les fundacions AGBAR, MACOSA i Ramon Calsina.

Ja des d’ara, la Casa de Vàlvules veu reforçat el seu paper cultural a partir de la presència del conjunt escultòric Himmelsrichtungen (‘Punts cardinals’), obra de l’artista alemany Blinky Palermo (1943-1977). Aquesta instal·lació d’art contemporani fou donada a la ciutat de Barcelona pels seus hereus amb l’objectiu de situar-la en un lloc de contemplació preeminent, seguint les directrius derivades del seu emplaçament a la XXXVII Biennal de Venècia (1976) i amb la voluntat de potenciar la importància del nostre patrimoni.

Antoni Vilanova
Arquitecte