La donació Vilumara: fer crèixer la col·lecció contemporània
Vilumara és un dels grans noms de la indústria tèxtil catalana, més concretament de la sederia. La dedicació de la família Vilumara a la fabricació de teixits a Barcelona es remunta al segle XV i des d’aleshores fins al segle XX hi ha estat relacionada de forma ininterrompuda. El seu origen es troba, naturalment, al Pont de Vilomara, a la comarca del Bages. El segle XVII una branca de la família es va establir a Barcelona: el 1676, Domingo Vilumara hi entrava com a aprenent de seder. Ben aviat trobem diversos membres de la família Vilumara ben establerts al barri o quarter de sant Pere.
El gran desenvolupament industrial del segle XIX i l’expansió del negoci fan possible la construcció de successives fàbriques Vilumara. El 1842, Elies Rogent en projecta una al carrer Sant Pere Més Baix. El 1863, se’n fa una de nova en un indret de la travessera de Gràcia molt proper a l’actual plaça de Francesc Macià i, finalment, aquesta darrera es trasllada a l’Hospitalet, al sector de la Farga. La fàbrica Vilumara de l’Hospitalet es va inaugurar l’any 1907 i fou coneguda popularment com «les Sedes». Josep Maria Vilumara i Lamarca n’ha escrit la història en un llibre denominat Històries de les Sedes. Fàbrica Institut Can Vilumara, que ha estat presentat aquest mateix any 2013.
Les primeres edificacions del conjunt fabril Vilumara de l’Hospitalet són d’estil modernista i s’hi pot trobar un ús abundant de la papallona del cuc de seda com a emblema decoratiu. En fou responsable l’arquitecte Andreu Audet Puig. Els estudis al voltant d’aquesta fàbrica duts a terme conjuntament per Josep Maria Vilumara i Fàtima López han posat de manifest que alguns aspectes innovadors del model organitzatiu de la fàbrica Vilumara van ser adoptats tot seguit per Josep Puig i Cadafalch a la fàbrica Casarramona de Barcelona, on es troba actualment el CaixaForum.
El 1915 es va produir el trasllat de les oficines de l’empresa, que fins aleshores encara romanien a Més Baix de Sant Pere, cap al sector de la dreta de l’Eixample on ja es concentrava la major part d’empreses tèxtils barcelonines. Vilumara s’establí, així, al carrer de Casp número 80, cantonada amb Bailèn, en un espai estèticament sobri però d’una gran qualitat material que d’alguna manera volia ser el reflex del prestigi i la serietat de l’empresa. Es responsabilitzà del disseny l’escenògraf i decorador Alexandre Soler i Marye, conjuntament amb Francisco Vilumara i Bayona. Les característiques d’aquest despatx han estat estudiades per Albert Guilleumas i Fàtima López.
La crisi del tèxtil de finals del segle XX va suposar la fi de la fàbrica Vilumara de l’Hospitalet (1982). Un ampli suport social va aconseguir preservar-ne els elements més significatius, que ara acullen l’IES Can Vilumara. Josep Maria Vilumara i Lamarca ha tingut una cura molt especial a preservar el patrimoni i la memòria de l’empresa familiar, motiu pel qual ha fet donació d’elements patrimonials al Museu de l’Hospitalet, el MNATEC, el Museu d’Història de Catalunya, el Museu de l’Estampació Tèxtil de Premià de Mar i el Museu de la Seda de València. Així mateix, ha encetat una línia de col·laboració amb el MUHBA, que s’ha concretat, per exemple, en un itinerari guiat pel barri de Sant Pere. Un dels punts centrals d’aquest itinerari ha estat la visita al despatx de l’empresa, traslladat des del carrer de Casp i acuradament reconstruït a la plaça de Sant Pere (2008) pel restaurador-ebenista A. Guilleumas Morell.
En el marc del projecte Laboratori MUHBA i amb voluntat d’enriquir significativament la col·lecció contemporània, el Museu treballa per aconseguir la incorporació dels elements patrimonials més representatius de la seu barcelonina de Can Vilumara. Esperem poder-ne donar notícia en un proper número del Butlletí.
Josep Bracons Clapés
MUHBA