El món del 1714

“La plata girava al voltant del món i feia que aquest girés”
Andre Gunder Frank

A la ratlla del 1700, en temps del mercantilisme i de l’auge de l’absolutisme, la successió al tron de la monarquia hispànica posava de nou sobre la taula l’equilibri entre les potències del continent i les pugnes per controlar el comerç ultramarí. En els principis de l’edat europea de la història universal, les corones de Castella i de Portugal havien dominat nominalment la xarxa mercantil i territorial que des del segle XVI anava enllaçant tot el planeta, però les ciutats i potències de la façana atlàntica del continent els disputaven com més va més aquest privilegi.  Així comença l’exposició emplaçada al Tinell.

Val a dir que el centre de gravetat de la humanitat i dels grans imperis continuava essent l’Àsia meridional i oriental. A l’Índia, i cada vegada més a la Xina, on anava a parar al final una bona part de la plata provinent d’Amèrica, de la mà de les companyies d’Índies passant per Europa, o bé més directament a través del galió de Manila, que enllaçava Mèxic i Filipines.

Entre els segles XVI i XVIII van anar a parar directament o indirectament a la Xina una gran part de la plata americana. Com afirmava Andre Gunder Frank en el llibre Global Economy in the Asian Age “la plata girava al voltant del món i feia que aquest girés”. Però els europeus no anaven pas a la una i la competència entre estats i entre companyies mercantils era ferotge. L’ordre sorgit de la primera mundialització, controlat inicialment per les corones de Portugal i de Castella, com ara dèiem, era cada vegada més qüestionat per holandesos, anglesos i francesos. Així les companyies d’Índies de les potències emergents disputaven l’Àsia als portuguesos i, alhora, desafiaven el monopoli de la monarquia hispànica a Amèrica i el lucratiu comerç d’esclaus africans.

La major part de guerres de la primera meitat del segle XVII s’havien lliurat amb l’objectiu de contenir la monarquia hispànica en l’àmbit europeu, però a partir de la pau de Westfàlia (1648) la major part de conteses van tenir per desencadenant les ànsies expansionistes de la poderosa França de Lluís XIV. Més en general, la voluntat de poder i expansió territorial de les monarquies i l’interès pel control de les rutes mercantils requerien pagar i equipar els exèrcits, amb una despesa en augment. Així és com el conflicte, o l’amenaça de conflicte, junt amb la voluntat de representació en grans palaus i ciutats monumentals dels monarques absoluts, reforçava el paper de l’estat.

Calia recaptar amb regularitat uns impostos creixents, i aquest impuls centralitzador dels recursos i de les decisions posa com més va més en qüestió les institucions de govern de territoris i ciutats vigents des de la Baixa Edat Mitjana. Val a dir que el procés no era pas uniforme: la consolidació de la representació parlamentària de les elits a Anglaterra i Holanda va donar forma a un camí de modernització alternatiu al de les monarquies absolutes.

En començar al segle XVIII, França i Anglaterra eren els estats més poderosos d’Europa, en detriment de l’imperi espanyol dels Habsburg, que havia comptat amb els recursos provinents d’Amèrica però que no havia aconseguit articular aquesta riquesa en el foment del comerç i les arts productives en el conjunt dels seus territoris. El panorama de detall era, però, força més complex. Portugal mantenia un vast imperi mundial, amb Brasil i nombrosos caps de pont a l’Àfrica i Àsia, però no tenia prou força per contenir les aspiracions d’altres potències a l’Orient, amb una forta presència de les companyies d’índies d’Holanda i Anglaterra.

Holanda, que havia fet d’Amsterdam el centre del comerç mundial a principis del segle XVII, veia com els anglesos anaven guanyant terreny al mar i com creixia l’amenaça francesa al sud. També Suècia, que havia estat un gran actor internacional en el segle XVII, quedava ara eclipsada per Rússia, i l’imperi Otomà, la gran potència euroasiàtica, havia començat a declinar després del fracàs del setge de Viena del 1683.

Aquest viatge global pels volts del 1700 constitueix la primera part de l’exposició El món de 1714, que mira de situar els esdeveniments més propers, a Barcelona i tot Catalunya, dins del panorama general. La segona part de l’exposició comença amb l’esclat de la guerra de Successió i mostra com els equilibris europeus queden afectats de ple quan es planteja l’herència del tron hispànic. De mica en mica es van concretant dos bàndols: els aliats (Anglaterra, Holanda, Sacre Imperi Romanogermànic), partidaris de l’entronització d’un Habsburg, i els borbònics (França i Espanya), partidaris del candidat finalment escollit per Carles II, abans de morir.

En el joc pel tron hispànic s’apostava també per reformular les relacions d’ultramar, amb Amèrica, d’aquí el gran interès dels anglesos, i a mesura que el conflicte va anar agafant envergadura s’hi van sumar d’altres contenciosos. Tant els francesos com els anglesos procuraven atraure a la seva causa aquells territoris que no tenien bon encaix dins dels seus respectius complexos estatals, com en els casos d’Escòcia, Hongria o Catalunya.

Des de la capital de Catalunya, la participació directa en el nou conflicte europeu, esperonada pels anglesos, va ser vista com a un risc i alhora una oportunitat, en un moment en què els aliats semblaven els segurs vencedors de la contesa. El final de la guerra dels Segadors (1640-1652) no havia resolt la falta de sintonia entre la monarquia i Catalunya i, per altra banda, el sentiment antifrancès era viu després de l’amputació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya arran del Tractat dels Pirineus (1659) i després de la guerra dels Nou Anys, amb el setge de Barcelona del 1697. La desconfiança en Felip V, amb el temor a perdre les constitucions catalanes, veient el capteniment autoritari del virrei Velasco i el tarannà absolutista del nét de Lluís XIV, s’afegia l’aposta mercantilista de les elits comerciants, que s’emmirallaven en Holanda i Anglaterra. Constitucionalisme i mercantilisme impregnaven l’ambient de Barcelona, una ciutat ben connectada amb Europa, a principis del segle XVIII.

Situats en aquest punt, l’exposició va desgranant els esdeveniments de la guerra, que contra pronòstic es decantà com més va més del costat borbònic, fins als tractats de pau d’Utrecht del 1713 i la decisió subseqüent que emprenen les institucions de Catalunya i de la ciutat de resistir en solitari, a l’espera d’una nova mobilització internacional. El recorregut específic pels àmbits dedicats a la vocació marítima de Barcelona, a l’impacte de la cort de Carles III, a la diversitat d’orígens dels combatents presents en els exèrcits i a la guerra vista des de l’Hospital de la Santa Creu ofereix al visitant una visió inèdita d’aquells anys intensos de principis del segle XVIII, tal i com es van viure a Barcelona entre 1705 i 1714.

Arribem cap al final. La capitulació de Barcelona comportà un canvi radical, amb el desmantellament del marc institucional que garantia les llibertats constitucionals catalanes i amb la supressió d’una administració articulada i complexa, com era en el cas de Barcelona la del Consell de Cent. El nou ordre borbònic s’implantava enmig de la repressió i amb els més destacats austriacistes a l’exili, tema al qual l’exposició dedica un altre apartat específic.

I, tanmateix, com una au fènix, Barcelona, i rere seu tot Catalunya, van reemprendre el camí, amb el saber fer mercantil i productiu com a fonament de la modernització que va permetre situar la ciutat i el país a Europa i al món, i amb la vindicació d’unes constitucions i unes institucions perdudes, però convertides ara en llavor d’un futur renaixement.

Clàudia Pujol
Comissària de l’exposició