Xemuel ben Iitskhaq ha-Sardí, el personatge i la seva obra

Làpida del carrer Marlet dedicada a Xemuel ha-Sardí. © MUHBA

«Al carrer Marlet hi ha una làpida que parla d’una donació feta pel rabí Xemuel ha-Sardí a l’antic hospital del Call. Fora d’aquesta menció, els barcelonins poc en saben, d’aquest rabí». Així s’expressava Maria Teresa Massons i Rabassa en un dels seus darrers llibres. Sens dubte, el personatge al qual fa referència aquesta làpida, que ens recorda permanentment l’existència d’una fundació pia, resta tot un enigma per la majoria de vianants que travessen el carrer Marlet, al bell mig del que fou el call juïc de Barcelona. No ho és pas per aquells que es dediquen a l’estudi del judaisme medieval i pel món jueu, car ens són pervingudes diverses notícies que hi fan referència i una obra seva que tingué ressò en autors posteriors.

Aquest prohom jueu nasqué cap al 1190 i va passar la major part de la seva vida a Barcelona, fins als volts de l’any 1256. El seu pare es deia Iitskhaq ha-Sardí, però ben poca cosa en sabem. Alguns autors han relacionat Xemuel o el seu pare amb l’illa de Sardenya a causa del cognom ha-Sardí ‘el sard’ ( הסרדי en hebreu), sense cap mena de prova que ho confirmi. Sembla que el nom romanç de Xemuel ha-Sardí era Llobell Gracià. La seva primera muller, de la qual no tingué cap fill, duia el nom de Bonadona. Es casà l’any 1247 amb Cruxia ( קרושיאה en hebreu), amb qui tingué una única filla: Regina ( ריינה en hebreu), segons es desprèn de diversos documents hebraics.

Gràcies a aquests mateixos documents, sabem que Xemuel ha-Sardí era un home acabalat, que deixà en herència terres i patrimoni. Certament, atesa la seva riquesa, es pogué permetre la construcció o patrocini de la pia almoina a la qual fa referència la làpida del carrer Marlet de què parlàvem suara, la qual conté el següent text: ’ שמואל הסרדי נ’ב’ת הקדש ר’ , traduït per ‘Fundació pia de rabí Xemuel ha-Sardí’, el seu llum crema permanentment. Aquesta és la traducció que consta en una placa a sota de la làpida, tot i que les darreres tres lletres formen un acròstic encara és motiu de discussió entre especialistes per tal com ofereix diverses possibilitats d’interpretació.

Xemuel ha-Sardí va ser amic de Moixé ben Nakhman (Nakhmànides), una de les personalitats més remarcables del judaisme català medieval, i també del rabí provençal Natan ben Meïr de Trinquetaille, dels qual rebé algunes responsa que va incloure en el seu Séfer ha- Terumot (‘Llibre de les ofrenes’). 

Aquesta obra és l’única que ens és pervinguda i conservada escrita per ell, tot i que sabem que no fou pas l’única que escrigué. La redactà quan tenia uns trenta anys, cap al 1223, i és un llibre eminentment de jurisprudència civil i comercial, el pròleg del qual diu així: «per tal que les lleis relatives als préstecs, tan escripturats com orals, o les relatives als drets i les obligacions de prestadors i prestataris, es puguin trobar en el mateix lloc. A vegades els deutors defrauden els creditors amb subterfugis, enganys, falsedats, insolència i arteria. Alguns defrauden perquè no tenen prou mitjans a causa dels temps agitats en què vivim. D’altres tenen els béns embargats. D’altres manlleven a interès i l’inclouen en el valor del préstec. Per aquests camins s’apropien dels béns d’altri i els consumeixen, ara lícitament adés il·lícitament, com diu l’Escriptura: “L’injust manlleva i no torna” (Salms 37,21). Per això he decidit judicar aquests comportaments i mostrar el camí que caldria seguir» (traducció d’Eduard Feliu). Vet aquí on potser va raure l’èxit del llibre: la seva originalitat al servei de la practicitat i la utilitat, per tal d’estalviar problemes a qui el consultés i oferir-li la manera d’actuar amb correcció legal i alhora moral.

La singularitat i l’interès que suscita l’obra, així com les dades històriques que pot aportar, han fet que el Museu s’hagi plantejat la possibilitat d’endegar la traducció del text, en el marc de les iniciatives relacionades amb l’espai patrimonial MUHBA Call.

Constantino Vidal SalmeronHebraista