Innovació gòtica i xarxes artístiques a la capella de Sant Miquel
L’extraordinària i minuciosa recerca al voltant de les pintures murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes, plasmada en l’exposició Murals sota la lupa, ofereix abundants lectures i punts de vista interpretatius, com els que ja han estat objecte de comentaris en anteriors números d’aquest mateix butlletí.
Es tracta d’un projecte de recerca de llarg abast que no s’esgota ni molt menys amb aquesta exposició i que planteja qüestions que, més enllà de l’excepcional obra d’art analitzada i de la seva riquesa de significats, són claus per construir relats en perspectiva al voltant de la història de Barcelona.
Aquest conjunt de pintura mural encomanat per dues vegades al pintor Ferrer Bassa, els anys 1343 i 1346, és una obra radicalment innovadora, sobretot perquè introdueix i fa visible –més que qualsevol altra obra pictòrica produïda coetàniament en aquella Barcelona trescentista– la connexió directa amb el gran focus innovador de la plàstica gòtica al voltant del 1300, polaritzat a Itàlia, molt especialment al voltant de la figura de Giotto i els seus seguidors. Tant és així que des del punt de vista de la història de l’art una de les qüestions que centren l’anàlisi d’aquestes pintures murals consisteix a esbrinar l’abast de l’aportació de Ferrer Bassa i les fonts del seu italianisme, que determina un canvi profund en la història de l’art català.
Des d’una perspectiva d’història de ciutat és possible sostreure’s al bucle interpretatiu plantejat des de la història de l’art a l’hora d’intentar explicar la singularitat d’aquesta obra pictòrica i obrir altres vies d’interpretació atentes al context i a la posició de Barcelona en una xarxa europea de ciutats, configurada sobretot per les rutes i els intercanvis comercials, però també pels nuclis de poder monàrquic i eclesiàstic. És del tot evident que la posició sòlida de Barcelona en el comerç mediterrani, la força dels seus mercaders com a competidors directes de les grans potències comercials italianes, és un factor determinant per entendre la connexió amb els grans focus d’innovació artística del moment, com també ho són les inclinacions envers l’espiritualitat franciscana d’una monarquia que aspirava a fer visible la capitalitat de Barcelona, afavorint-ne la monumentalització a partir de l’impuls de la ciutat mateixa.
La gran lliçó de Giotto, perfectament assumida i integrada en aquest conjunt de pintures murals, és precisament una nova forma de representació plàstica que combina a parts iguals un humanisme i una eloqüència amarats de l’esperit franciscà, amb una construcció més racional de l’espai pictòric, que assaja la representació en perspectiva. Precisament en aquest mateix butlletí es parla de les equacions de Barcelona, un projecte de recerca que entre altres coses permetrà endinsar-se en les claus geomètriques de les pintures de Ferrer Bassa. La geometria serveix per optimitzar la representació racional de les coses naturals i també es troba en la base constitutiva de l’arquitectura que conté aquest conjunt de pintures murals: allò que anomenem arquitectura gòtica catalana, que es defineix en les moltes obres en curs a la Barcelona de la primera meitat del segle XIV i que té en l’església i el claustre de Pedralbes una de les principals manifestacions.
La innovació radical que suposen les pintures murals de la capella de Sant Miquel s’explica, doncs, no com una excepció singular sinó com a resultat d’una confluència de factors estretament relacionats amb el seu context immediat, el monestir de Pedralbes, i també amb la posició de Barcelona en la xarxa de ciutats que vertebra l’Europa del gòtic.
Josep Bracons Clapés
MUHBA