Cinema història Barcelona

Fotograma de "El ojo de cristal" (Antonio Santillán,1956)

El cinema és, abans de res, representació. Tant si parlem de ficció com de l’anomenat cinema documental, sempre és una ordenació interessada d’elements diversos procedents del camp de l’art (literaris, fotogràfics, teatrals, musicals, gestuals…) que sota les regles pròpies del llenguatge i la tècnica cinematogràfics produeix relats erigits com preteses explicacions de la realitat, ja sigui aquesta històrica (passat i present) o projectada (futur). En el cas del cinema de ficció, els possibles fets històrics evocats queden sempre supeditats a la fabulació, al relat imaginari, amb una preponderància manifesta del caràcter més artístic –potser caldria dir estètic– dels seus components. El documental, en canvi, aspira a oferir una interpretació raonada, concreta i determinada –una versió– d’allò que anomenem realitat, dels fets històrics, i és a ella que s’adapten els components cinematogràfics essencials. Podríem dir que mentre el primer posa «la història» inventada per damunt de «la Història» estudiada, en el segon cas és a la inversa.

Igualment, no és igual la relació entre el cinema i la història que entre la història i el cinema. En el primer cas tindríem les diverses variants de com el cinema ha obtingut de la història elements i recursos per a les seves produccions o l’esdevenir històric del mateix art cinematogràfic. En el segon, parlaríem del cinema no com a mitjà, sinó com a font primària per a l’historiador: com les pel·lícules poden constituir una font d’obtenció de dades històriques útils a l’investigador.

Així, pel seu propi caràcter, la relació entre la història i el cinema està farcida de paranys i mitges veritats, avisos i possibilitats. És una relació que per força obliga les dues disciplines a prendre consciència dels seus propis límits i del que realment són.

Posar Barcelona com a tema d’estudi històric i indagar fins a quin punt el cinema pot ser una font d’ajuda, cercant-hi la trajectòria de la ciutat, el seu patrimoni històric i artístic i les seves representacions urbanes, esdevé, així, un interessant joc de miralls. De miralls que precisen d’aparells: no deixeu de visitar, a la Capella de Santa Àgata, l’exposició de la col·lecció Queraltó.

Xavier CazeneuveHistoriador