Vicens i la història de Barcelona: un sentiment d’orfandat
La doble commemoració del centenari i el cinquantenari de Jaume Vicens i Vives (1910-1960) es va desplegar en un seguit d’activitats organitzades per entitats acadèmiques o d’altra natura al llarg de l’any 2010. L’Arxiu Històric de la Ciutat i el Museu d’Història de Barcelona hi aportaren la jornada La imatge històrica de Barcelona en l’obra de Jaume Vicens i Vives, celebrada el dia 11 de novembre de 2010 als locals del Museu, concretament a la sala Martí l’Humà i a la capella de Santa Àgata, amb conferències dels arxivers Manuel Rovira, Maria Cinta Mañé i Sebastià Riera i dels historiadors Ramon Grau, Xavier Torres, Josep Maria Muñoz i Eulàlia Duran, reunides ara en el volum Vicens i Barcelona. Imatges històriques, coeditat per les dues institucions municipals dins la col·lecció Textures.
S’ha dit que Vicens no va ser un historiador urbà en el sentit actual, tècnic, de l’expressió. Podem afegir que tampoc no fou un historiador patriòtic barceloní, com havien estat, per exemple, Capmany, Pi i Arimon o Carreras Candi, incondicionals de la ciutat on havien vist la llum per primera vegada.
No obstant això, des de la seva condició de gironí, Vicens va establir amb la capital de Catalunya una relació com a ciutadà molt estreta i reeixida. Com a historiador, la seva tesi doctoral –que una mort prematura ha deixat com la gran recerca documental de Vicens– versa sobre la política municipal barcelonina del darrer vintenni del segle XV, i encara ara, passats tres quarts de segle, és una peça clau dins la historiografia sobre la ciutat. Les seves aproximacions posteriors a la Barcelona dels segles XVIII, XIX i XX, edificades sobre fonaments més precaris, però resoltes en un eficacíssim registre de síntesi, han tingut una gran influència social.
Les paraules de Vicens sobre Barcelona són fruit de la comprensió del paper central de la ciutat i les seves elits en l’articulació del país. Oscil·len entre l’enyorança d’uns temps mítics, que solen quedar fora de l’abast de l’observador, i la condemna per no haver sabut superar determinades proves en moments crucials, que són els que l’historiador ha volgut mirar de més a prop.
La burgesia del seu temps, segons Vicens, no havia sabut exercir la funció integradora. El desbordament obrer n’era la cara quotidiana des dels dies de la seva infantesa, i el fracàs de la Segona República, el gran esdeveniment que marcà la seva vida adulta. Des d’un present insatisfactori, que va lluitar per superar tant en l’esfera individual com en la col·lectiva –i per aquesta missió el seu record és tan valorat–, el pragmàtic Vicens enyorava un passat patriarcal. Aquest sentiment, tan humà, amara ja la tesi doctoral, llegida el 1936: Ferran II i la Ciutat de Barcelona, 1479-1516.
En part en contra de les dades que ell mateix aporta, Vicens troba que, en acabar l’edat mitjana, l’egoisme de l’elit barcelonina –«una generació que ja no comprèn els sentiments d’aquelles altres, geloses del bé municipal i amants de la col·lectivitat que representaven»– frustrà l’entrada de Catalunya en la modernitat i la lliurà a un poder extern que la deixaria arraconada durant segles.
En canvi, Industrials i polítics del segle XIX, de 1958, canta la remuntada col·lectiva dels catalans, sense suports externs, iniciada al segle XVIII, confirmada al llarg del XIX i triomfant a les portes del XX amb la «generació de gegants» que encapçala Prat de la Riba.
En aquell any 1901, segons Vicens, «Catalunya era perfecta», i una Barcelona prou endreçada havia esdevingut «l’eina d’un poble renaixent». El desig implícit que l’evolució s’hagués aturat en aquell instant tan bell, abans que el mateix èxit desbordés la capacitat d’integració social, expressa una consciència d’haver nascut massa tard. Un enorme sentiment d’orfandat.
Ramon Grau i Fernández
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona